Tret precís en una obra d'ombres intrigants

el punt

5 febrer 2006

jordi bordes
Foto: ROS RIBAS

Autor i direcció: Pau Miró

Intèrprets: Alex Brendemühl, Andrés Herrera, Mónica López, Daniel Casadellà/Pau Poch

Dia i lloc: Divendres, 27 de gener (fins al 12 de febrer), a l'Espai Lliure

La intriga del teatre és compatible amb el duel dels pistolers del western més clàssic. El thriller que ha escrit per encàrrec Pau Miró demostra que l'horitzó del desert (que retrata el director de fotografia d'una pel·lícula) també es pot respirar des de la intimitat de l'Espai Lliure. El muntatge de Miró fuig dels tirotejos espectaculars, de mostrar les tortures tan habituals en els films de Tarantino, i se centra a perfilar les motivacions dels personatges. Miró és el primer autor que estrena una obra del projecte del Lliure Autoria textual catalana. També el dramaturg de Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004) és un dels sis autors que participarà en el nou projecte del T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Es constata, doncs, que es tracta d'un autor amb projecció que sap jugar als silencis, tot i que s'expressa amb uns diàlegs d'elevat registre.Seguint la notícia verídica d'un assassinat d'un nen i un perruquer a Puerto Banús (Màlaga) en una sagnia provocada per la màfia, Miró situa els dos executors en un paratge perdut, dins d'una caravana en què ja no queden queviures ni beguda, en espera que es refredin els assassinats a la premsa. L'amagatall, que ja deuen haver utilitzat aquests dos germans, no és l'espai harmoniós de les anteriors ocasions perquè s'insinuen uns incipients conflictes. Miró utilitza l'arribada d'un foraster per incrementar, amb eficàcia, la velocitat dels esdeveniments. Aquest tercer personatge, a més, porta a la recambra un motiu d'aquesta recerca, un encàrrec luctuós que no es revelarà fins a l'última escena.La manera de fer del dramaturg és preciosista: traça un argument amb uns diàlegs complets, va aprimant els perfils per modelar la història i obliga l'espectador a interpretar els blancs, els silencis, per completar els caràcters dels protagonistes. El paper del nen, tan transparent (és la víctima innocent), té un pes específic a mesura que avança l'obra sense la necessitat de donar protagonisme a l'actor que interpreta aquest personatge. Amb el desplegament de la dramatúrgia es constatarà el paper de víctima de tots els papers. Tothom té raons per ser compadit. Miró accentua en la direcció els papers ambivalents (bons/dolents). La interpretació respon, feliçment, a les ombres que demana el text.