http://castellsamunt.blogspot.com
31 de desembre de 2008
El 13 de desembre –Santa Llúcia- vaig començar el meu particular cicle nadalenc.
De fet, aquest dia és –era- el de la tradicional inauguració de la Fira de Santa Llúcia, allà on es venen les figuretes, casetes i molsa per fer el pessebre, a més de les boles, espumillons i altres objectes per ambientar les festes de Nadal. Era, per tant, l’inici oficial de les festes nadalenques.
Un tema que caldria comentar abastament és el fet que els establiments comercials avancen cada cop més l’ornamentació nadalenca. Sé perfectament que no dic res nou, però és que enguany ja he vist branquetes d’avet i Papanoëls... el cap de setmana de després de Tots Sants!!!!!
Doncs bé, el cicle vaig iniciar-lo anant al teatre del barri, el parroquial de la Santa Creu, a veure Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús, d’en Josep Maria Folch i Torres -o sigui els populars Lluquet i Rovelló- en una versió del grup Karamel Teatre.
La representació va esdevenir –com de costum- un èxit de públic. La sala estava plena de gom a gom. El públic era composat en la seva majoria per famílies senceres amb nens petits que ajudaven a donar la seva salseta a la funció. I la donaven de tal manera que molts d’ells eren, al mateix temps que espectadors, actors extres de la funció: pastorets, dimoniets i angelets que omplien les escenes, les acolorien i feien l’obra encara més propera del que ja ho és el text folchitorresià.
El text de l’obra és tant popular, tant entranyable i tant nostrat, que molts adults presents a la sala coneixien les frases i diàlegs més populars de l’obra, i no era estrany observar a través de la foscor com alguns d’aquests adults bellugaven els llavis tot resseguint els mots que es deien en escena.
Els actors, sobretot els dels rols principals, se sabien tant el paper (alguns fa més de deu anys que el representen) que el feien anar com volien. Aprofitaven les giragonses pròpies del text per brillar individualment. Algun personatge secundari, però, no se sabia prou bé el text i va haver de recórrer flagrantment a l’apuntador.
La direcció va ser prou correcta tot i algunes mancances: el trànsit dels actors per l'escena de vegades era un xic atropellat, però té l’excusa de les dimensions reduïdes de l’escenari, que obligava els actors a fer maniobres un xic estranyes i a –oh, pecat capital del teatre!- parlar d’esquena al públic.
Va resultar molt divertida, de debò, la Rumba de l’Infern que en Satanàs i en Llucifer van interpretar, des de l’infern mateix, després de la cançó de’n Jeremies (manllevada a en Rovelló) del quadre dotzè, quan el Lluquet es disfressa de Getsé per enganyar Satanàs i així evitar que el diable s’emporti l’ànima del pare de la Isabeló. Sí, en l’obra original, primer és en Lluquet qui canta la seva cançó, que és aquesta:
De noies fines i guapes
bé que n’hi ha en aquest món,
però cap de tan graciosa
com la meva Isabeló.
Veient-la tan ensucrada
I amb aquest parlar tan dolç,
Em ve el desig de ser mosca
Per tastar tanta dolçor.
Ja poden mirar-la
I estarem d’acord
Que poques se’n troben
com la Isabeló.
I després ve la d’en Rovelló, que en aquest cas va cantar-la en Jeremies:
Jo tinc tan gran alegria
Que ni us ho puc explicar
En veure aquesta parella
Que tanta patxoca fa.
El que heu de fer ben de pressa
És casar-vos, perquè jo
Pugui venir a la boda
I atipar-me bé d’arròs.
Això de casar-se
Està ben pensat
Perquè sempre acaba
Amb un bon dinar.
(Sí, ja sé que no feia falta copiar aquí el text íntegre de les dues cançonetes, però què voleu que us digui? Sóc un romàntic, un nostàlgic i m’agrada recordar-les!)
En conjunt, aquests Pastorets van deixar satisfet un públic que, desenganyem-nos, esperava justament això: un espectacle proper per fruir i recordar...
31 de desembre de 2008
El 13 de desembre –Santa Llúcia- vaig començar el meu particular cicle nadalenc.
De fet, aquest dia és –era- el de la tradicional inauguració de la Fira de Santa Llúcia, allà on es venen les figuretes, casetes i molsa per fer el pessebre, a més de les boles, espumillons i altres objectes per ambientar les festes de Nadal. Era, per tant, l’inici oficial de les festes nadalenques.
Un tema que caldria comentar abastament és el fet que els establiments comercials avancen cada cop més l’ornamentació nadalenca. Sé perfectament que no dic res nou, però és que enguany ja he vist branquetes d’avet i Papanoëls... el cap de setmana de després de Tots Sants!!!!!
Doncs bé, el cicle vaig iniciar-lo anant al teatre del barri, el parroquial de la Santa Creu, a veure Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús, d’en Josep Maria Folch i Torres -o sigui els populars Lluquet i Rovelló- en una versió del grup Karamel Teatre.
La representació va esdevenir –com de costum- un èxit de públic. La sala estava plena de gom a gom. El públic era composat en la seva majoria per famílies senceres amb nens petits que ajudaven a donar la seva salseta a la funció. I la donaven de tal manera que molts d’ells eren, al mateix temps que espectadors, actors extres de la funció: pastorets, dimoniets i angelets que omplien les escenes, les acolorien i feien l’obra encara més propera del que ja ho és el text folchitorresià.
El text de l’obra és tant popular, tant entranyable i tant nostrat, que molts adults presents a la sala coneixien les frases i diàlegs més populars de l’obra, i no era estrany observar a través de la foscor com alguns d’aquests adults bellugaven els llavis tot resseguint els mots que es deien en escena.
Els actors, sobretot els dels rols principals, se sabien tant el paper (alguns fa més de deu anys que el representen) que el feien anar com volien. Aprofitaven les giragonses pròpies del text per brillar individualment. Algun personatge secundari, però, no se sabia prou bé el text i va haver de recórrer flagrantment a l’apuntador.
La direcció va ser prou correcta tot i algunes mancances: el trànsit dels actors per l'escena de vegades era un xic atropellat, però té l’excusa de les dimensions reduïdes de l’escenari, que obligava els actors a fer maniobres un xic estranyes i a –oh, pecat capital del teatre!- parlar d’esquena al públic.
Va resultar molt divertida, de debò, la Rumba de l’Infern que en Satanàs i en Llucifer van interpretar, des de l’infern mateix, després de la cançó de’n Jeremies (manllevada a en Rovelló) del quadre dotzè, quan el Lluquet es disfressa de Getsé per enganyar Satanàs i així evitar que el diable s’emporti l’ànima del pare de la Isabeló. Sí, en l’obra original, primer és en Lluquet qui canta la seva cançó, que és aquesta:
De noies fines i guapes
bé que n’hi ha en aquest món,
però cap de tan graciosa
com la meva Isabeló.
Veient-la tan ensucrada
I amb aquest parlar tan dolç,
Em ve el desig de ser mosca
Per tastar tanta dolçor.
Ja poden mirar-la
I estarem d’acord
Que poques se’n troben
com la Isabeló.
I després ve la d’en Rovelló, que en aquest cas va cantar-la en Jeremies:
Jo tinc tan gran alegria
Que ni us ho puc explicar
En veure aquesta parella
Que tanta patxoca fa.
El que heu de fer ben de pressa
És casar-vos, perquè jo
Pugui venir a la boda
I atipar-me bé d’arròs.
Això de casar-se
Està ben pensat
Perquè sempre acaba
Amb un bon dinar.
(Sí, ja sé que no feia falta copiar aquí el text íntegre de les dues cançonetes, però què voleu que us digui? Sóc un romàntic, un nostàlgic i m’agrada recordar-les!)
En conjunt, aquests Pastorets van deixar satisfet un públic que, desenganyem-nos, esperava justament això: un espectacle proper per fruir i recordar...