20 de juny de 2007
crònica
PERE GARCIA.
Dilluns passat el Teatre Lliure va celebrar el final de la temporada amb la botifarrada que des de fa uns anys ha institucionalitzat el seu director, Àlex Rigola. La festa d'enguany ha estat doble, ja que també ha servit per a la presentació del llibre Teatre Lliure 1976-2006, amb el qual s'han celebrat els 30 anys del Teatre de Gràcia (ara de Montjuïc).
Comencem a sentir a parlar del Lliure l'any 1977: un any en què tot semblava esclatar de nou i eren comptats els que tenien coneixement que, en un tronat local del carrer de Montseny, es podia veure un «teatre diferent». Entre ells, però, hi havia Pere Codina, llavors director del Teatre Municipal de Girona. Va ser ell qui va posar a disposició dels «nois d'en Fabià» l'espai que fa pocs mesos hem tornat a inaugurar. I ells, encantats, van acceptar la invitació. Som a l'octubre del 1978. Les Fires prometien una programació de luxe, però pels primers dies estava anunciada la presentació a Girona del «quasi» desconegut Teatre Lliure. L'oferta feta per Codina era aquesta: representar tres de les obres que tenien en repertori a canvi de tenir llibertat total per fer servir el Municipal com a gran sala d'assaig de la programació per a la propera temporada.
Un plujós divendres d'octubre, els espectadors de tota la vida, que com el seu nom indica han de ser comptats, es troben amb la sorpresa d'una platea travessada per una gran tarima per la qual es mouen amunt i avall els personatges de Titus Andrònic. I aquí és on molts vam descobrir el geni irrepetible que era Fabià Puigserver. Xarxes, cintes, cordes i llums aconseguien un efecte mai vist en un teatre. Si hi afegim la interpretació prodigiosa d'una colla de joves actors, els resultats han de ser sorprenents. El boca a orella va funcionar i les funcions de dissabte i diumenge van fer-se amb el Municipal ple.
I l'èxit va seguir. El públic s'apilonava a la porta del teatre, i amb sorpresa descobria els dolços prats de Leonci i Lena, o havia de pujar a l'escenari per viure de prop el drama de la turmentada Hedda Gabler. I entre funció i funció, els del Lliure feien ciutat. A l'estil dels còmics d'abans, van passar un mes entre nosaltres. Sortosament, les 14.000 o 16.000 pessetes de paga les estalviaven anant de rellogats com en el temps de Maria Vila. Se'ls podia veure dinar a Ca la Marieta, passejant pel barri vell, aplaudint la Caballé des d'una llotja, etc. Entre assaig i assaig, Guillem-Jordi Graells va fer una xerrada sobre gestió teatral, i Puigserver, un petit curs de teatre, amb molta acceptació. I Girona va veure i viure les estrenes de La nit de les tríbades, dirigida per Puigserver amb unes magnífiques Muntsa Alcañiz i Anna Lizaran; quasi va entrar a la saleta del recordat Martí Pol en el muntatge que va fer Lluís Pascual de Amb vidres a la sang, i va quedar sorpresa amb l'Abraham i Samuel que presentava Pere Planella. Va ser tan gran la comunicació entre la companyia i el públic gironí que fins i tot va fer-se un sopar de comiat al qual va assistir tothom qui va voler. Sols hi havia aficionats. Cap polític. En el sopar, els còmics ens van parlar d'una colla de joves –una altra– que aquells dies havien estrenat, a la Sala Villarroel, un espectacle «fantàstic». Era sobre un nen que es deia Abel, i que havia inventat una paraula màgica: Antaviana.
Dilluns passat el Teatre Lliure va celebrar el final de la temporada amb la botifarrada que des de fa uns anys ha institucionalitzat el seu director, Àlex Rigola. La festa d'enguany ha estat doble, ja que també ha servit per a la presentació del llibre Teatre Lliure 1976-2006, amb el qual s'han celebrat els 30 anys del Teatre de Gràcia (ara de Montjuïc).
Comencem a sentir a parlar del Lliure l'any 1977: un any en què tot semblava esclatar de nou i eren comptats els que tenien coneixement que, en un tronat local del carrer de Montseny, es podia veure un «teatre diferent». Entre ells, però, hi havia Pere Codina, llavors director del Teatre Municipal de Girona. Va ser ell qui va posar a disposició dels «nois d'en Fabià» l'espai que fa pocs mesos hem tornat a inaugurar. I ells, encantats, van acceptar la invitació. Som a l'octubre del 1978. Les Fires prometien una programació de luxe, però pels primers dies estava anunciada la presentació a Girona del «quasi» desconegut Teatre Lliure. L'oferta feta per Codina era aquesta: representar tres de les obres que tenien en repertori a canvi de tenir llibertat total per fer servir el Municipal com a gran sala d'assaig de la programació per a la propera temporada.
Un plujós divendres d'octubre, els espectadors de tota la vida, que com el seu nom indica han de ser comptats, es troben amb la sorpresa d'una platea travessada per una gran tarima per la qual es mouen amunt i avall els personatges de Titus Andrònic. I aquí és on molts vam descobrir el geni irrepetible que era Fabià Puigserver. Xarxes, cintes, cordes i llums aconseguien un efecte mai vist en un teatre. Si hi afegim la interpretació prodigiosa d'una colla de joves actors, els resultats han de ser sorprenents. El boca a orella va funcionar i les funcions de dissabte i diumenge van fer-se amb el Municipal ple.
I l'èxit va seguir. El públic s'apilonava a la porta del teatre, i amb sorpresa descobria els dolços prats de Leonci i Lena, o havia de pujar a l'escenari per viure de prop el drama de la turmentada Hedda Gabler. I entre funció i funció, els del Lliure feien ciutat. A l'estil dels còmics d'abans, van passar un mes entre nosaltres. Sortosament, les 14.000 o 16.000 pessetes de paga les estalviaven anant de rellogats com en el temps de Maria Vila. Se'ls podia veure dinar a Ca la Marieta, passejant pel barri vell, aplaudint la Caballé des d'una llotja, etc. Entre assaig i assaig, Guillem-Jordi Graells va fer una xerrada sobre gestió teatral, i Puigserver, un petit curs de teatre, amb molta acceptació. I Girona va veure i viure les estrenes de La nit de les tríbades, dirigida per Puigserver amb unes magnífiques Muntsa Alcañiz i Anna Lizaran; quasi va entrar a la saleta del recordat Martí Pol en el muntatge que va fer Lluís Pascual de Amb vidres a la sang, i va quedar sorpresa amb l'Abraham i Samuel que presentava Pere Planella. Va ser tan gran la comunicació entre la companyia i el públic gironí que fins i tot va fer-se un sopar de comiat al qual va assistir tothom qui va voler. Sols hi havia aficionats. Cap polític. En el sopar, els còmics ens van parlar d'una colla de joves –una altra– que aquells dies havien estrenat, a la Sala Villarroel, un espectacle «fantàstic». Era sobre un nen que es deia Abel, i que havia inventat una paraula màgica: Antaviana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada