50 anys en un escenari és una fita que mereix
pastís d'aniversari i alguna cosa més. Aquest és el ganxo d''Una vida al
teatre'
D'esquena a la platea, un veterà actor
s'acomiada d'un públic imaginari, ja absent de la sala, amb un repetit bona
nit. És la frase que tanca el seu breu parlament d'agraïment. Però aquesta
vegada sembla anar més enllà d'una obra qualsevol, i apunta més a una manera de
viure. No en va ha dit poc abans: "El teatre està fet per a mi". És l'epíleg
d''Una vida al teatre', la peça de David Mamet estrenada a Chicago el 1977 i
que La Seca Espai Brossa presenta amb bombo d'homenatge, el que mereixen les
cinc dècades als escenaris d'un il·lustre com Enric Majó.
Amb un intèrpret de trajectòria tan oceànica
queda més que justificada aquesta frase del dramaturg, novel·lista i guionista
nord-americà. Encara que s'hagi de precisar que el teatre no estava fet per a
un jove de Rubí, fill d'un pastor en una granja familiar, que sempre explica
que el que a ell li agradava eren el dibuix i la pintura. El món de l'escena va
aparèixer en el seu camí com un divertimento més, perquè uns amics
"s'havien apuntat a l'Institut del Teatre».
'Una vida al teatre'
La Seca Espai Brossa
Autor: David Mamet.
Director: Moisès Maicas.
Repartiment: Enric Majó i Dafnis Balduz.
Preu: Desde 10 €.
Dates: Fins al 6 de novembre.
El que va néixer com una cosa lúdica va
derivar aviat cap al camp professional. Amb només 20 anys, Adolfo Marsillach le
va contractar el 1965 per a la seva companyia. Des d'aleshores ha desenvolupat
una dilatadíssima carrera i bastant més exitosa que la de Robert, el seu
personatge a 'Una vida al teatre'. Una breu obra en què Mamet desgrana una
copiosa mirada cap al món teatral a partir de les converses entre dos
intèrprets d'una modesta companyia de repertori, un veterà i un jove. Són el
professor i l'aprenent avantatjat que, a poc a poc, li trepitja el terreny:
Robert i John, a qui encarna Dafnis Balduz.
Al llarg de 26 escenes, algunes tan breus que
amb prou feines contenen un parell de frases, es construeix un variadíssim
puzle sobre la vida i l'ofici escènic. Sempre àcid, l'autor d'American Buffalo,
Oleanna o Glengarry Glen Ross despatxa també pinzellades desmitificadores,
manifestades en les eternes inseguretats de l'actor o en aquell ocàs que costa
afrontar.
AL CAMERINO
El text té la virtut de jugar amb els diversos
escenaris del teatre: les reflexions després de la funció (que resulten un
excel·lent i còmic inici), els moments previs al camerino (abundants i fèrtils
en la peça) o la construcció d'escenes. Aquesta virtut es converteix, no
obstant, en un inconvenient de la posada en escena de Moisès Maicas. El canvi
constant d'attrezzo i vestuari provoca aturades excessives i un ritme poc àgil
que ni la música de fons aconsegueix atenuar.
Majó, en forma davant la marató d'entrades i
sortides, i Balduz, brillant en la seva rèplica, mostren una gran complicitat,
sobretot en els moments còmics. És aquí quan l'homenatjat es llueix amb un
repertori de ganyotes al més pur estil Majó. Amb una gestualitat i una manera
de dir un text cisellades durant cinc dècades.
EL+
La complicitat dels dos intèrprets, la
comicitat d'algunes escenes i l'aire d'homenatge que sobrevola el muntatge.
EL-
Els continus canvis per representar les 26
escenes resten agilitat a l'obra, amb transicions que són com apagades.
Publicat per
José Carlos Sorribes
@jcsorribes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada