www.avui.cat
5 de maig de 2008
Andreu Gomila
Nora a l'inici d'aquesta obra de la premi Nobel Elfriede Jelinek que es veurà al TNC
Foto David Ruano
Damunt l'escenari hi ha vuit cadires. El cap de personal (Llorenç Gonzàlez) és a una banda de la passarel·la. Nora (Lluïsa Castell) és a l'altra, però va avançant, mentre explica al seu interlocutor per què vol la feina de filadora. Diu que és la Nora d'Ibsen, que ha abandonat fills i marit. "Sóc complexa", manifesta diverses vegades. I és que l'obra de la premi Nobel de literatura 2004 Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Àustria, 1946), com tota la seva creació literària, retrata un cert tipus de dona, descarada, desafiant, plena de contradiccions. La protagonista de Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats habita en una mena d'infern que podríem identificar amb la societat capitalista, però tot i així mira de sobreviure-hi. Maltracta el seu marit i es deixa maltractar per l'amant. Vol ser feliç, però no li és permès. Repta el públic i els companys d'escena amb cites de Hitler i Mussolini enmig de discursos obreristes.
La Nora de Jelinek és una bomba de rellotgeria que la directora Carme Portacelli ha sabut temporitzar perquè no esclatés abans d'hora, amb música en directe i un muntatge que, segons vam veure al Teatre Batrina de Reus fa uns dies, farà les delícies del públic més exigent quan arribi al TNC dijous. La peça és dura, directa, molt dialèctica. I Portacelli ha sabut conduir el discurs tot evitant que se li'n vagi de les mans.
És una obra feminista? "Esclar que ho és, però el tema central és que el sistema en què vivim és molt dolent", ens diu la directora. És una obra política? "Tot el teatre és polític, encara que la burgesia busqui sempre donar-hi un altre punt de vista. Brecht, Beckett, els alemanys contemporanis com Mayenburg, tots fan teatre polític", apunta. En aquesta peça, sí, es parla de la lluita de classes, de les disputes entre socialdemòcrates i comunistes -molt anys 70; l'obra data de 1979-, tot i que sobretot es parla de la situació d'esclavatge de la dona. Només una dona complexa, ben armada físicament i mentalment, pot tirar endavant, ens ve a dir l'autora austríaca.
Aquesta Nora ens recorda una mica l'Erika Kohut de la novel·la La pianista, tot i que en l'obra de teatre la protagonista diu tot el que l'altra calla. "Potser s'assemblen, però en l'obra l'accent és en un altre lloc, en la manera com una part del món tracta l'altra: els rics els pobres, els homes les dones, etc.", diu Portacelli.
L'escenògraf Paco Azorín ha dissenyat un espai poc convencional per mostrar l'obra, encara que les passarel·les semblen estar de moda en el teatre català -Tirant lo Blanc, Yvonne, princesa de Borgonya-. L'artista ha instal·lat una cinta mòbil, com la de les caixes dels supermercats, amb dues sortides, una a cada cap. A través d'ella apareixen i se'n van els diferents elements que ens suggeriran un canvi de lloc: ara les cadires d'una sala d'espera, ara les màquines de cosir de la fàbrica, adés una taula d'un menjador, adés la chaise longue d'una sala d'estar burgesa. Damunt d'ella també es presenten la resta de personatges (Gabriela Flores, Llorenç Gonzàlez, Carmen González, Carlota Olcina, Albert Pérez, Montse Pérez, Xavi Sáez, Cristina Sirvent i Manel Barceló) amb els quals Portacelli construeix imatges fixes de gran expressivitat.
Mirant Brecht
"És molt important en aquesta obra explicar tot el que passa amb diferents llenguatges", diu la directora, conscient que la paraula és essencial en Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats. A banda de certs moviments coreogràfics, Portacelli ha inclòs música en directe, que ajuda a fer les transicios entre escena i escena, i acompanya, normalment a ritme de swing, algunes cançons que la directora ha introduït. "Són com un joc que no perd mai contingut", matisa. Portacelli, en certa mesura, ha llegit Jelinek com si estigués llegint Brecht, en les obres del qual sempre es canta. Els trossos cantats li permeten, alhora, subratllar la ironia del text.
L'eix de tota la peça, tanmateix, és un: Lluïsa Castell. En la primera acotació de l'obra, Jelinek deixa clar que l'actriu que faci de Nora ha de gaudir d'una bona condició física i ha de saber ballar. I Castell s'adapta com un guant en aquest punt. No para ni un moment. I marca amb cura el trànsit emocional que tan bé descriu l'autora en el text. Ella, com diu el cònsol Weygang, és "un tipus de dona nou i original". El personatge encarnat per Barceló és la representació del patriarcat i, per tant, té la potestat de definir.
Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats dura dues hores sense interval. Que ningú no s'espanti, perquè els espectadors tenen al davant un espectacle total, segell de la casa de Portacelli. Veuran ballar, interpretar, tindran tragèdia i comèdia, música en viu i un motiu més per pensar. Nora no és la Santa Joana dels Escorxadors de Brecht, i, encara que ho digui, tampoc no és la Nora d'Ibsen, ni la Lulu de Wedekind, com la defineix en un moment un ministre. És la dona complexa del nostre temps.
5 de maig de 2008
Andreu Gomila
Nora a l'inici d'aquesta obra de la premi Nobel Elfriede Jelinek que es veurà al TNC
Foto David Ruano
Damunt l'escenari hi ha vuit cadires. El cap de personal (Llorenç Gonzàlez) és a una banda de la passarel·la. Nora (Lluïsa Castell) és a l'altra, però va avançant, mentre explica al seu interlocutor per què vol la feina de filadora. Diu que és la Nora d'Ibsen, que ha abandonat fills i marit. "Sóc complexa", manifesta diverses vegades. I és que l'obra de la premi Nobel de literatura 2004 Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Àustria, 1946), com tota la seva creació literària, retrata un cert tipus de dona, descarada, desafiant, plena de contradiccions. La protagonista de Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats habita en una mena d'infern que podríem identificar amb la societat capitalista, però tot i així mira de sobreviure-hi. Maltracta el seu marit i es deixa maltractar per l'amant. Vol ser feliç, però no li és permès. Repta el públic i els companys d'escena amb cites de Hitler i Mussolini enmig de discursos obreristes.
La Nora de Jelinek és una bomba de rellotgeria que la directora Carme Portacelli ha sabut temporitzar perquè no esclatés abans d'hora, amb música en directe i un muntatge que, segons vam veure al Teatre Batrina de Reus fa uns dies, farà les delícies del públic més exigent quan arribi al TNC dijous. La peça és dura, directa, molt dialèctica. I Portacelli ha sabut conduir el discurs tot evitant que se li'n vagi de les mans.
És una obra feminista? "Esclar que ho és, però el tema central és que el sistema en què vivim és molt dolent", ens diu la directora. És una obra política? "Tot el teatre és polític, encara que la burgesia busqui sempre donar-hi un altre punt de vista. Brecht, Beckett, els alemanys contemporanis com Mayenburg, tots fan teatre polític", apunta. En aquesta peça, sí, es parla de la lluita de classes, de les disputes entre socialdemòcrates i comunistes -molt anys 70; l'obra data de 1979-, tot i que sobretot es parla de la situació d'esclavatge de la dona. Només una dona complexa, ben armada físicament i mentalment, pot tirar endavant, ens ve a dir l'autora austríaca.
Aquesta Nora ens recorda una mica l'Erika Kohut de la novel·la La pianista, tot i que en l'obra de teatre la protagonista diu tot el que l'altra calla. "Potser s'assemblen, però en l'obra l'accent és en un altre lloc, en la manera com una part del món tracta l'altra: els rics els pobres, els homes les dones, etc.", diu Portacelli.
L'escenògraf Paco Azorín ha dissenyat un espai poc convencional per mostrar l'obra, encara que les passarel·les semblen estar de moda en el teatre català -Tirant lo Blanc, Yvonne, princesa de Borgonya-. L'artista ha instal·lat una cinta mòbil, com la de les caixes dels supermercats, amb dues sortides, una a cada cap. A través d'ella apareixen i se'n van els diferents elements que ens suggeriran un canvi de lloc: ara les cadires d'una sala d'espera, ara les màquines de cosir de la fàbrica, adés una taula d'un menjador, adés la chaise longue d'una sala d'estar burgesa. Damunt d'ella també es presenten la resta de personatges (Gabriela Flores, Llorenç Gonzàlez, Carmen González, Carlota Olcina, Albert Pérez, Montse Pérez, Xavi Sáez, Cristina Sirvent i Manel Barceló) amb els quals Portacelli construeix imatges fixes de gran expressivitat.
Mirant Brecht
"És molt important en aquesta obra explicar tot el que passa amb diferents llenguatges", diu la directora, conscient que la paraula és essencial en Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats. A banda de certs moviments coreogràfics, Portacelli ha inclòs música en directe, que ajuda a fer les transicios entre escena i escena, i acompanya, normalment a ritme de swing, algunes cançons que la directora ha introduït. "Són com un joc que no perd mai contingut", matisa. Portacelli, en certa mesura, ha llegit Jelinek com si estigués llegint Brecht, en les obres del qual sempre es canta. Els trossos cantats li permeten, alhora, subratllar la ironia del text.
L'eix de tota la peça, tanmateix, és un: Lluïsa Castell. En la primera acotació de l'obra, Jelinek deixa clar que l'actriu que faci de Nora ha de gaudir d'una bona condició física i ha de saber ballar. I Castell s'adapta com un guant en aquest punt. No para ni un moment. I marca amb cura el trànsit emocional que tan bé descriu l'autora en el text. Ella, com diu el cònsol Weygang, és "un tipus de dona nou i original". El personatge encarnat per Barceló és la representació del patriarcat i, per tant, té la potestat de definir.
Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats dura dues hores sense interval. Que ningú no s'espanti, perquè els espectadors tenen al davant un espectacle total, segell de la casa de Portacelli. Veuran ballar, interpretar, tindran tragèdia i comèdia, música en viu i un motiu més per pensar. Nora no és la Santa Joana dels Escorxadors de Brecht, i, encara que ho digui, tampoc no és la Nora d'Ibsen, ni la Lulu de Wedekind, com la defineix en un moment un ministre. És la dona complexa del nostre temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada