www.elperiodico.cat
5 de maig de 2008
• Jorge Llop i José Gallur es van emocionar amb el muntatge que retrata la seva infància
• "Cada paraula i gest, els vam viure", diuen després de l'estrena a la Sala Muntaner
Jorge Llop i José Gallur, la setmana passada a Barcelona.
5 de maig de 2008
• Jorge Llop i José Gallur es van emocionar amb el muntatge que retrata la seva infància
• "Cada paraula i gest, els vam viure", diuen després de l'estrena a la Sala Muntaner
Jorge Llop i José Gallur, la setmana passada a Barcelona.
Foto: GUILLERMO MOLINER
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Van pujar a l'escenari i el públic de la Sala Muntaner va esclatar en aplaudiments i llàgrimes. Jorge Llop, 82 anys, i José Gallur, 81, també es van emocionar rebobinant la seva infància a Morelia, dimecres passat, a l'estrena de l'obra que retrata l'exili mexicà de 486 nens durant la guerra civil. "Cada paraula i cada gest que apareix al muntatge nosaltres els hem viscut. És molt fidedigne", constaten aquests fills de republicans que van travessar l'Atlàntic el juny de l'any 1937. Es van embarcar sols cap a una nova vida, marcada pel desmembrament familiar. Ells dos van tornar però molts altres mai ho van poder fer.
Diana a les 6. Dutxes fredes --"primer no hi havia ni dutxes, només uns tubs al pati on ens remullàvem", matisa Gallur--. Polls. Frijoles. Papas. Malsons. Cartes --"¿com és que tindrem un germanet si no tenim el pare?"--. Un president que els va acollir --Lázaro Cárdenas-- i algunes veus crítiques --"els prenen el pa als nens mexicans"--. Disciplina i instrucció militar... Va succeir a l'Escuela Industrial España-México de Morelia, capital de l'estat de Michoacán, i ells eren només uns nens. "Nosaltres teníem 11 i 10 anys, però n'hi havia de molt petits. El meu germà en tenia 5", diu Llop. "No som orfes de guerra. Nosaltres no vam venir, ens hi van portar", emfatitza la ficció. "Vam ser utilitzats per tots: Franco, els republicans, mà d'obra barata, ordes religiosos...", sentencien les veus en escena.
TOCATA I FUGA
Van ser dies de trompetes i tambors. De plors per les absències i les pèrdues --un dels nens va morir electrocutat a l'intentar saltar una tanca, com detalla la funció--. Però també d'entremaliadures. "Érem trapelles. Fèiem el que volíem, ens fugàvem i ens havien d'aturar d'alguna manera. Si a mi em van castigar 50 vegades, me'n mereixia el doble", admet Gallur. "Em vaig escapar tres vegades, i l'última ja no vaig tornar. Me'n vaig anar fent dit a la capital, a buscar-me la vida. Vaig haver d'espavilar-me, amb 13 anys. Com tots els altres nens. Vaig acabar enrolant-me a la Marina. Allà vaig passar els dies més bonics de la meva vida".
Llop també es va fer a la mar i va baixar a Nova Orleans. Un mexicà el va trobar deambulant pels carrers, el va portar al consolat i el van repatriar a Espanya. "Quan vaig tornar, el 1942, a l'instant me'n volia tornar cap a Mèxic. Aquí no es podia viure. Necessitava un salconduit fins i tot per anar a Badalona", recorda. Els llaços familiars trencats i la pèrdua d'una llibertat que els va portar a recórrer món van sumir els avui octogenaris en un nou desarrelament. Al viatjat Gallur també se li van acabar les aventures quan va tornar a Barcelona. "Tenia 23 anys i els meus pares mai em van donar les claus de casa".
"NO S'HA D'OBLIDAR"
La representació de la Sala Muntaner remou a la platea altres passats traumàtics. Com el de l'actriu Rosa Andreu, que va reviure plorosa a la platea els seus propis fantasmes. "En el meu cas va ser al revés. Va ser la meva àvia la que va marxar durant la guerra i va deixar la meva mare, de 2 anys, a Barcelona. Pensaven que seria només un parell de mesos", rememora. "¡No s'ha d'oblidar mai! Ens pot tornar a passar. I més avui amb una joventut tan alienada, passota i sense directrius. Que surt qualsevol líder i pot fer amb ells el que vulgui. Que Chikilicuatre vagi a Eurovisió demostra que qualsevol pot moure les masses", sosté.
També de l'obligació de no enterrar la història van parlar després de l'obra les germanes de Salvador Puig Antich i el polític Joan Herrera. "S'ha parlat molt dels nens exiliats a Rússia però gens dels de Mèxic. És una obra superemotiva i necessària", diu el diputat. "En tots aquests anys que han passat, només Zapatero s'ha recordat de nosaltres", sostenen, amb els ulls vidriosos, Llop i Gallur. Ara, amb el muntatge de Los niños de Morelia, seran molts altres cors anònims els que no els oblidaran.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Van pujar a l'escenari i el públic de la Sala Muntaner va esclatar en aplaudiments i llàgrimes. Jorge Llop, 82 anys, i José Gallur, 81, també es van emocionar rebobinant la seva infància a Morelia, dimecres passat, a l'estrena de l'obra que retrata l'exili mexicà de 486 nens durant la guerra civil. "Cada paraula i cada gest que apareix al muntatge nosaltres els hem viscut. És molt fidedigne", constaten aquests fills de republicans que van travessar l'Atlàntic el juny de l'any 1937. Es van embarcar sols cap a una nova vida, marcada pel desmembrament familiar. Ells dos van tornar però molts altres mai ho van poder fer.
Diana a les 6. Dutxes fredes --"primer no hi havia ni dutxes, només uns tubs al pati on ens remullàvem", matisa Gallur--. Polls. Frijoles. Papas. Malsons. Cartes --"¿com és que tindrem un germanet si no tenim el pare?"--. Un president que els va acollir --Lázaro Cárdenas-- i algunes veus crítiques --"els prenen el pa als nens mexicans"--. Disciplina i instrucció militar... Va succeir a l'Escuela Industrial España-México de Morelia, capital de l'estat de Michoacán, i ells eren només uns nens. "Nosaltres teníem 11 i 10 anys, però n'hi havia de molt petits. El meu germà en tenia 5", diu Llop. "No som orfes de guerra. Nosaltres no vam venir, ens hi van portar", emfatitza la ficció. "Vam ser utilitzats per tots: Franco, els republicans, mà d'obra barata, ordes religiosos...", sentencien les veus en escena.
TOCATA I FUGA
Van ser dies de trompetes i tambors. De plors per les absències i les pèrdues --un dels nens va morir electrocutat a l'intentar saltar una tanca, com detalla la funció--. Però també d'entremaliadures. "Érem trapelles. Fèiem el que volíem, ens fugàvem i ens havien d'aturar d'alguna manera. Si a mi em van castigar 50 vegades, me'n mereixia el doble", admet Gallur. "Em vaig escapar tres vegades, i l'última ja no vaig tornar. Me'n vaig anar fent dit a la capital, a buscar-me la vida. Vaig haver d'espavilar-me, amb 13 anys. Com tots els altres nens. Vaig acabar enrolant-me a la Marina. Allà vaig passar els dies més bonics de la meva vida".
Llop també es va fer a la mar i va baixar a Nova Orleans. Un mexicà el va trobar deambulant pels carrers, el va portar al consolat i el van repatriar a Espanya. "Quan vaig tornar, el 1942, a l'instant me'n volia tornar cap a Mèxic. Aquí no es podia viure. Necessitava un salconduit fins i tot per anar a Badalona", recorda. Els llaços familiars trencats i la pèrdua d'una llibertat que els va portar a recórrer món van sumir els avui octogenaris en un nou desarrelament. Al viatjat Gallur també se li van acabar les aventures quan va tornar a Barcelona. "Tenia 23 anys i els meus pares mai em van donar les claus de casa".
"NO S'HA D'OBLIDAR"
La representació de la Sala Muntaner remou a la platea altres passats traumàtics. Com el de l'actriu Rosa Andreu, que va reviure plorosa a la platea els seus propis fantasmes. "En el meu cas va ser al revés. Va ser la meva àvia la que va marxar durant la guerra i va deixar la meva mare, de 2 anys, a Barcelona. Pensaven que seria només un parell de mesos", rememora. "¡No s'ha d'oblidar mai! Ens pot tornar a passar. I més avui amb una joventut tan alienada, passota i sense directrius. Que surt qualsevol líder i pot fer amb ells el que vulgui. Que Chikilicuatre vagi a Eurovisió demostra que qualsevol pot moure les masses", sosté.
També de l'obligació de no enterrar la història van parlar després de l'obra les germanes de Salvador Puig Antich i el polític Joan Herrera. "S'ha parlat molt dels nens exiliats a Rússia però gens dels de Mèxic. És una obra superemotiva i necessària", diu el diputat. "En tots aquests anys que han passat, només Zapatero s'ha recordat de nosaltres", sostenen, amb els ulls vidriosos, Llop i Gallur. Ara, amb el muntatge de Los niños de Morelia, seran molts altres cors anònims els que no els oblidaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada