www.elperiodico.cat
13 de maig de 2008
• Carles Santos reviu a 'Brossalobrossotdebrossat' l'univers creatiu del poeta i artista visual
Inés Borràs, al piano davant de Comas, López i Mestres.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Deute liquidat. Carles Santos ha rendit al mestre Brossa l'homenatge que exigia el resultat de la seva intensa i llarga relació amb el poeta, dramaturg i artista visual. I ho ha fet al Lliure cuidant fins a l'últim detall del muntatge destinat a recordar qui va tenir tanta influència en la
carrera del músic de Vinaròs. Amb un llenguatge escènic senzill, però allunyat dels tòpics amb què tantes vegades s'ha identificat Brossa, Santos ha recreat l'atmosfera més personal d'un artista que ens mostra com una persona extremadament fidel a les seves idees.
Brossalobrossotdebrossat, impronunciable i surrealista títol del muntatge, ensenya precisament això: l'esmicolament en 20 escenes del més potent de l'obra de Brossa barrejant- les amb projeccions, accions i música estretament lligades a l'esperit creatiu de l'artista.
HOMENATGE
Santos busca la sonoritat de Brossa i la troba. Amb la seva simfonia de textos i de música ens introdueix en un relat que va guanyant punts a mesura que avança la funció. Comença amb un homenatge a les noves avantguardes, a partir de l'audició de les Variacions per a una porta i un sospir, de Pierre Henry, pura mostra dadaista --¿el soroll també pot ser música?--, introduïda amb els diàlegs entre una màgica Mònica López i un sorprenent Josep Maria Mestres, reconegut director que assumeix amb naturalitat el rol actoral.
Un tribut a l'Spielberg més desconegut, als germans Marx i a Busby Berkeley recorda compartides tardes de cine i una manera de veure el setè art. No falta a la cita el Concert irregular, primera col.laboració de Santos i Brossa. I tampoc el seu teatre poètic i les delirants peces marca de la casa, com la projecció en àrab de La xarxa o la sintètica Sord-mut, amb un escenari blanc que acaba fent riure el públic quan, al cap de dos minuts, no apareix ningú a escena.
El Brossa filòsof apareix durant la interpretació dels seus poemes de plantejament aforístic a càrrec de Mònica López. Imaginatiu el piano escala, i a la vegada biblioteca plena de llibres, que ajuda a recrear les brillants escenes finals d'El sabater. Menció a part mereixen les prestacions vocals i la comicitat del tenor Antoni Comas i la versatilitat de la pianista i performer Inés Borràs --molt divertida la seva interpretació a quatre mans amb Comas de Tristany i Isolda--. Tots dos contribueixen a arrodonir el lluminós muntatge.
13 de maig de 2008
• Carles Santos reviu a 'Brossalobrossotdebrossat' l'univers creatiu del poeta i artista visual
Inés Borràs, al piano davant de Comas, López i Mestres.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Deute liquidat. Carles Santos ha rendit al mestre Brossa l'homenatge que exigia el resultat de la seva intensa i llarga relació amb el poeta, dramaturg i artista visual. I ho ha fet al Lliure cuidant fins a l'últim detall del muntatge destinat a recordar qui va tenir tanta influència en la
carrera del músic de Vinaròs. Amb un llenguatge escènic senzill, però allunyat dels tòpics amb què tantes vegades s'ha identificat Brossa, Santos ha recreat l'atmosfera més personal d'un artista que ens mostra com una persona extremadament fidel a les seves idees.
Brossalobrossotdebrossat, impronunciable i surrealista títol del muntatge, ensenya precisament això: l'esmicolament en 20 escenes del més potent de l'obra de Brossa barrejant- les amb projeccions, accions i música estretament lligades a l'esperit creatiu de l'artista.
HOMENATGE
Santos busca la sonoritat de Brossa i la troba. Amb la seva simfonia de textos i de música ens introdueix en un relat que va guanyant punts a mesura que avança la funció. Comença amb un homenatge a les noves avantguardes, a partir de l'audició de les Variacions per a una porta i un sospir, de Pierre Henry, pura mostra dadaista --¿el soroll també pot ser música?--, introduïda amb els diàlegs entre una màgica Mònica López i un sorprenent Josep Maria Mestres, reconegut director que assumeix amb naturalitat el rol actoral.
Un tribut a l'Spielberg més desconegut, als germans Marx i a Busby Berkeley recorda compartides tardes de cine i una manera de veure el setè art. No falta a la cita el Concert irregular, primera col.laboració de Santos i Brossa. I tampoc el seu teatre poètic i les delirants peces marca de la casa, com la projecció en àrab de La xarxa o la sintètica Sord-mut, amb un escenari blanc que acaba fent riure el públic quan, al cap de dos minuts, no apareix ningú a escena.
El Brossa filòsof apareix durant la interpretació dels seus poemes de plantejament aforístic a càrrec de Mònica López. Imaginatiu el piano escala, i a la vegada biblioteca plena de llibres, que ajuda a recrear les brillants escenes finals d'El sabater. Menció a part mereixen les prestacions vocals i la comicitat del tenor Antoni Comas i la versatilitat de la pianista i performer Inés Borràs --molt divertida la seva interpretació a quatre mans amb Comas de Tristany i Isolda--. Tots dos contribueixen a arrodonir el lluminós muntatge.