Cansats de la democràcia

Àlex Rigola converteix el general romà Coriolà en un tecnòcrata en l'Europa dels mercats

De general romà a tecnòcrata en l'Europa dels mercats. Joan Carreras és Coriolà en el nou muntatge del clàssic de Shakespeare
Els últims anys, arran l'explosió de la crisi del deute, milions de persones al món occidental semblen haver descobert que la clau del poder no la tenen aquests homes i dones les fotografies dels quals pengen dels fanals en època electoral i que surten per la tele discutint-se des de la tribuna del Parlament. Qui mana ara són els mercats, diuen molts. Els mercats, els inversors, les grans multinacionals… El cert és que les nostres vides agafen el rumb que algú decideix, però qui és aquest algú? Qui té els fils del poder? Àlex Rigola intenta trobar la resposta mirant enrere, quatre segles enrere, i llegint Shakespeare.
Caius Marci Coriolà, un general romà, torna victoriós d'una campanya militar i és nomenat cònsol tot i l'oposició dels tribuns i la tèbia resposta popular. Però, com milers d'estadistes han descobert al llarg de la història, no serveix de gaire arribar al poder sense els suports necessaris per mantenir-s'hi. Una revolta obligarà Coriolà a marxar a l'exili; quan torni, ho farà al capdavant del seu exèrcit, disposat a venjar-se dels que el van fer pujar primer, i el van fer caure més tard.

A 'Coriolà' Shakespeare no es limita a explicar una història ambientada en època de l'imperi romà. Com sempre en el dramaturg d'Stratford, l'argument no és més que una excusa per parlar de quelcom de més profund, en aquest cas el poder. Qui mana? Qui té realment legitimitat per fer-ho? L'interessant de 'Coriolà' és que, més que aportar respostes, el que fa Shakespeare és plantejar preguntes. És per això que l'obra segueix sent tan actual com ho era quan es va escriure, perquè sempre hi haurà gent que es preguntarà qui mou els fils de la vida política, social i econòmica d'un país, i sempre hi haurà gent que es qüestioni si, qui mou aquests fils, té la legitimitat necessària per fer-ho. El propi Coriolà es demana si és normal o no que tothom tingui dret a vot. Una pregunta que va trigar segles a trobar resposta.

És aquesta capacitat de l'obra de demanar-se sobre el sentit de l'exercici del poder, sobre els seus mecanismes i els seus límits, el que va animar Rigola a posar en escena el clàssic de Shakespeare. Estrenada al Canal-Centre d'Arts Escèniques de Salt el passat 23 de febrer, l'obra, que arriba aquest dijous al Teatre Lliure, on es podrà veure fins al 15 d'abril, completa la trilogia que Rigola ha fet al llarg d'una dècada centrada en tres cabdills romans: 'Titus Andrònic', 'Juli Cesar' i ara aquest 'Coriolà'. Totes tres obres parlen d'una manera o altra del poder, però és a 'Coriolà' on aquest debat cobra una intensitat especial, i és per això que Rigola s'hi ha posat mans a l'obra, convençut que, arran la crisi econòmica i el desgast de les institucions polítiques, aquest és un moment especialment pertinent per parlar de qui té el poder i de qui en queda exclòs… i de què ha fet per aconseguir arribar al poder i per impedir que ho facin d'altres.

L'hora dels tecnòcrates
Considera Rigola que la societat actual està "cansada de democràcia". Segons ell, tot el que llegim cada dia als diaris i veiem als telenotícies ho demostra. És, creu, un cansament generalitzat: no només afecta als indignats que surten als carrers a protestar sinó també als propis polítics que prenen decisions sense comptar amb el poble, als líders europeus que forcen els italians a ser governats per un executiu que ells no han triat a les urnes. El cansament de la democràcia fa que es retirin els polítics i arribin els tecnòcrates. En la seva versió, Rigola despulla Coriolà de l'uniforme de general romà i el vesteix amb l'uniforme d'un tecnòcrata del segle XXI.

Un personatge tràgic per a una obra que busca transcendir les lluites de poder i fer una reflexió general sobre el nostre temps, aquesta època en què, denuncia José Luis Sampedro, "no hi ha democràcia ni a Espanya ni fora d'Espanya. Davant d’unes eleccions, la gent no raona, no pensa, no fa un estudi, una anàlisi. Es tria sobretot per motius viscerals, per les característiques del qui parla, per quina veu té, per les mentides que explica i que s’accepten". L'escriptor creu que el poder real el tenen avui les corporacions econòmiques, que transmeten una sèrie d'idees a través dels mitjans de comunicació. Idees que la gent accepta sense qüestionar-les.

Amb aquests paràmetres, la societat no la formen ciutadans informats i conscienciats sinó individus que es comporten de forma emocional seguint allò que els diuen. Rigola té molt present el pensament de Sampedro i creu que no fa més que confirmar la importància de portar Shakespeare a l'escenari "en els temps que corren". Un Shakespeare que, per cert, no només denuncia el que passa, sinó que també és el resultat del que passa: les restriccions pressupostàries s'han traduït en una obra que s'ha condensat al màxim. Només una hora i vint minuts d'espectacle al Lliure de Montjuïc amb vuit intèrprets -encapçalats per Joan Carreras, en el paper de Coriolà, i Mercè Arànega, en el de la seva mare- en comptes dels 24 que van pujar a l'escenari l'última vegada que l'obra es va representar a Barcelona.

publicat per
Isidre Estévez
foto : David Ruano
http://www.lamalla.cat
8 de març de 2012