El director enllaça al Lliure els textos de la novel•la amb cançons i balls
Pere Arquillué, Oriol Genís, Imma Colomer i Mont Plans figuren en un extens repartiment
Fidel al llenguatge «excepcional» de la novel•la Vida privada però totalment lliure en la seva adaptació escènica. Amb cançons i números musicals que esquitxen el recorregut de Josep Maria de Sagarra per la Barcelona del 1932. L'aristocràtica i la dels baixos fons. Així és el muntatge concebut per Xavier Albertí, que s'estrena avui al Teatre Lliure. Un mosaic de personatges heterogenis que pul•lulen per palaus, salons, bordells i clavegueres. I ho fan cantant.
Pere Arquillué, Oriol Genís, Imma Colomer, Xavier Frau, Mont Plans i Àurea Márquez, entre altres, figuren en un elenc que, a més d'interpretar i afinar les veus, balla les coreografies dissenyades per Roberto G. Alonso (el mateix que ha inaugurat el nou El Molino). I és que el toc moliner i de varietats no falta en un espectacle de tres hores que enllaça els textos de Sagarra amb peces compostes en aquells anys 20 i 30. «Jo no volia ni cantar i fins i tot em fa ballar en calces», comenta Colomer entre rialles. «És una barreja de vodevil, farsa, revista musical, cabaret i drama social», resumeix el director, que recorda els vincles de l'autor amb el Paral•lel i la seva col•laboració en alguna revista.
BURGESOS A LA DERIVA
La novel•la Vida privada, «un verdader monument de la llengua literària», segons Albertí, traça els desvaris i la decadència de la família Lloberola, una de les més respectades de la burgesia barcelonina. Amb ironia, Josep Maria de Sagarra (també aristòcrata) relata la degradació social i moral del marquès de Sitjar, ensorrat per uns fills ineptes que dilapiden tot el seu patrimoni. El xantatge, el sexe i els diners guiaran els seus actes.
El director elogia la «plasticitat, brutalitat i contundència» del llenguatge de Sagarra en una obra que Josep Pla va definir com a «crònica social d'excel•lent adjectivació i llibre maliciós». Per a Albertí és a més a més una guia «emblemàtica de la Barcelona dels prodigis que han de conèixer les noves generacions». Hi ha fins i tot, afegeix, en una vintena de pàgines un «realisme màgic» que l'agermana amb la prosa «més al•lucinada de García Márquez o Vargas Llosa».
A diferència de la majoria dels seus muntatges, aquest cop el creador d'Assajant Pitarra no ha volgut compartir dramatúrgia amb Lluïsa Cunillé, recent Premi Nacional de Literatura Dramàtica. Volia imposar el seu propi «imaginari» i donar-li forma, al seu estil, «jugant amb els materials musicals i literaris».
En la translació, ha intentat «buscar l'energia» de la novel•la i mantenir el seu estil. «Al llarg de tota la història es manté la pulsió entre eros i tànatos, el sexe i la mort», diu Albertí, que entreveu en les profunditats del text «una reflexió antropològica sobre què significa la sexualitat per a l'ésser humà; el sexe com a motor del comportament». El director s'ha permès la llicència de canviar el final de Sagarra per obrir les portes al destí que espera als personatges. La guerra civil s'entreveu.
Publicat per
Imma Fernández
Foto : Un moment de 'Vida privada', la peculiar adaptació de Xavier Albertí de la novel•la de Sagarra. Ros RIBAS
www.elperiodico.cat
3 de novembre de 2010