El polifacètic autor belga Jan Fabre torna a Girona amb una obra en què reflexiona sobre el controvertit debat del suïcidi i el dret a decidir sobre la fi de l'existència
Jan Fabre és un dels creadors contemporanis més reconeguts. Posseïdor d'un univers simbòlic propi que dóna més transcendència a la seva obra, a aquest autor li agrada endinsar-se en temes filosòfics que a vegades són irresolubles, com la mateixa mort. Amb Another sleepy dusty delta day, el polifacètic artista belga torna al festival Temporada Alta amb una obra en què camina pel tall de la navalla i reflexiona sobre el controvertit debat del suïcidi i el dret de les persones a decidir sobre el final de l'existència, especialment en l'ocàs de la vida. Un plantejament molt personal que va néixer de la pròpia experiència, ja que Fabre va escriure l'obra poc després de la mort de la seva mare després de patir una llarga malaltia.
Another sleepy dusty delta day Teatre de Salt Divendres 5 i dissabte 6 de novembre 21 hores
La representació, que va ser molt ben acollida al festival d'Avinyó del 2008, està escrita com un solo per a dansa, en què la ballarina presta el seu cos per expressar els sentiments de l'autor. Fabre va prendre com a font d'inspiració un llegendari èxit de la música country escrit el 1967 per Bobbie Gentry: Ode to Billie Joe. La cançó narra la història del suïcidi d'un noi, que és comentat amb despreocupació per una família durant el sopar. Mentre intercanvien anècdotes sobre el difunt, una de les filles perd de sobte la gana i una dada reveladora apunta que tots dos es veien en secret.
Amb aquest fil argumental, Fabre va escriure la seva pròpia oda al dret de les persones a decidir sobre la seva mort. Un text que és llegit a manera de carta de comiat per la ballarina Artemis Stavridi, que amb la força interpretativa de la seva dansa es converteix en l'àlter ego de l'autor. Malgrat la cruesa del tema i de l'honestedat amb què Fabre el planteja, Stavridi va invitar ahir els espectadors a descobrir «altres cares menys fosques» d'un text que en el fons també amaga «una gran història d'amor», i en què es parla de l'esperança.
Igual que en la cançó de Gentry, on hi ha una certa ambigüitat sobre el destí final de Billie Boy, Stavridi va explicar que en l'obra de Fabre s'ofereix una història i queda en mans del públic decidir com es tanca. «És veritat que es pot interpretar de moltes maneres, però crec que l'obra és bastant esperançadora», va insistir. Un raig de llum en una trama fosca pel qual també va apostar Marina Kap-
tijn, entrenadora de ball de la companyia des de 1987: «No es tracta d'una apologia del suïcidi, sinó que simplement es llança la idea que un té dret a elegir sobre el seu propi final».
Austeritat i metàfores
La representació, en anglès i amb subtítols en català, té una escenografia austera i abunda en metàfores com la del canari engabiat, els miners atrapats en galeries o els trenets que circulen per bucles infinits. Un ambient asfixiant que s'esvaeix per la força de l'amor que emana de la carta que llegeix la ballarina. «Hi ha foscor, però també es parla de les coses bones de la vida», va resumir Stavridi. L'última incursió d'aquest creador belga al Temporada Alta va ser una instal•lació de vídeo titulada L'ange de la mort (2006), en la qual va abordar la paradoxa de la mortalitat i la immortalitat i la corrupció dels cossos a través d'una ballarina.
Publicat per
Ferran Cosculluela
Girona
foto : Solo filosòfic 8La ballarina Artemis Stavridi, durant l'espectacle. JEAN PIERRE STOOP
www.elperiodico.cat
5 de novembre de 2010