No, no és un bon lloc per viure-hi, aquesta
urbanització als afores d’un poble a prop d’alguna frontera. La pregunta la fa
la Ivana, una adolescent de 17 anys que torna a casa de la seva àvia després de
la mort prematura de la seva mare. I no ho és no tan sols per la fredor del
racionalisme de formigó i vidre dels apartaments o per la pobra i trista
il·luminació de l’espai comú on hauria de lluir una piscina, sinó per la
incapacitat dels veïns de bastir ponts entre ells, per la desconfiança i
sobretot per la por individual i col·lectiva que generen unes pintades a les
parets, la desaparició d’una noia o les ombres d’estranys que a la nit
travessen un bosc proper. Una comunitat amenaçada, un refugi en perill.
Quan s’acabarà aquest temps salvatge?,
pregunta la Raquel en l’epíleg que apaivaga la brutalitat del final. Eltemps és
salvatge pels tres mesos de sequera seguida de dies i dies de pluja, però és
més salvatge encara per les frustracions individuals, pels desitjos carnals que
destapa la Ivana, per la solitud dels que aparentment comparteixen la vida, i
per la violència, tant la sexual -que amaga una història terrible amb ressons
de rabiosa actualitat- com la dels que trafiquen amb refugiats que busquen una
vida millor.
Tot això és dins de l’última obra de Josep
Maria Miró, a la Sala Gran del TNC. Obra fidel a la seva manera d’enfocar el
món i a un teatre que vol reflectir-lo amb tota la seva complexitat, girant
sempre entorn de preguntes que no tenen una resposta unívoca. A Temps salvatge
hi ha ressons d’obres anteriors. Des de la pulsió sexual de mort d’aquell
desmesurat Gang Bang fins al somni trencat de Nerium Park, passant per la
reconstrucció de la memòria d’Olvidémonos de ser turistas o l’espant social
d’El principi d’Arquimedes. Temps salvatge és més complexa, més ambiciosa i
certifica la qualitat d’un teatre d’ara que no cedeix a les modernitats. Obra
coral amb interpretacions ben temperades per la discreta direcció de Xavier
Albertí i amb una agradable sorpresa per un gran personatge, Laia Manzanares en
un paper que m’evoca el visitant del Teorema de Pasolini. Manzanares colpeix,
et remou de la butaca amb la seva inquietant credibilitat.
Publicat per
Santi Fondevila
Barcelona
La jove Laia Manzanares, la sorpresa d’Un
temps salvatge. / MAY ZIRCUS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada