Un dia és un dia

La Cubana torna als escenaris amb 'Campanades de boda', un casament com els d'abans de la crisi

Un casament com Déu mana. Al Tívoli sonen ja les campanades de boda de La Cubana
Fins que la crisi va fer esclatar pels aires la bombolla immobiliària i, amb ella, el paradís de l'Espanya dels nourics, no hi havia contractista d'obres o constructor que no aprofités el casament d'un fill o una filla per tal de demostrar a tothom quants graons havia pujat per l'escala de l'èxit econòmic i social. És clar que la idea del casament com a aparador per enlluernar el món no és només patrimoni de fills de camperols que es creuen algú perquè duen bitllets de 500 euros a la butxaca -fins i tot algun president de govern no ha pogut evitar la temptació- però el cert és que són les classes populars les més donades a llençar la casa per la finestra quan es casa el nen o la nena. Un dia és un dia, pensen, per a gran alegria de La Cubana, que ha trobat en aquesta necessitat d'enlluernar al veí la coartada perfecta per fer una comèdia que, com totes les de la companyia, és hilarant.

A la Cubana li van els xous, d'això no hi ha dubte. Des de muntar una revista a un reality, des d'una òpera a una pel•lícula en tres dimensions, la popular companyia és especialista en un teatre que desborda els escenaris, que baixa a la platea. Un teatre que munta el xou. I quin xou hi ha més gran que el dels casaments? El previsible guió d'una boda, amb accions repetides en sèrie, sense cap personalitat, és el paradís del kitsch, d'allò més caduc i mancat d'originalitat.

Un univers de frases fetes, vestits de conte de fades amb els quals les núvies creuen ser la princesa Diana per un dia, esmòquings que fan que els convidats confonguin el nuvi amb un cambrer, anells que s'intercanvien, músiques ensucrades, cunyades que s'han passat el dia a la perruqueria i passen fred per lluir un vestit que no és de la seva talla… Què hi ha de més hilarant que un casament, aquest acte que encanta uns, horroritza uns altres… i fa petar de riure la resta? Per La Cubana, no gaire coses, com ho demostra al seu últim espectacle, 'Campanades de boda', que s'estrena aquest divendres al Teatre Tívoli, on s'hi estarà, en principi, fins al 5 de maig. Les funcions del març, que s'haurien d'haver fet al Coliseum, han passat al teatre del carrer Casp. Totes aquelles persones que havien trobat entrades pel Coliseum no cal que les canviïn, ja que són vàlides per al Tívoli: hi poden anar directament sense necessitat de passar per taquilla.

El teatre de la vida
Com a tots els seus espectacles, l'objectiu de la companyia és doble. El primer és fer que l'espectador s'ho passi bé. El segon és més profund, i vol demostrar com, al darrere de qualsevol activitat humana, del tipus que sigui, hi ha sempre teatre, molt teatre. La Cubana busca sempre el punt feble, la inconsistència, la contradicció. I, posats a buscar contradiccions, poques de tan evidents com els casaments. Canvien els costums, s'alteren les normes, res no és el que era… menys els casaments, que es continuen fent amb els mateixos paràmetres que fa un segle, amb els seus rams, el seu arròs, el seu pastís en pisos… Pompa i circumstància.

Els que es casen defensen que, ja que ho fan, ho fan seguint la tradició fil per randa. Els detractors consideren absurd que un casament civil, o un d'homosexuals, per exemple, reprodueixi el model sexista i patriarcal del casament de tota la vida. I què pensa La Cubana? La resposta, a partir d'aquest divendres al Tívoli, escenari d'un casament d'etiqueta, d'aquells en els quals hi ha un guió preestablert que tothom ha de seguir al peu de la lletra, on tot el que passa estava planejat fins al mínim detall. O potser no…

publicat per
Foto : efe / toni garriga
Isidre Estévez
http://www.lamalla.cat
2 de març de 2012