www.elperiodico.cat
26 gener 2008
• L'actriu demostra a 'Homebody/Kabul' que és una de les grans del teatre
Vicky Peña, al monòleg de Homebody/Kabul.
GONZALO Pérez de Olaguer
¿Com es mesura el talent d'una actriu? La resposta no és senzilla. Per mi, passa per la seva capacitat d'emocionar, de connectar amb la sensibilitat de l'espectador d'avui dia. Després d'assistir a la majoria de les interpretacions de Vicky Peña (Barcelona, 1954) al llarg d'aquests últims 35 anys, crec que estem davant d'una de les actrius del teatre català de més qualitat i poder de comunicació. Ara, al teatre Romea, ho corrobora i posa el llistó francament alt. A Homebody/Kabul, de Tony Kushner, l'actriu, filla d'una altra gran intèrpret del teatre català, Montserrat Carulla, esclata a l'hora d'emocionar el personal.
Si la memòria no em falla, que tot és possible, recordo Vicky Peña de la mà d'Esteve Polls, molt a principis dels anys 70, a l'Español en un espectacle que barrejava tragèdies gregues. Van venir després els anys difícils de Saló Diana i el mític Grec-76. Vicky cada vegada més actriu i cada vegada més compromesa. Al Romea, a l'impressionant monòleg d'una hora de durada que obre l'espectacle, hi trobem una actriu en plenitud de recursos, en una interpretació que hauria de ser d'obligada assistència. Surt a l'escenari, parla durant una hora i ja no hi apareix més.
Veient aquesta magnífica interpretació, matisada, generosa en gestualitat, dramàtica i irònica, travessada per trossos de commovedora poesia, em van venir al cap dos extraordinaris moments de Peña: un utilitzant la veu (Homebody), del qual era espectador privilegiat en aquell mateix moment, i un altre usant el silenci com a font de comunicació. El maig del 1986, va encarnar el personatge de Catalina, la filla muda de la Madre Coraje de Brecht. Des del més absolut silenci, omplia l'escenari de paraules a través de gestos i mirades, de somriures trencats, transmetent emocions a cabassos.
Ara, al Romea, aconsegueix el mateix amb un torrent de paraules que creen atmosferes, ens traslladen a l'Afganistan, ens fiquen en la seva pell de dona occidental. És un relat que només poden fer comptades grandíssimes actrius; i Vicky Peña n'és una. La resta de la funció, que transcorre a Kabul, ja és una altra cosa, amb escenes magnífiques però sense la unitat i la força del brillant monòleg inicial. La compenetració entre Peña i Mario Gas s'exhibeix aquí i l'espectacle, dur, compromès, sense concessions, arriba a bon port. Es tracta d'una obra que remou l'estómac de l'espectador, que torba la seva pau i fa preguntes sense donar respostes. Kushner la va acabar d'escriure poc abans de l'11-S i es va estrenar en una ciutat de Nova York que encara fumejava.
Sobra dir-los que és tot un regal veure Vicky Peña al monòleg de Homebody/Kabul. Del dolor al surrealisme, del somni a la grandiositat. Estima el món i busca trobar-lo on sigui; a Kabul, per exemple. Una vegada més, l'actriu, igual que el director Mario Gas, aposta pel risc, per un teatre compromès, que planteja temes i sacseja les consciències. Una altra vegada la millor Vicky Peña.
26 gener 2008
• L'actriu demostra a 'Homebody/Kabul' que és una de les grans del teatre
Vicky Peña, al monòleg de Homebody/Kabul.
GONZALO Pérez de Olaguer
¿Com es mesura el talent d'una actriu? La resposta no és senzilla. Per mi, passa per la seva capacitat d'emocionar, de connectar amb la sensibilitat de l'espectador d'avui dia. Després d'assistir a la majoria de les interpretacions de Vicky Peña (Barcelona, 1954) al llarg d'aquests últims 35 anys, crec que estem davant d'una de les actrius del teatre català de més qualitat i poder de comunicació. Ara, al teatre Romea, ho corrobora i posa el llistó francament alt. A Homebody/Kabul, de Tony Kushner, l'actriu, filla d'una altra gran intèrpret del teatre català, Montserrat Carulla, esclata a l'hora d'emocionar el personal.
Si la memòria no em falla, que tot és possible, recordo Vicky Peña de la mà d'Esteve Polls, molt a principis dels anys 70, a l'Español en un espectacle que barrejava tragèdies gregues. Van venir després els anys difícils de Saló Diana i el mític Grec-76. Vicky cada vegada més actriu i cada vegada més compromesa. Al Romea, a l'impressionant monòleg d'una hora de durada que obre l'espectacle, hi trobem una actriu en plenitud de recursos, en una interpretació que hauria de ser d'obligada assistència. Surt a l'escenari, parla durant una hora i ja no hi apareix més.
Veient aquesta magnífica interpretació, matisada, generosa en gestualitat, dramàtica i irònica, travessada per trossos de commovedora poesia, em van venir al cap dos extraordinaris moments de Peña: un utilitzant la veu (Homebody), del qual era espectador privilegiat en aquell mateix moment, i un altre usant el silenci com a font de comunicació. El maig del 1986, va encarnar el personatge de Catalina, la filla muda de la Madre Coraje de Brecht. Des del més absolut silenci, omplia l'escenari de paraules a través de gestos i mirades, de somriures trencats, transmetent emocions a cabassos.
Ara, al Romea, aconsegueix el mateix amb un torrent de paraules que creen atmosferes, ens traslladen a l'Afganistan, ens fiquen en la seva pell de dona occidental. És un relat que només poden fer comptades grandíssimes actrius; i Vicky Peña n'és una. La resta de la funció, que transcorre a Kabul, ja és una altra cosa, amb escenes magnífiques però sense la unitat i la força del brillant monòleg inicial. La compenetració entre Peña i Mario Gas s'exhibeix aquí i l'espectacle, dur, compromès, sense concessions, arriba a bon port. Es tracta d'una obra que remou l'estómac de l'espectador, que torba la seva pau i fa preguntes sense donar respostes. Kushner la va acabar d'escriure poc abans de l'11-S i es va estrenar en una ciutat de Nova York que encara fumejava.
Sobra dir-los que és tot un regal veure Vicky Peña al monòleg de Homebody/Kabul. Del dolor al surrealisme, del somni a la grandiositat. Estima el món i busca trobar-lo on sigui; a Kabul, per exemple. Una vegada més, l'actriu, igual que el director Mario Gas, aposta pel risc, per un teatre compromès, que planteja temes i sacseja les consciències. Una altra vegada la millor Vicky Peña.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada