22 de juny de 2007
Quadern de teatre
300 anys de Carlo Goldoni (1707-1793), el genial i culte venecià que va convertir la comèdia en un gènere literari realista
Jordi Coca
Luca Ronconi dirigeix 'Il ventaglio', que es podrà veure al TNC dimecres que ve
300 anys de Carlo Goldoni (1707-1793), el genial i culte venecià que va convertir la comèdia en un gènere literari realista
Jordi Coca
Luca Ronconi dirigeix 'Il ventaglio', que es podrà veure al TNC dimecres que ve
MARCELLO NORBERTH
La vida de Goldoni segurament no va ser tal com ell ens la pinta a les Memòries. Potser la seva obra també és diferent de com ell buscava que fos llegida. En tot cas no hi ha dubte que aquest advocat foll pel teatre va transformar les rutines còmiques del seu temps. Fill de la improvisació de la Commedia dell'Arte, va saber introduir lentament els canvis que calien per renovar el gènere còmic. Ja el 1738 a Momolo cortesan va escriure del tot el paper del protagonista mentre els altres personatges encara improvisaven sobre un guió més o menys vague. Deu anys més tard a La donna di garbo la comèdia és escrita de dalt a baix i l'actor esdevé "únicament" un intèrpret d'allò que l'autor els vol fer dir. A Pamela nubile (1750) va fer desaparèixer les màscares, i una dècada després a I rusteghi va eliminar els criats que des del grec Menandre, tot passant pels llatins Plaute i Terenci, constituïen el motor essencial de la comicitat i de les peripècies argumentals. Aquest distanciament doble, d'una banda de la improvisació de la Commedia dell'Arte i de l'altra de la rutinària comicitat d'arrel grecollatina, el va convertir en un dels grans renovadors de l'escena europea del segle XVIII.
Aquesta renovació, que segons com es miri pot semblar poca cosa, va haver de vèncer moltes prudències polítiques, l'oposició dels actors de l'època i, alhora, els gustos rutinaris de la majoria dels espectadors. Goldoni tenia, a més, dos contrincants més, dos enemics ferotges que oferien solucions diferents a les seves i que estaven disposats a polemitzar amb ell fins a la mort. Ens referim, és clar, a Pietro Chiari (1711-1785), un autor eficaç però comercial fins a la medul·la que jugava amb els versos fàcils, i a l'aristòcrata Carlo Gozzi (1720-1806), el brillant i verinós reaccionari que sempre es va oposar a les innovacions literàries que Goldoni propugnava. Aquestes dificultats no eren poca cosa per a algú que volia ser professional i viure de la seva ploma. I, si més no en part, expliquen l'anar i venir continu de Goldoni, sempre d'una ciutat a l'altra, d'un teatre al següent, buscant la manera de guanyar-se la vida. Segons ell, en els teatres italians de l'època només hi havia vulgars arlequinades, històries d'amor escandaloses i arguments mal sargits sense ordre ni concert que buscaven provocar el riure més vulgar. Dient això i fent el que feia, ja s'entén que res no li va resultar fàcil i que tot i la seva tossudesa, sovint va haver de cedir a les pressions de tota mena i alentir les reformes que buscava.
Però al capdavall Carlo Goldoni va esdevenir el gran reformador del teatre italià del XVIII. Aquí estan Il ventaglio, que podrem veure el proper 27 de juny al Teatre Nacional de Catalunya en una direcció del genial Luca Ronconi, o bé La famiglia dell'antiquario, que Lluís Pasqual presentarà al Teatre Romea del 26 al 29 de juliol en el marc del Festival de Barcelona, Grec 2007.
La vida de Goldoni segurament no va ser tal com ell ens la pinta a les Memòries. Potser la seva obra també és diferent de com ell buscava que fos llegida. En tot cas no hi ha dubte que aquest advocat foll pel teatre va transformar les rutines còmiques del seu temps. Fill de la improvisació de la Commedia dell'Arte, va saber introduir lentament els canvis que calien per renovar el gènere còmic. Ja el 1738 a Momolo cortesan va escriure del tot el paper del protagonista mentre els altres personatges encara improvisaven sobre un guió més o menys vague. Deu anys més tard a La donna di garbo la comèdia és escrita de dalt a baix i l'actor esdevé "únicament" un intèrpret d'allò que l'autor els vol fer dir. A Pamela nubile (1750) va fer desaparèixer les màscares, i una dècada després a I rusteghi va eliminar els criats que des del grec Menandre, tot passant pels llatins Plaute i Terenci, constituïen el motor essencial de la comicitat i de les peripècies argumentals. Aquest distanciament doble, d'una banda de la improvisació de la Commedia dell'Arte i de l'altra de la rutinària comicitat d'arrel grecollatina, el va convertir en un dels grans renovadors de l'escena europea del segle XVIII.
Aquesta renovació, que segons com es miri pot semblar poca cosa, va haver de vèncer moltes prudències polítiques, l'oposició dels actors de l'època i, alhora, els gustos rutinaris de la majoria dels espectadors. Goldoni tenia, a més, dos contrincants més, dos enemics ferotges que oferien solucions diferents a les seves i que estaven disposats a polemitzar amb ell fins a la mort. Ens referim, és clar, a Pietro Chiari (1711-1785), un autor eficaç però comercial fins a la medul·la que jugava amb els versos fàcils, i a l'aristòcrata Carlo Gozzi (1720-1806), el brillant i verinós reaccionari que sempre es va oposar a les innovacions literàries que Goldoni propugnava. Aquestes dificultats no eren poca cosa per a algú que volia ser professional i viure de la seva ploma. I, si més no en part, expliquen l'anar i venir continu de Goldoni, sempre d'una ciutat a l'altra, d'un teatre al següent, buscant la manera de guanyar-se la vida. Segons ell, en els teatres italians de l'època només hi havia vulgars arlequinades, històries d'amor escandaloses i arguments mal sargits sense ordre ni concert que buscaven provocar el riure més vulgar. Dient això i fent el que feia, ja s'entén que res no li va resultar fàcil i que tot i la seva tossudesa, sovint va haver de cedir a les pressions de tota mena i alentir les reformes que buscava.
Però al capdavall Carlo Goldoni va esdevenir el gran reformador del teatre italià del XVIII. Aquí estan Il ventaglio, que podrem veure el proper 27 de juny al Teatre Nacional de Catalunya en una direcció del genial Luca Ronconi, o bé La famiglia dell'antiquario, que Lluís Pasqual presentarà al Teatre Romea del 26 al 29 de juliol en el marc del Festival de Barcelona, Grec 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada