www.elperiodico.cat
10 de maig de 2008
• Carme Portaceli i Marta Carrasco omplen d'emoció el Nacional amb el text de la nobel Elfriede Jelinek
Lluïsa Castell, a Què va passar quan Nora va deixar el seu home.
GONZALO Pérez de Olaguer
¡Quina nit de teatre! La Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va viure dijous passat dues hores de gran teatre, dues hores en què van coincidir sobre l'escenari --una passarel.la estreta amb grades als dos costats, un element que sembla que estigui de moda entre els nostres escenògrafs-- un magnífic text original de l'austríaca Elfriede Jelinek (premi Nobel de literatura 2004, afiliada al Partit Comunista Austríac), una acurada direcció de Carme Portaceli i Marta Carrasco, música en directe (quatre músics sota la direcció de Dani Nel.lo) i emoció, moltes ràfegues d'una emoció compromesa. Insisteixo: una gran nit de teatre.
En la primera escena es presenta el personatge de Nora (Lluïsa Castell), protagonista de Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats. "Jo sóc la Nora de l'obra d'Ibsen", diu. L'autora segueix una suposada peripècia contemporània d'aquesta dona, la seva lluita atroç per ser ella mateixa, per realitzar-se personalment en una societat que la sotmet a tot tipus de vexacions. Ironia, sarcasme, humor i crueltat marquen el text del Teatre Nacional, feminista i crític amb la burgesia i la hipocresia.
Aquesta nova Nora que ha trencat amb el seu marit i la societat que ell representa viu en una Europa a les portes del nazisme i en el marc d'un discurs econòmic dominant. En aquest marc Portaceli dirigeix amb rigor els personatges, tots i cada un dels seus moviments. El text regira l'estómac i aborda reflexions. I no deixa d'esgrimir un cert tipus de gags que busquen il.lustrar amb cert humor el dur discurs de l'autora.
A més d'això, Què va passar quan la Nora va deixar el seu home compta amb la inestimable col.laboració d'una Marta Carrasco cada cop més creativa i visceral, meticulosa amb els actors i els seus gestos, als quals imposa una disciplina que el públic agraeix. ¡Quina càrrega d'emoció destil.len les cançons dels personatges i en particular els temes que interpreten Castells i Manel Barceló!
No hi ha fissures en un repartiment amb Carme González, Cristina Sirvent, Carlota Olcina i Montse Pérez, entre d'altres. Portaceli i Carrasco estan formant un tàndem molt important (Fairy i J'arrive). Si no heu vist sobre un escenari Lluïsa Castell, el seu Nora de Jelinek és una ocasió d'or per fer-ho. Recordo ara els seus treballs a En defensa dels mosquits albins, Dancing i Mein Kampf.
El teatre ha de provocar emoció, impactar en l'estómac de l'espectador, regirar-lo, no deixar-lo indiferent. Què va passar quan Nora va deixar el seu home és un esplèndid producte que aconsegueix tot això. Hi ha moments musicals i altres de corals que es mantindran a la retina de l'espectador.
¿Problemes? Sempre n'hi ha. Crec que el text és un pèl llarg, es fa reiteratiu en algun moment, un problema que hauria de ser fàcil de solucionar, malgrat que sé de la resistència dels directors a fer servir les estisores. Però 10 o 15 minuts concretarien més el discurs i en sortiria beneficiat sobretot l'espectador. Feu-me cas: al Nacional hi ha un tros d'espectacle totalment recomanable.
10 de maig de 2008
• Carme Portaceli i Marta Carrasco omplen d'emoció el Nacional amb el text de la nobel Elfriede Jelinek
Lluïsa Castell, a Què va passar quan Nora va deixar el seu home.
GONZALO Pérez de Olaguer
¡Quina nit de teatre! La Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va viure dijous passat dues hores de gran teatre, dues hores en què van coincidir sobre l'escenari --una passarel.la estreta amb grades als dos costats, un element que sembla que estigui de moda entre els nostres escenògrafs-- un magnífic text original de l'austríaca Elfriede Jelinek (premi Nobel de literatura 2004, afiliada al Partit Comunista Austríac), una acurada direcció de Carme Portaceli i Marta Carrasco, música en directe (quatre músics sota la direcció de Dani Nel.lo) i emoció, moltes ràfegues d'una emoció compromesa. Insisteixo: una gran nit de teatre.
En la primera escena es presenta el personatge de Nora (Lluïsa Castell), protagonista de Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats. "Jo sóc la Nora de l'obra d'Ibsen", diu. L'autora segueix una suposada peripècia contemporània d'aquesta dona, la seva lluita atroç per ser ella mateixa, per realitzar-se personalment en una societat que la sotmet a tot tipus de vexacions. Ironia, sarcasme, humor i crueltat marquen el text del Teatre Nacional, feminista i crític amb la burgesia i la hipocresia.
Aquesta nova Nora que ha trencat amb el seu marit i la societat que ell representa viu en una Europa a les portes del nazisme i en el marc d'un discurs econòmic dominant. En aquest marc Portaceli dirigeix amb rigor els personatges, tots i cada un dels seus moviments. El text regira l'estómac i aborda reflexions. I no deixa d'esgrimir un cert tipus de gags que busquen il.lustrar amb cert humor el dur discurs de l'autora.
A més d'això, Què va passar quan la Nora va deixar el seu home compta amb la inestimable col.laboració d'una Marta Carrasco cada cop més creativa i visceral, meticulosa amb els actors i els seus gestos, als quals imposa una disciplina que el públic agraeix. ¡Quina càrrega d'emoció destil.len les cançons dels personatges i en particular els temes que interpreten Castells i Manel Barceló!
No hi ha fissures en un repartiment amb Carme González, Cristina Sirvent, Carlota Olcina i Montse Pérez, entre d'altres. Portaceli i Carrasco estan formant un tàndem molt important (Fairy i J'arrive). Si no heu vist sobre un escenari Lluïsa Castell, el seu Nora de Jelinek és una ocasió d'or per fer-ho. Recordo ara els seus treballs a En defensa dels mosquits albins, Dancing i Mein Kampf.
El teatre ha de provocar emoció, impactar en l'estómac de l'espectador, regirar-lo, no deixar-lo indiferent. Què va passar quan Nora va deixar el seu home és un esplèndid producte que aconsegueix tot això. Hi ha moments musicals i altres de corals que es mantindran a la retina de l'espectador.
¿Problemes? Sempre n'hi ha. Crec que el text és un pèl llarg, es fa reiteratiu en algun moment, un problema que hauria de ser fàcil de solucionar, malgrat que sé de la resistència dels directors a fer servir les estisores. Però 10 o 15 minuts concretarien més el discurs i en sortiria beneficiat sobretot l'espectador. Feu-me cas: al Nacional hi ha un tros d'espectacle totalment recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada