L'actor de Buenos Aires, de 87 anys, desplega
a 'El padre' una interpretació matisada, sorneguera i gens efectista d'un
malalt d'Alzheimer
El que fa Héctor Alterio al Romea és per
veure-ho. L’actor de Buenos Aires deixa empremta a El padre del magisteri que
donen els seus 87 anys i una vida dedicada a la interpretació. Ell és l’ànima
d’aquesta obra, estrenada fa quatre anys, del dramaturg francès Florian Zeller.
Una peça que, segons el seu director espanyol (José Carlos Plaza), està escrita
per a un actor. Sí, però de dimensions majúscules com és el cas. Sobre les
seves espatlles recau una trama creada al voltant d’una temàtica tan dura com
la de l’Alzheimer.
Zeller es refereix al seu text com una «farsa
tràgica» i la definició encaixa perfectament. Sota el mantell tenebrós
d’aquesta malaltia terrible també hi ha lloc per a un humor en alguns moments
alliberador. Arriba a partir de la confusió, de situacions ambigües i també de
les esmolades rèpliques en què es mou el personatge principal.
Perquè Andrés és un tipus de caràcter, com bé
ho pateix la seva filla gran. Alterio dóna sempre el to adequat per a aquest
home que, a poc a poc, s’aboca a una implacable pèrdua de realitat. La seva
naturalitat desarma en un extraordinari exemple de comunió total amb el
personatge. Fins i tot mostra aquí més vitalitat i energia que en la seva
anterior visita al Romea, fa dos anys mà a mà amb Lola Herrera a En el estanque
dorado.
Si Alterio és l’eix sobre el qual gira tot el
muntatge, la direcció de José Carlos Plaza té l’habilitat de jugar en el
terreny del thriller. Se succeeixen les escenes, amb peces d’un puzle o d’una
nina matrioixka, en una atmosfera d’inquietud que subratlla massa la música. El
clímax arriba per si mateix i no necessita el suport d’un espai sonor excessiu.
ESCUDERS DEL ‘REI ALTERIO’
El text té l’habilitat de deixar esquerdes
obertes respecte al comportament dels familiars d’Andrés: les seves dues filles
(una morta en accident, un record no l’abandona) i la parella de la gran. Ana
Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes i María González són
conscients del seu paper d’escuders en la cort del rei Alterio i bé que ho
compleixen.
El joc escenogràfic és un altre brillant
recurs per retratar la pèrdua de memòria. Dibuixa un món que va desapareixent
de forma progressiva i que acabarà en la nuesa blanca de l’habitació d’una
residència. Des d’allà, Alterio llança el seu últim crit desesperat amb la imatge
maternal en la seva memòria. Immediatament el públic salta dels seus seients
per aclamar el treball d’un intèrpret de 87 anys.
Fins i tot hi ha qui l’aplaudeix abans de
començar, cosa insòlita en un teatre i pròpia de la rebuda per a un director
d’orquestra simfònica. Encara que no li faltava raó a aquest espectador
apassionat perquè Héctor Alterio porta sempre la batuta d’El padre.
Publicat per
José Carlos Sorribes
@jcsorribes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada