El pare del drama modern arriba a una sala que aparca la seva norma de programar autors contemporanis
'El petit Eiolf' uneix dilemes morals amb una gran càrrega emocional
La Sala Beckett traeix aquests dies el seu mandat fundacional. En contra de la seva norma de promocionar la dramatúrgia contemporània, el seu director, Toni Casares, s'ha permès la llibertat de buscar un clàssic, com Henrik Ibsen, per aixecar la primera producció pròpia (de tres) de la temporada. Mirar Ibsen ha estat tant una decisió de Casares com el fruit d'una negativa inesperada. No era El petit Eiolf la peça que tenia previst dirigir, sinó Exiliats, de James Joyce. L'autor irlandès va ser mestre de Beckett, el dramaturg que dóna nom a la sala de Gràcia i Exiliats va ser la seva única obra teatral. Però Casares no comptava que el seu hereu, «un senyor ja gran», posaria tantes traves amb els drets.
El petit Eiolf Sala Beckett - Fins al 15 de maig - Dc. a ds., 22.00 hores; dg., 19.00 h. - 18 euros
Tantes que el director va haver de canviar de plans sobre la marxa i amb l'elenc ja compromès. Aquí van entrar Ibsen -«el pare del drama modern», subratlla Casares- i El petit Eiolf, una peça de maduresa, mai representada a Catalunya, i on tenien un lloc els actors elegits per a Exiliats. «Volia trencar una mica la línia de la sala per mirar enrere».
Conflicte familiar
Aquesta mirada arriba amb un text del dramaturg noruec que planteja els seus habituals dilemes morals i una gran càrrega emocional. «És un exemple del teatre ibsenià com ho són obres més famoses com Casa de nines i Hedda Gabler», sosté Casares. I, en aquest sentit, defensa amb rotunditat la modernitat absoluta dels problemes que planteja una obra del 1894. «Sembla que l'hagi escrit Mamet».
Aquesta vigència es transmet a partir de la història d'Alfred (Òscar Muñoz), un home de lletres que abandona un projecte vital -un assaig sobre la responsabilitat i el compromís- per dedicar-se a cuidar el seu fill, Eiolf (Sara Rosa Losilla), que va amb crosses per un accident. Aquesta decisió no és compartida ni per la seva dona (Alícia González Laá), de qui els diners li van donar una posició social que no tenia per origen, ni per la seva romàntica germana (Aina Huguet).
«No ocultem que l'obra és del segle XIX», diu Casares per l'ús d'un vestuari de l'època. La modernitat del plantejament d'Ibsen fa innecessàries, segons el director, actualitzacions visibles. En l'escenografia, minimalista i de gran profunditat, hi desenvolupen un paper rellevant les projeccions que mostren el paisatge noruec, sempre inquietant, que juga com un personatge més d'El petit Eiolf.
En definitiva, una bona mostra del teatre d'Ibsen, definit per uns personatges que «sempre es mouen entre el que són i el que voldrien ser», puntualitza Casares. O una tragèdia moderna, «amb antiherois que no tiren endavant en l'intent d'executar actes heroics», afegeix Alícia González Laá.
publicat per
José Carlos Sorribes
Foto : Fantasia 8La Dona de les rates (Jesusa Andany) i Eiolf (Sara Rosa Losilla), en l'obra que dirigeix Casares. DAVID RUANO
www.elperiodico.cat
15 abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada