Una evocació de Simone de Beauvoir clou la programació de teatre del Casal
La representació de 'Simone', una peça escrita i dirigida per la dramaturga xilena Marcela Terra, va posar divendres passat el punt final al cicle de teatre de petit format que ha tingut lloc les darreres sis setmanes al local de la mútua del carrer de Bonaire. L'espectacle, que es va estrenar fa dos anys a Terrassa, ve a ser un recorregut evocatiu de la figura de Simone de Beauvoir (1908-1986).
En el marc d'una escenografia esquemàtica que suggereix la coberta d'un vaixell, dos personatges van resseguint, com en una al•legoria, uns quants moments de l'itinerari vital d'aquesta cèlebre escriptora i filòsofa francesa. Un, interpretat per Padi Padilla, és ella mateixa. L'altre, servit per Belén Bouso, adopta el paper d'un àlter ego que li qüestiona moltes de les seves controvertides actuacions, sigui en el camp dels postulats ideològics, de les pràctiques amatòries, de la producció intel•lectual i literària o de la militància feminista.
Correcció
Aquest joc dialèctic, que s'acaba amb la compareixença de la mort, permet anar enllaçant un seguit de seqüències on es fan presents vivències i records que són ambientats amb anècdotes del París de l'època que la Beauvoir va protagonitzar de manera agitada. Així desfilen per l'escena gags de cinema mut, passos de balls de saló, números dels germans Marx o cançons d'obres de Brecht.
'Simone' té doncs un plantejament lloablement ambiciós, amb un peculiar codi interpretatiu que denota una direcció minuciosa i permet mostrar una multiplicitat de registres en el treball de les dues actrius. Llàstima que el desenvolupament dramatúrgic quedi comparativament curt i que l'estructura fragmentària del muntatge dificulti una mica la comprensió de l'espectador que no tingui referents previs del complicat periple existencial de Simone de Beauvoir. Amb tot, és un espectacle correcte.
La continuïtat, un desig
En el moment de tancar aquest primer cicle de Teatre al Casal, s'imposa fer-ne un balanç positiu. Perquè tot i el caràcter desigual de les propostes presentades –cosa que és inevitable– no només ha tingut el mèrit innegable de constituir una petita mostra de les possibilitats que dóna la programació de petit format i de cost reduït, sinó que també ha servit per conjecturar vies de futur. I ho ha fet sense ajuts, en un context de crisi, de retalls pressupostaris i d'apatia institucional. Per això estaria bé que pogués tenir continuïtat. Quan sigui.
publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
13 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada