A La Colmena, la novel·la de Camilo José Cela, hi surt
una prostituta anomenada La Uruguaya, i a la pregunta per què li diuen així la
mestressa de la casa de barrets respon "porqué es de Buenos Aires".
Explico això perquè a la cartellera del TNC s'hi ha fet
l'obra d'un uruguaià de nom Gabriel Calderón que m'ha portat a l'anècdota de La
Colmena. "100% per cent teatre argentí", m'he dit per adonar-me de
seguida que l'autor no ho era d'argentí, però el cervell m'ha portat al teatre
que hem vist força a Barcelona de Javier Daulte, Daniel Veronese o Gabriel
Chamé, aquests sí argentins.
Estem enfront d'una peça desbocada. L'obra és una barreja
de sci-fi i peça testimonial on es parla dels temps foscos de la dictadura
uruguaiana (1973-1985) i el títol en català indueix a error, ja que no es
refereix als actors de l'obra els que han de rebentar, sinó als que van estar
implicats en aquell període.
L'obra va d'una família en què la néta té massa preguntes
que mai no han sigut contestades; ni avis ni pares han volgut dir mai res. A
més la majoria no es parlen entre ells i la noia es pregunta quines coses estan
amagant. Ara, amb l'ajut del seu promès ha organitzat un sopar de Nadal on es
retrobaran tots sense ells saber-ho, amb la doble esperança d'una reconciliació
i esclarir una pila de dubtes... Dir una paraula més és fer un spoiler dels
grossos, o sigui que m'aturo pel que fa a l'argument.
L'obra comença amb un narrador que ens adverteix que els
fets aniran una mica endavant i endarrere, i així és. Tot el que passa ho fa
molt de pressa, a gran velocitat i també a crits; els personatges s'insulten i
fins i tot es peguen. Perden el control contínuament i de vegades sembla que
estiguin tots sonats, però no. A mesura que la peça avança vas veient la lògica
i el perquè de tot el que està succeint, però "al tantu", com deia la
meva tieta Pura, una lògica (com ja he avançat al principi) de ciència-ficció.
L'autor ha fet una filigrana encaixant les anades i vingudes en el temps.
Bona direcció del mateix Calderón, que ha portat als set
actors a un pam de la bogeria amb actuacions excel·lents. No diré que han estat
continguts perquè l'obra demanava incontinència però (almenys a mi m'ho ha
semblat), s'han desmarxat fins allà on el director els ha marcat la ratlla, o
sigui que no s'han desmarxat. La Tallers del TNC plena d'un públic que ha
gratificat als intèrprets amb forts aplaudiments. Ens ho hem passat rebé.
Publicat per
Fotos: May Zircus / TNC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada