Carles Batlle fa servir un episodi de la Guerra Civil per explicar una història d'amor a 'Zoom'
Jordi Collet, el comandant que dubta, i Alícia González Laá, la dona misteriora, a l'interior del 'Lepanto'.
Nit del 6 de març de 1939. La Guerra Civil és a punt d'acabar. El destructor 'Lepanto' ha aturat els motors i ha apagat els llums a 30 milles de la costa africana. El seu comandant, Marc Blanch, no està d’acord amb les ordres del govern espanyol, que han decidit lliurar la flota al govern colonial francès de Tunísia per tal d'evitar que caigui en mans franquistes. Pressionat per una banda pels mariners i oficials de menys graduació -que li demanen que deserti i, tots junts, fugir a bord del 'Lepanto' cap a Mèxic- i per una altra per una misteriosa passatgera que li diu que torni a la Península, el capità es debat en un mar de dubtes. Què fer?
La pregunta se la fa, cada nit fins al 8 d'abril, Jordi Collet. Acompanyat a l'escenari de la Beckett per Pepo Blasco i Alícia González Laá, tots tres protagonitzen 'Zoom', una obra de Carles Batlle dirigida per Xavier Albertí. Tot i les aparences, i tot i el fet que va guanyar el Premi 14 d'Abril atorgat pel Memorial Democràtic, 'Zoom' no és una història bèl•lica. La recreació d'un episodi de la Guerra Civil no és més que la coartada per explicar una història d’amor. Una història d'amor que Albertí troba dins una capsa de nines russes: un espai on els plans de la memòria -tant la col•lectiva com la individual- es multipliquen fins a confondre's… i fins a confondre l'espectador, que acaba per ser incapaç de distingir què és veritat i què és mentida.
És justament per aquest joc polièdric de records i de mirades diferents que Batlle va titular la peça 'Zoom'. El mecanisme que ens permet apropar i allunyar la nostra mirada no només fa possible distanciar-se o fer una observació detallada. Això és el que aconsegueix des d'un punt de vista mecànic. Però l'efecte col•lateral d'aquesta maniobra tècnica és un canvi en la percepció de la realitat. Des de lluny creiem veure una cosa, però si ens hi apropem en veiem una altra, i si ens hi apropem més encara un altra. Per això l'objectiu, el joc d'allunyaments i proximitats, estableix un paral•lelisme amb les nines russes.
Aquestes nines amagades dins d'altres nines fan que cadascú vegi la realitat que li convé. Des de lluny, un fet històric com la Guerra Civil dóna forma a la memòria col•lectiva, un conjunt d'imatges, d'idees, de valors, que ens afecten a tots. Però des de prop aquella memòria comuna dóna pas a una de personal, que afecta només una o dues, o un grup de persones. Hi ha cops que les perspectives es complementen. D'altres es contradiuen. I de la contradicció surt el matís, la diferència, el misteri.
Un misteri que es comença a resoldre en veure com el joc de zooms es concreta en una doble història. D'una banda, la que té lloc el 6 de març de 1939, quan el comandant del 'Lepant' es debat sobre què fer, sobre si continuar rumb cap a l'Àfrica -com van fer milers de mariners en una aventura que va acabar sovint en camps de presoners- o si posar rumb a l'exili mexicà. De l'altra, el que passa 73 anys després, la nit del 6 de març del 2012, quan dos homes i una dona, que treballen en la producció d'una pel•lícula sobre els fets del 'Lepanto', decideixen escriure la història del comandant Blanch.
publicat per
Isidre Estévez
foto : David Ruano
http://www.lamalla.cat
12 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada