'Dogville' arriba avui al Romea amb l'obra que va guanyar l'últim Max al muntatge revelació
«Aquesta és la trista història del poble de Dogville». La que va explicar Lars von Trier en el seu admirable film de l'any 2003 i la que avui arriba al Teatre Romea amb la producció castellana que va guanyar l'últim premi Max al millor espectacle revelació. L'impuls de Calixto Bieito, exdirector del Romea, va ser capital perquè s'aixequés aquesta elogiada producció que estarà en cartell només fins diumenge.
Va ser Bieito qui va llançar la idea fa un parell d'anys a la productora Rayuela, de Valladolid, des del seu càrrec de director del Fácyl, el festival internacional de les arts de Castella i Lleó. Jacinto Gómez, de Rayuela, va qualificar ahir al Romea l'encàrrec com «una provocació» per la dimensió del projecte. Aquesta provocació va caure en mans de la directora Nina Reglero, l'encarregada de la posada en escena a partir de la versió teatral que va fer del guió el dramaturg danès Christian Lollike, compatriota de Von Trier.
Reglero va recollir l'encàrrec sense canviar la història, només la seva atmosfera. La peça teatral, com la pel•lícula, recull l'arribada d'una noia, Grace, al poble miner de Dogville, a les muntanyes Rocalloses del nord dels Estats Units durant l'època de la gran depressió. Una acollida de gran amabilitat anirà seguida d'un canvi d'opinió coincidint amb l'arribada de la policia, que busca Grace per una causa desconeguda. La noia, d'una classe social més elevada i més culta que els seus nous veïns, deixarà de ser vista com una reina per convertir-se en un perill per a la convivència.
GOSSOS RABIOSOS
Dogville passarà a ser un poble d'homes que actuen com gossos rabiosos, fins al punt de maltractar Grace. Von Trier, amb aquest gir argumental, despulla en la seva faula els ressorts de la irrupció del feixisme quotidià, soterrat, provocada per la por. Un pòsit de misèria moral inunda la història.
«La qualitat del guió, molt relacionat amb el teatre de Brecht, permet una posada en escena autònoma del film, fent-ho de forma distanciada», va dir ahir la directora Nina Reglero. Una escenografia que vol remetre als vestidors de les mines del nord de Palència i Lleó contribueix, segons Reglero, a accentuar aquest distanciament. En aquests vestidors, cada miner disposa d'un cistell penjat d'una cadena on deixa les seves pertinences i material de feina, segons va explicar Reglero.
Aquesta interessada reubicació escenogràfica s'acompanya també d'una incorporació de la música en directe com a element de rellevància dramàtica. I no va ser per consell de Bieito, un habitual en aquesta pràctica escènica. Reglero va parlar de «blusejar la narració», element intrínsec en la frase que obre l'obra i la pel•lícula, «la trista història del poble de Dogville». «Això sona a blues, a country i a rock», va apuntar.
NINA SIMONE I JANIS JOPLIN
La Moses Dog Band -amb baix, teclat, bateria, guitarra i saxo- actua en directe durant l'espectacle amb el suport dels mateixos actors. Per exemple, interpreten dues versions de Little girl blue, la que primer va fer Nina Simone i la que posteriorment Janis Joplin va portar a territoris més rockers.
Reglero va explicar que l'ombra d'icones com Nicole Kidman, Grace en el film, i de Lauren Bacall, també en el repartiment, els va portar a treballar per trobar la seva pròpia energia. «Marta Ruiz de Viñaspre fa un treball molt diferent del de Nicole Kidman. La seva fredor no està en el nostre muntatge, perquè la nostra Grace plora, crida, pega i estima», va comentar la directora. «La poesia irònica de Von Trier rebota a l'escenari cap a una poesia molt més mediterrània», va afegir.
CORREUS I FOTOGRAFIES
Reglero va detallar ahir també que Bieito només va ser el motor del projecte teatral de Dogville, i que únicament li va donar un consell: «Fes el que vulguis; només has de ser lliure». Abans de la seva estrena al Fácyl, fa un any i mig, el llavors director del Romea va assistir a un assaig general i van intercanviar correus electrònics i fotografies amb Reglero.
En la presentació de Dogville al Romea també ha jugat un paper la Junta de Castella i Lleó. El director general de política cultural del govern regional, José Ramón Alonso, va assistir ahir a la presentació del muntatge i va destacar la lectura actual de l'obra per «la crisi econòmica i de valors» que ens envaeix. «No és fast food; és un teatre que genera incomoditat en l'espectador», va subratllar.
PUBLICAT PER
FOTO : MARTA VIDANES
JOSÉ CARLOS SORRIBES
WWW.ELPERIODICO.CAT
11 OCTUBRE DE 201
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada