Quan no saps res

Marta Carrasco porta al Versus 'No sé si', una terapèutica reflexió sobre els dubtes

L'1 de novembre passat s'estrenava al Teatre Alegria de Terrassa 'No sé si…', l'últim espectacle de Marta Carrasco. Ara, després de mesos de girar per diferents ciutats del país amb un important èxit —en especial al festival Temporada Alta— el muntatge ha arribat a la capital (Versus Teatre), on s'estarà fins al 29 d'abril. Un mes llarg per donar a conèixer el que probablement és el treball més personal de la coreògrafa i ballarina de Cardedeu, una dona que, amb la seva intensitat i el seu sentit de l'humor, amb la seva mirada sense tabús al món que ens envolta i la seva irreverent manera de pujar a l'escenari, ha revolucionat el panorama de la dansa contemporània a Catalunya.

Els espectacles de Carrasco no són fàcils. Ella ho dóna tot, però també en demana a un públic que surt de la sala sense acabar de saber si plorar o riure. Són els seus treballs poblats per éssers estranys, per pors, per monstres que ens observen i ens amenacen. Però, al mateix temps, són també espectacles d'una gran tendresa, perquè en definitiva no hi ha res més tendre que la vulnerabilitat. A més, ella s'enfronta als seus dubtes i les seves pors amb un gran sentit de l'humor i unes enormes ganes de viure.

Aquest difícil equilibri entre la por i la valentia, entre la inquietud i la felicitat, es posa de manifest a 'No sé si…' l'espectacle que aquesta primavera presenta a Barcelona. És un espectacle la gestació del qual no podia haver estat més traumàtic. Carrasco hi començava a treballar quan el seu pare, greument malalt, ingressava a l'hospital. Ella hi treballava, el pensava, el canviava, l'assajava després de passar-se dies i dies al costat del llit del seu pare. La malaltia va guanyar, el pare va morir, i Carrasco va parir 'No sé si…', una obra nascuda de la incertesa i el sofriment, dels dubtes i el dolor.

Però, malgrat tot, la coreògrafa va transformar la seva pèrdua en un cant a la vida, en una obra que, més que mai, descansa en l'humor, en les ganes de riure's d'un mateix, d'allò que ens envolta. Un espectacle de petit format, amb només dues persones en escena, però tan transcendental com tots els que ha fet Carrasco en més de 15 anys de carrera. Una d'aquestes persones és la mateixa Carrasco; l'altre és Alberto Velázquez, que juga el paper de particular 'germana bessona' en aquest muntatge que situa la coreògrafa al davant del seu 'alter ego'. Un debat a dos que demostra com no hi ha res tan humà com dubtar, i com els dubtes són la salsa de la vida.

Riure quan van maldades
Ho són tant que tothom surt de la sala amb un somriure als llavis, després d'aprendre o de recordar com és d'important i de saludable aprendre a relativitzar les coses, a posar una mica més de sal al plat de la nostra quotidianitat. Zizek, un dels filòsofs més importants del nostre temps, deia fa poc: "La situació actual és una gran merda i, precisament per això, cal recórrer a la comèdia. Insisteixo: quan les coses van maldades, només ens queda el riure. Evidentment, és un riure mig buit, mig embogit". Quan veus morir el teu pare després de dies i nits d'apagar-se sense remei en un llit d'hospital entens què vol dir que vagin maldades. La Marta Carrasco ho sap. I, justament per això, avui, més que mai, té ganes de viure… i de riure. Dubta, sí, però els seus dubtes són terapèutics.

La proximitat del públic, la barreja de dansa, paraula i gest, i el dubte són els eixos que articulen els treballs de la creadora. Senzill i intens, 'No sé si…' , veu a Carrasco ballar, parlar, actuar. I, sobretot, la veu demostrar com els dubtes, els desitjos i la incertesa, poden ser un estímul per a la creació, un camí per assolir la llibertat.

publicat per
Isidre Estévez
http://www.lamalla.cat
26 de març de 2012