19 de juny de 2007
Crítica
teatre
Juan Carlos Olivares
En algun lloc Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha afirmat que no va voler llegir ni veure Mòbil de Sergi Belbel per no contaminar l'escriptura de Party line. Però és possible que sí que volgués -almenys això s'intueix- repassar La voix humaine. A Jean Cocteau li deu potser el fragment més sòlid de la seva nova obra, amb l'ajuda de la direcció escènica d'Andrea Segura i el seu gest cap al seductor contorsionisme de la Satiric Dancer d'André Kertész. Un homenatge al passat que és el moment més memorable d'un text i un muntatge que se suposa deutor del més rabiós present.
Des de les primeres paraules emeses per uns llavis projectats (la veu, modulada per ser eròticament neutra, que commina a apagar els mòbils, que ordena afablement la nostra relació amb aquest aparell pandèmic) es percep que Party line és un text que fa estèrils malabarismes amb els conceptes i les paraules. Acabat el número, només queda el rastre de l'aire.
Igualment Rosich defensa un irònic subtext sobre la inconsciència del pensament contemporani. Si existís, hauria portat la ironia tan lluny que sobre la idea motora de l'autor (la relectura de les relacions humanes per la tecnologia) domina la futilesa de l'experiment contemporani. Fins i tot visualment és una proposta que s'alimenta de préstecs, com el "cubiculum Rigola" que centra l'ull sobre l'escenari. Si el teatre de la nova dramatúrgia s'autodefineix per l'evanescència del seu discurs, Rosich l'encerta de ple. Si pretén perdurar, s'haurà d'esperar a propostes futures més sòlides.
*
Party line, DE MARC ROSICH. DIRECCIÓ: ANDREA SEGURA. INTÈRPRETS: CRISTINA GÁMIZ, CLARA GALÍ, ALICIA GONZÁLEZ LAÁ, JORDI ANDÚJAR I DAVID VERT. SALA BECKETT, 14 DE JUNY
Juan Carlos Olivares
En algun lloc Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha afirmat que no va voler llegir ni veure Mòbil de Sergi Belbel per no contaminar l'escriptura de Party line. Però és possible que sí que volgués -almenys això s'intueix- repassar La voix humaine. A Jean Cocteau li deu potser el fragment més sòlid de la seva nova obra, amb l'ajuda de la direcció escènica d'Andrea Segura i el seu gest cap al seductor contorsionisme de la Satiric Dancer d'André Kertész. Un homenatge al passat que és el moment més memorable d'un text i un muntatge que se suposa deutor del més rabiós present.
Des de les primeres paraules emeses per uns llavis projectats (la veu, modulada per ser eròticament neutra, que commina a apagar els mòbils, que ordena afablement la nostra relació amb aquest aparell pandèmic) es percep que Party line és un text que fa estèrils malabarismes amb els conceptes i les paraules. Acabat el número, només queda el rastre de l'aire.
Igualment Rosich defensa un irònic subtext sobre la inconsciència del pensament contemporani. Si existís, hauria portat la ironia tan lluny que sobre la idea motora de l'autor (la relectura de les relacions humanes per la tecnologia) domina la futilesa de l'experiment contemporani. Fins i tot visualment és una proposta que s'alimenta de préstecs, com el "cubiculum Rigola" que centra l'ull sobre l'escenari. Si el teatre de la nova dramatúrgia s'autodefineix per l'evanescència del seu discurs, Rosich l'encerta de ple. Si pretén perdurar, s'haurà d'esperar a propostes futures més sòlides.
*
Party line, DE MARC ROSICH. DIRECCIÓ: ANDREA SEGURA. INTÈRPRETS: CRISTINA GÁMIZ, CLARA GALÍ, ALICIA GONZÁLEZ LAÁ, JORDI ANDÚJAR I DAVID VERT. SALA BECKETT, 14 DE JUNY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada