Marta Marco emociona al Romea en la pell de l'activista Rachel Corrie
Nit d'emocions i llàgrimes dimarts al Romea. Les de Marta Marco, en la seva sentida interpretació de Rachel Corrie -la jove nord-americana que va morir atropellada per un buldòzer a la franja de Gaza el 2003-, i les del seu pare, el també actor Lluís Marco, que al final de la funció observava commogut les ovacions d'una platea rendida a l'excel•lent i esgotador treball de la seva filla. Són gairebé 80 minuts d'un monòleg, El meu nom és Rachel Corrie, que, sota la direcció de Mikel Gómez de Segura, remou consciències a partir de les vivències i pensaments que durant anys va anotar Corrie en els seus diaris i e-mails, abans d'entregar el seu cos, als 23 anys, a la causa palestina.
Va ser l'actor i director britànic Alan Rickman, el temut professor Severus Snape de Harry Potter, qui va posar una mica de màgia a aquells apunts per embastar una obra estrenada a Londres el 2005. Un text que fuig del to pamfletari i mostra el recorregut d'una joveneta angoixada per trobar el sentit de la seva vida.
De la mà dels variats registres de Marco (que transita de l'adolescent riallera a la dona indignada, i es desdobla en algun altre personatge, com un palestí), l'espectador assisteix a retalls de la vida de Corrie. La narrativa avança lentament en la seva tensió dramàtica, com ara l'excavadora que va emergint del fons d'una pantalla, fins a l'esclat final: el dolor de la noia entre les ruïnes, físiques i morals, de Rafah. El seu últim crit desesperat per la indiferència del món, recollit en un últim missatge a la seva mare: «Això s'ha d'acabar. Hem de dedicar les nostres vides a acabar amb això. No crec que hi hagi res més urgent». L'obra no planteja una immersió directa en el drama sinó una progressiva presa de consciència que afavoreix la identificació del públic. I encara més quan no hi ha indicis de raons polítiques, familiars... que guiïn els seus actes.
FOC A LES ENTRANYES
Envoltada de jerseis, que li permeten molt joc escènic, Marco reviu inicialment, amb algun cop d'humor, les inquietuds d'una estudiant d'Olympia (Washington, EUA), les seves aspiracions a escriptora, els seus coquetejos amb amics, la seva vocació humanitària... Una noia amb «un foc en les entranyes» que no pot aplacar en la seva plàcida existència a la seva «caseta rosa». S'entén que va ser aquest foc en el seu cor solidari el que la va portar a l'infern. Allà, intentant evitar l'enderrocament de quatre parets i el d'un poble amb el qual havia compartit racions de menjar, batudes i bombes, va trobar el sentit de la seva vida.
Publicat per
Imma Fernández
Foto : Marta Marco, en el muntatge
www.elperiodico.cat
29 de octubre de 2010