www.avui,cat
5 de maig de 2008
Quim Aranda
Harold Pinter el 2005 atenent la premsa just després de saber-se que havia guanyat el premi Nobel
KIERAN DOHERTY / REUTERS
En el mateix escenari en què es va estrenar ara fa 50 anys, el Lyric, Hammersmith, a l'oest de Londres, un teatre que no pertany al popular West End, es presentarà oficialment, el proper 12 de maig, un nou muntatge, dirigit per David Farr, d'una de les obres més conegudes i representades fins ara del premi Nobel de 2005 Harold Pinter, Festa d'aniversari (Birthday party).
El text, per a vergonya dels especialistes i les patums de mig segle enrere, va ser extraordinàriament mal rebut. La crítica londinenca el va destrossar sense contemplacions, amb l'excepció, però, de Harold Hobson, de The Sunday Times, que hi va reconèixer una reacció contra les funcions en aquell moment a la moda a la capital britànica i que en va destacar els valors, emparentats amb el teatre de l'absurd.
Universalment detestada
Hobson no va tenir en compte, a l'hora d'emetre el seu judici, el fracàs comercial que l'espectacle va tenir. Com a conseqüència d'aquest fracàs, Birthday party va merèixer, per part del seu autor, un comentari ben expressiu, que recordava The Times la setmana passada: "[Aquesta és] la més universalment detestada obra que Londres ha conegut des de fa molt de temps."
Certament, el fracàs comercial no va admetre dubtes. Birthday party només va aguantar una setmana en cartell però en una de les funcions de migdia, a la qual només van assistir sis persones, entre les quals hi havia el mateix Pinter, també hi era Hobson. Immediatament després va escriure una defensa aferrissada de l'obra, per bé que ja era massa tard per salvar-la en aquell moment. El crític de The Sunday Times va qualificar Pinter com el més "original pertorbador i extraordinari talent de Londres". No va ser, però, fins que se'n va produir una versió televisiva, per a ITV, el 1960, quan el text es va poder recuperar, i va arribar, fins i tot, al West End.
La resistència individual
Festa d'aniversari, obra duta al cinema una dècada després que es representés per primera vegada a Londres sota la direcció de Peter Wood, aborda de forma molt descarnada el tema de la destrucció de la víctima des del seu propi punt de vista. Obra de lectura política, com pràcticament tot el treball de Pinter, l'autor fa una crida a la necessitat de la resistència individual davant de qualsevol tipus d'agressió, sigui per raons religioses, de raça o d'altra mena. És també, en paraules de Pinter, una obra sobre "la destrucció de l'individu, sobre la destrucció de la veu d'un individu".
5 de maig de 2008
Quim Aranda
Harold Pinter el 2005 atenent la premsa just després de saber-se que havia guanyat el premi Nobel
KIERAN DOHERTY / REUTERS
En el mateix escenari en què es va estrenar ara fa 50 anys, el Lyric, Hammersmith, a l'oest de Londres, un teatre que no pertany al popular West End, es presentarà oficialment, el proper 12 de maig, un nou muntatge, dirigit per David Farr, d'una de les obres més conegudes i representades fins ara del premi Nobel de 2005 Harold Pinter, Festa d'aniversari (Birthday party).
El text, per a vergonya dels especialistes i les patums de mig segle enrere, va ser extraordinàriament mal rebut. La crítica londinenca el va destrossar sense contemplacions, amb l'excepció, però, de Harold Hobson, de The Sunday Times, que hi va reconèixer una reacció contra les funcions en aquell moment a la moda a la capital britànica i que en va destacar els valors, emparentats amb el teatre de l'absurd.
Universalment detestada
Hobson no va tenir en compte, a l'hora d'emetre el seu judici, el fracàs comercial que l'espectacle va tenir. Com a conseqüència d'aquest fracàs, Birthday party va merèixer, per part del seu autor, un comentari ben expressiu, que recordava The Times la setmana passada: "[Aquesta és] la més universalment detestada obra que Londres ha conegut des de fa molt de temps."
Certament, el fracàs comercial no va admetre dubtes. Birthday party només va aguantar una setmana en cartell però en una de les funcions de migdia, a la qual només van assistir sis persones, entre les quals hi havia el mateix Pinter, també hi era Hobson. Immediatament després va escriure una defensa aferrissada de l'obra, per bé que ja era massa tard per salvar-la en aquell moment. El crític de The Sunday Times va qualificar Pinter com el més "original pertorbador i extraordinari talent de Londres". No va ser, però, fins que se'n va produir una versió televisiva, per a ITV, el 1960, quan el text es va poder recuperar, i va arribar, fins i tot, al West End.
La resistència individual
Festa d'aniversari, obra duta al cinema una dècada després que es representés per primera vegada a Londres sota la direcció de Peter Wood, aborda de forma molt descarnada el tema de la destrucció de la víctima des del seu propi punt de vista. Obra de lectura política, com pràcticament tot el treball de Pinter, l'autor fa una crida a la necessitat de la resistència individual davant de qualsevol tipus d'agressió, sigui per raons religioses, de raça o d'altra mena. És també, en paraules de Pinter, una obra sobre "la destrucció de l'individu, sobre la destrucció de la veu d'un individu".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada