10 de juny de 2007
Companyies, programadors i institucions es comprometen a entendre's per fer créixer el circuït de teatre familiar
Igualada
Trenta anys després que moltes companyies de teatre per a tots els públics hagin hagut d'empassar-se la pols de la carretera per subsistir, les institucions comencen a entendre la necessitat d'enfortir aquest sector per professionalitzar-lo i dignificar les carreres d'aquests artistes idealistes. La canalla i el jovent és el públic d'avui i cal formar-los perquè no abandonin l'hàbit de culturitzar-se al teatre la resta de la seva vida, un repte que avui sembla una utopia. La Mostra d'Igualada, la fira de teatre infantil i juvenil més important de Catalunya, demostra que el nivell i les disciplines per atraure el públic són àmplies i engrescadores. Però ho podrien ser més. La Mostra, que va començar dimecres i s'adreça bàsicament a programadors, acaba avui amb una trentena de propostes.
+ Un moment de l'espectacle inaugural de la Mostra d'Igualada, amb La caravana passa..., de Circ Pànic. Foto: EL PUNT
Tap-tap Trakatrap. Amb la simplicitat d'un pas de claqué es pot fer riure i animar a respondre picant de mans als ritmes que es proposen des de l'escena. Tot s'hi val, i tot és ben rebut. Roser Font, l'ànima de la companyia a escena, aporta vitalitat, velocitat i agilitat. Amb els seus companys, concentren el millor del claqué responent a contrabaix, piano i bateria, com si es tractés d'un nou instrument solista de jazz. Aquesta exhibició es completa amb tocs de dansa contemporània, cant i, sobretot, el joc còmic i còmplice amb l'espectador. És la sortida perfecta per aconseguir un ritme i una atenció que decaurien a la tercera coreografia espectacular. Saben combinar, trencant la monotonia de les excelses interpretacions. Un bon cop de canell del director Joan Maria Segura. Trakatap ha adaptat, reduint-lo per a públic familiar, el format del seu espectacle, programat recentment al Versus i al SAT de Barcelona.
També han repetit aquesta tècnica uns altres intrèpids de la fusió i del ball: Tapeplas, si bé els seus vuit actors van un pèl més enllà. La percussió es combina amb música gravada de sons que traslladen l'espectador a un univers mediterrani. Probablement, la investigació de fusió d'escoles de música i de ball és més profunda que la dels seus companys Trakatrap, però la distància amb el públic fa que perdi grapa un treball exquisit, exigent i generós.
I al carrer? La Mostra també aporta algunes notes. De fet, la mateixa inauguració del festival de divendres al vespre va recuperar un espectacle que ja s'havia representat a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega: La caravana passa..., que és un bon resum del teatre circ contemporani del moment, amb personatges antiherois que fan el més difícil encara, com si fos un accident, mal vestits, pintats sense mirall i amb el do de la versatilitat artística tots es tripliquen amb vestuari i dramatúrgia sense creuar una sola paraula intel·ligible. Meravellós, poètic, sorprenent, encomanadís.
També des del petit comitè Tanit Teatro convida al voyeurisme: amb una caixa tancada, des d'on l'espectacle de tres minuts només el poden veure un grup de quatre espectadors, es desgrana una poesia íntima, amb un joc vistós i intel·ligent.
Finalment, teatre més convencional de sala. Clownx Teatre disposa d'eines interessants per bastir un conte: Bel·lum. Destaca l'escenografia de Lluís Traveria i la capacitat interpretativa dels actors, que dominen les màscares i la mímica i llueixen fent de titelles d'aquell general que aconsegueix enemistar dos companys de classe. També preocupant és la cosmovisió dels joves, vinguts de les Illes Balears, de La Clota: Sensibilitat creativa 35m² és un compendi de tot allò que els pares temen que els seus fills facin d'adolescents. No s'escapa ni la desgana per fer res, la droga, el sexe i el rock (bones cassets, això sí). Tòpics que farien venir son si no fos perquè els actors són tan joves que se'ls pot imaginar (rebaixant la graduació de la dramatúrgia) en les escenes que plantegen. Els preocupa l'habitatge, l'especulació immobiliària, els sous baixos, la política internacional, el canvi climàtic... Ara, cal prevenir de les edats perquè una família de putxinel·lis pot tenir un cobriment de cor amb el sexe que rodola per aquell piset d'una quarta planta sense ascensor.
+ Un moment de l'espectacle inaugural de la Mostra d'Igualada, amb La caravana passa..., de Circ Pànic. Foto: EL PUNT
Tap-tap Trakatrap. Amb la simplicitat d'un pas de claqué es pot fer riure i animar a respondre picant de mans als ritmes que es proposen des de l'escena. Tot s'hi val, i tot és ben rebut. Roser Font, l'ànima de la companyia a escena, aporta vitalitat, velocitat i agilitat. Amb els seus companys, concentren el millor del claqué responent a contrabaix, piano i bateria, com si es tractés d'un nou instrument solista de jazz. Aquesta exhibició es completa amb tocs de dansa contemporània, cant i, sobretot, el joc còmic i còmplice amb l'espectador. És la sortida perfecta per aconseguir un ritme i una atenció que decaurien a la tercera coreografia espectacular. Saben combinar, trencant la monotonia de les excelses interpretacions. Un bon cop de canell del director Joan Maria Segura. Trakatap ha adaptat, reduint-lo per a públic familiar, el format del seu espectacle, programat recentment al Versus i al SAT de Barcelona.
També han repetit aquesta tècnica uns altres intrèpids de la fusió i del ball: Tapeplas, si bé els seus vuit actors van un pèl més enllà. La percussió es combina amb música gravada de sons que traslladen l'espectador a un univers mediterrani. Probablement, la investigació de fusió d'escoles de música i de ball és més profunda que la dels seus companys Trakatrap, però la distància amb el públic fa que perdi grapa un treball exquisit, exigent i generós.
I al carrer? La Mostra també aporta algunes notes. De fet, la mateixa inauguració del festival de divendres al vespre va recuperar un espectacle que ja s'havia representat a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega: La caravana passa..., que és un bon resum del teatre circ contemporani del moment, amb personatges antiherois que fan el més difícil encara, com si fos un accident, mal vestits, pintats sense mirall i amb el do de la versatilitat artística tots es tripliquen amb vestuari i dramatúrgia sense creuar una sola paraula intel·ligible. Meravellós, poètic, sorprenent, encomanadís.
També des del petit comitè Tanit Teatro convida al voyeurisme: amb una caixa tancada, des d'on l'espectacle de tres minuts només el poden veure un grup de quatre espectadors, es desgrana una poesia íntima, amb un joc vistós i intel·ligent.
Finalment, teatre més convencional de sala. Clownx Teatre disposa d'eines interessants per bastir un conte: Bel·lum. Destaca l'escenografia de Lluís Traveria i la capacitat interpretativa dels actors, que dominen les màscares i la mímica i llueixen fent de titelles d'aquell general que aconsegueix enemistar dos companys de classe. També preocupant és la cosmovisió dels joves, vinguts de les Illes Balears, de La Clota: Sensibilitat creativa 35m² és un compendi de tot allò que els pares temen que els seus fills facin d'adolescents. No s'escapa ni la desgana per fer res, la droga, el sexe i el rock (bones cassets, això sí). Tòpics que farien venir son si no fos perquè els actors són tan joves que se'ls pot imaginar (rebaixant la graduació de la dramatúrgia) en les escenes que plantegen. Els preocupa l'habitatge, l'especulació immobiliària, els sous baixos, la política internacional, el canvi climàtic... Ara, cal prevenir de les edats perquè una família de putxinel·lis pot tenir un cobriment de cor amb el sexe que rodola per aquell piset d'una quarta planta sense ascensor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada