La crítica fustiga l'adaptació com a musical de 'Mujeres al borde de un ataque de nervios'
El cineasta manxec, molt respectat als EUA, ha col•laborat de forma parcial en el projecte
El que Estats Units sent pel cinema de Pedro Almodóvar és autèntica passió i entrega. Aquest respecte explica que quan, per primera vegada en la història, Broadway es va decidir a convertir una pel•lícula espanyola en un musical, l'escollida fos Mujeres al borde de un ataque de nervios, el film que va llançar el 1988 a la fama internacional el cineasta manxec.
L'orgull, enorme, i amplificat pel fet que la idea la tingués un ens cultural tan icònic com el Lincoln Center, hi és. L'obra, estrenada oficialment dijous passat al teatre Belasco, amb un director com Bartlett Sher (guanyador d'un premi Tony fa dos anys per South Pacific) i amb un repartiment de luxe d'estrelles com Patty LuPont i Sheri Rene Scott, també. I a Nova York es manté intacte l'amor al director manxec, encara que no es pot dir el mateix del salt d'aquest projecte als escenaris.
La ressaca de la première, a la qual va assistir un honrat i emocionat Almodóvar, que fa tres anys va cedir els drets de l'obra i ha col•laborat només parcialment en l'adaptació, no podia haver estat més dura. Els crítics van obrir ahir les comportes a un torrent d'anàlisis negatives. I, afortunadament per als productors, la venda anticipada d'entrades ja havia assegurat que ompliran el teatre durant els pròxims tres mesos.
«OPORTUNITAT PERDUDA»
L'especialista de l'agència Reuters, per exemple, apuntava ahir que «pel camí des del Madrid no convencional d'Almodóvar fins a Broadway la inspiració ha patit el seu propi atac». El de Los Angeles Times parlava d'una «oportunitat perduda» i el de The Wall Street Journal lamentava haver presenciat «un desastre sense gust de res». El revés més fort, no obstant, el donava Ben Brantley, que amb els seus textos a The New York Times pot fer o desfer el futur d'un espectacle. Ahir parlava d'«indecisió», «avorriment», «cançons estranyament lànguides»... I arribava a escriure que «és un coitus interruptus. Ad infinitum».
Potser als responsables del projecte (amb qui Pedro Almodóvar va repassar la pel•lícula explicant-los pla per pla les seves intencions) els han superat les ganes d'intentar ser massa fidels a l'original. Possiblement també els han superat les ganes d'esforçar-se amb més obstinació que encert a recrear Madrid per més que fins i tot el mateix Almodóvar estigués convençut, com recordava dijous a l'alfombra vermella, que la història «podia haver passat perfectament en qualsevol gran ciutat».
L'adaptació, amb llibret de Jeffrey Lane i música de David Yazbek, perd també l'oportunitat de tancar un cercle perfecte, i és que Pedro Almodóvar reconeixia que quan va crear la pel•lícula «pensava pràcticament com en una estructura que s'assemblés a una obra de teatre» i recordava que «la pel•lícula va estar molt influenciada per les screwball comedies [comèdies desgavellades], que a la vegada estaven també gairebé totes basades en comèdies de bulevard francès».
ATRET PEL TEATRE
La crítica negativa no afectarà Pedro Almodóvar, que reconeixia viure l'experiència «intensament però amb la distància de saber que el projecte és d'altres». Seria diferent si fos propi, cosa que un dia pot fer-se realitat. «Quan he vist treballar tot aquest equip m'he adonat que la manera de treballar és semblant -explicava-. Amb el que jo no tinc experiència és amb tota la maquinària de l'escenari però treballem igual amb els actors. M'atrau. Com a part de les assignatures que un director ha de superar hi ha la de fer teatre i crec que en algun moment en faré».
publicat per
Idoya Noain
Nova York
Foto : Almodóvar, al centre, amb l'equip de la versió teatral de la pel•lícula. D'esquerra a dreta, Nikka Graff Lanzarone, Justin Guarini, Bartlett Sher (director), Sherie Rene Scott, Patti LuPone, Brian Stokes Mitchell i Laura Benanti
www.elperiodico,cat
6 de novembre de 2010