Carme Portaceli recupera 'La nostra classe', la tràgica història d'un grup de jueus que van morir a mans dels seus companys
El 1941 prop de 1.600 jueus van morir cremats a la localitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial dels aliats en va responsabilitzar els ocupants nazis i així és com la tragèdia va passar a les cròniques dels diaris i a les pàgines dels diaris. Però hi havia detalls estranys, peces que no encaixaven. Quan dos historiadors van remenar les petjades del drama van arribar a una conclusió tan inesperada com devastadora: els autors de la massacre no van ser uns malvats nazis, tal i com sempre s'havia cregut, sinó els mateixos i en teoria innocents veïns de les víctimes. Un dels episodis més durs i lamentables de la història del segle XX que aquest mes de març, i durant només deu dies, es reviu a l'escenari del Lliure.
Si hi ha una directora interessada a descobrir la realitat, a intentar anar més enllà de les aparences, a desvetllar allò amagat, a obligar-nos a veure els nostres propis fantasmes, aquesta dona és la Carme Portaceli. És directora de teatre, però podria haver estat periodista si el periodisme al nostre país consistís a fiscalitzar els poderosos i no a convertir-se en els seus publicistes i missatgers. Afortunadament, va triar el teatre, i és des dels escenaris on ha dut a terme una minuciosa, gens pretensiosa però molt efectiva campanya de denúncia social. Allà on hi ha una injustícia, una contradicció, hi és ella i la seva curiositat.
És aquesta curiositat la que va portar Portaceli a descobrir un dels textos més punyents del teatre contemporani, 'La nostra classe', del polonès Tadeusz Slobodzianek. No és cap casualitat que, mentre que el teatre occidental es complau a fer espectacles fàcils, divertits i escapistes, l'oriental busqui una profunditat, un trobar el sentit de les coses. Ofegats per dècades de dictadures, els europeus de l'est són autors d'obres d'una enorme intensitat, d'una enorme humanitat. I aquest és un terreny que interessa especialment Portaceli, que a 'La nostra classe' descobreix un vehicle excepcional per tornar a mostrar el seu rebuig per la hipocresia, per la facilitat amb què els guanyadors escriuen la història segons els convé, i amaguen allò que no volen que es vegi.
A 'La nostra classe', una de les sorpreses del Grec 2011 que ara torna a l'escenari del teatre Lliure, Portaceli retrata el costat més fosc de l'ésser humà. Un costat que sempre troba el seu aliat en les guerres. Els conflictes bèl•lics són molt més que una confrontació armada entre soldats professionals, que avancen amb tancs pel camp de batalla. Són una horrible i bruta manera d'exercir la violència gratuïta, de venjar-se d'allò que va passar fa temps, d'acabar amb qui és percebut com una amenaça. A les guerres dels Balcans els crims van ser horribles. Quina mena de persona mata un ancià, li treu els budells, i els penja d'un arbre, simulant una decoració nadalenca? La guerra fa que ciutadans normals es converteixin en sàdics? O potser és que els sàdics sempre hi són, disfressats de conductor d'autobús o director de banc, amagats i frustrats, i esperant el moment i l'oportunitat per treure la bèstia que porten a dins?
La tragèdia com a tabú
Això és el que va passar en la Polònia ocupada pels nazis l'any 1941, quan les flames que van acabar amb les vides de centenars de persones no les van encendre els soldats alemanys, sinó els que durant anys van viure al costat de les víctimes, els que els van servir una cervesa al bar o els van comprar una barra de pa a la fleca. Veïns i companys que conviuen de forma natural durant dècades i que, de sobte, decideixen exterminar-se. Una tragèdia espantosa que es torna encara més crua pel fet que el sentiment de culpa posterior amaga els fets i, per tant, evita que es faci justícia. Sense memòria, sense rastre, sense judici, sense possibilitar de tornar enrere, el crim continua viu, el tabú intocable.
"El títol irònic de la peça es refereix en principi a una comunitat pacífica que es va convertint en un lloc on l’odi ja no s’oblidarà mai. Una comunitat que es desintegra de manera irreversible i en la memòria de la qual només hi queda el mal", diu Portaceli, que remarca la impossibilitat de fugir "del cercle viciós d’errors i de ressentiments". "El crim no deixa ningú innocent", conclou.
publicat per
Isidre Estévez
foto . Josep Aznar
http://www.lamalla.cat
13 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada