Èxit de 'Truca un inspector' al Monumental
Bona assistència i satisfacció general entre el públic a la segona cita de la programació del Teatre Monumental en aquest últim trimestre de 2011. S'hi presentava 'Truca un inspector', l'obra de l'anglès J. B. Priestley (1894-1984) que ha estat traduïda per primer cop al català per Joan Sellent i que Josep Maria Pou va estrenar com a director i protagonista el febrer passat al Teatre Goya de Barcelona.
Estil que retorna
Tal com va sentenciar amb raó l'actor Carles Canut a la tertúlia que divendres va precedir la funció a Mataró, 'Truca un inspector' és un estil de teatre que temps enrere havia estat molt de moda, que després se'l va considerar caducat, però que torna a agradar si se'l fa ben fet i sense recreacions artificioses. I és que el prolífic John Boynton Priestley, que també va ser assagista, novel•lista i crític literari, com a autor teatral s'inscriu en una tradició de dramaturgs britànics –entre els quals Oscar Wilde o George Bernard Shaw– que plasmen en clau realista una sàtira de la classe benestant del seu temps. Els textos de Priestley van tenir predicament fins als anys cinquanta i seixanta del segle passat, tant en els circuits de teatre professional com d'aficionats. Després d'un període llarg de força oblit, a Catalunya qui el va recuperar notòriament va ser Mario Gas, que l'any 1992 va posar en escena al Teatre Condal de Barcelona una molt bona versió de 'El temps i els Conway', segurament el millor títol dels més de quaranta que va escriure Priestley.
Denúncia social
'Truca un inspector' va ser escrita just després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. És una obra que, tant per les circumstàncies del context històric com per l'activa militància socialista que J. B. Priestley tenia en aquell moment, utilitza l'eina de la ficció teatral per accentuar la crítica als estaments detentors del poder polític i empresarial amb un to melodramàtic proper a l'amonestació moralitzant. Constitueix, doncs, una peça hàbil, ben construïda i amb gràcia que fa diana contra l'individualisme ferotge i l'explotació econòmica que la classe dominant havia exercit a la societat anglesa i que el conservadorisme de l'època podia perpetuar. Ambientada al 1912, l’acció transcorre aparentment en temps real en el sumptuós menjador de la casa de l’empresari Birling que celebra el prometatge de la seva filla amb un jove ric i ambiciós, la qual cosa permetrà a la família d’ampliar guanys i influències. La sobretaula s’interromp quan Goole, un desconcertant inspector de policia, truca inesperadament a la mansió i inicia un interrogatori sobre el suïcidi d’una noia sense recursos ocorregut fa poques hores. A mida que avança la investigació descobrim que tots els familiars estan involucrats d’alguna manera en aquesta mort tràgica. Davant l'evidència, la reacció dels pares i del promès busca només tapar l’escàndol i mantenir les aparences. Per contra, la filla i el seu germà qüestionen aquesta hipocresia i es plantegen que la sortida al conflicte només es pot donar trencant amb tanta misèria moral. De cop la tranquil•litat sembla retornar a cals Birling, quan descobreixen que aquell subjecte intrigant que els ha trasbalsat a preguntes en realitat no és policia. Però l'alleujament dura poc. Perquè de seguida sona efectivament el telèfon anunciant la visita d'un inspector per aclarir les implicacions en la mort recent d'una jove, provocada per la ingestió d'una substància corrosiva. Aquest és un gir final molt propi del teatre de J. B. Priestley, a qui agrada barrejar sovint el temps objectiu i el temps imaginat. Així queda en suspens si el tal Goole és un impostor o purament la visió premonitòria del drama en què estan immersos els Birling.
Direcció eficaç
En el muntatge de Josep Maria Pou, tot està acuradament disposat perquè 'Truca un inspector' arribi als espectadors d'avui en condicions òptimes. Començant per una escenografia detallista, que recrea amb eficàcia l'ambient de luxe ostentós que l'obra vol criticar i que ajudada pel vestuari posa de seguida en situació els actors i el públic per un igual. La interpretació de tota la companyia també és encertada, tant la dels membres amb més experiència com la dels més joves. Una menció especial mereix el paper central de Pou, molt contingut, executat amb un tempo marcadament lent i un cert aire de melangia que subratlla amb l'enginy de les seves rèpliques el caràcter mig enigmàtic mig irreal del personatge de l'inspector Goole.
publicat per
Comas - Soler
www.totmataro.cat
24 octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada