‘Adulteris’, de Woody Allen, evidencia les possibilitats que té el local
Amb pocs dies de diferència Mataró ha guanyat dos espais per a les arts escèniques. Bona notícia, perquè tots dos són plurifuncionals i apropiats per a muntatges de format petit, una faceta que mancava a la nostra ciutat. Tot just fa dues setmanes que s’estrenava la nau municipal de Can Gassol i divendres passat la Sala Cabañes va reobrir amb el nom d’Espai Saleta el local del primer pis de l’edifici del Centre Catòlic, un indret amb molt de pòsit, perquè històricament havia estat el predecessor de l’actual teatre de l’entitat. A la Saleta és on l’any 1916 es va representar per primera vegada el text de Ramon Pàmies que avui coneixem com ‘Els Pastorets de Mataró’ i a la Saleta és també on generacions de mataronins i mataronines van tenir ocasió de conèixer, estimar i deixar-se emportar per l’anomenat art de Talia.
Agençament funcional
La recuperació de la Saleta, doncs, respon a la voluntat de disposar d’un espai complementari al de la sala o teatre gran, per poder oferir una programació més àmplia i diversa, que inclogui totes les arts escèniques. Una decisió que vol ser també una contribució a la vida cultural de la ciutat, aspecte en què la Sala Cabañes sempre s’ha distingit. La intervenció que s’hi ha fet, consistent en una pintura sòbria i amb bon gust, unes barres de suport per a focus i una instal•lació elèctrica apropiada, malgrat la seva senzillesa, permet evidenciar les moltes possibilitats que s’obren a partir d’ara en aquest local.
La clau de la proximitat
La versatilitat de l’Espai Saleta es va poder copsar ja divendres durant la funció inicial de ‘Adulteris’ que va servir per reobrir-lo. L’espectacle inclou dues comedietes curtes de les tres que amb el títol ‘Three one-act plays’ Woody Allen va publicar conjuntament l’any 2003, tot i haver estat escrites en moments diferents.
La posada en escena la signen en comandita en Pere Vàzquez i en Jose Sánchez, dos membres del planter de Sala Cabañes. Vàzquez ja s’havia estrenat en tasques de direcció ara fa dos anys amb l’obra ‘L’habitació del nen’, de Josep M. Benet i Jornet, amb un muntatge atrevit i molt convincent. Si llavors ja va jugar amb la proximitat com a element clau i va col•locar els espectadors dintre l’escena, ara ha repetit la fórmula per fer més passadors els diàlegs peregrins i picats que Woody Allen posa en boca dels seus personatges a ‘Riverside Drive’ i a ‘Central Park West’, les dues peces incloses a l’espectacle.
Tant li fa que la xerrameca es produeixi en l’encontre entre un psicòpata de carrer i un escriptor immoral i famós o arran del descobriment de les banyes en cadena que traginen una prestigiosa psiquiatra, la seva millor amiga i el tòtil que aquesta té per marit. Sense la subtilesa de la distància curta, la trama d’aquests arquetipus novaiorquesos i la blederia dels seus embolics d’infidelitats, neures i desventures quedaria molt esmorteïda en les mides d’un escenari convencional.
Èxit
L’encert de l’opció jugada per Vàzquez i Sánchez no radica només en la seva funcionalitat immediata i en com la complicitat que suscita en l’espectador els serveix per dissimular les irregularitats interpretatives que hi ha a ‘Adulteris’. Tenint en compte la circumstància de la recuperació de la Saleta, els avantatges de l’acostament amb què ells s’han esplaiat fan que es destapin noves perspectives, en la via assajada amb èxit per molts locals alternatius que, fins i tot enmig de les dificultats dels temps que corren, aconsegueixen captar un públic cada cop més divers. I és segur que l’activisme de la gent de la Sala Cabañes en sabrà treure partit per eixamplar repertori i assistència.
Pròrroga
Un símptoma premonitori ja ho és el fet que no quedin entrades per a ‘Adulteris’ a cap de les funcions inicialment previstes i que per dissabte i diumenge propers s’hagin hagut de programar sessions dobles de tarda i nit. S’ha de dir, però, que en aquest èxit no només hi ha contribuït la direcció, l’equip tècnic i l’elenc de la casa –que per a l’ocasió ha comptat amb l’actor Xevi Riera, provinent de l’Aula de Teatre de l’IMAC–, sinó l’impagable coixí musical d’una formació de dos clarinets, piano, guitarra i bateria dirigida per en Dani Àlvarez que respon al nom d’Old Compton Jazz i que evoca melodies i ambients semblants als de les actuacions setmanals de Woody Allen amb la The New Orleans Jazz Band.
En resum, una proposta més que correcta, si s’exceptua que en la traducció feta directament de l’anglès s’ha adoptat l’ús d’un català ple d’incorreccions i greument diglòssic que no té cap mena de justificació.
publicat per
Comas - Soler
www.totmataro.cat
17 de novembre de 2010
