Lluís Soler, Jordi Boixaderas, Roser Batalla i Jordi Díaz repeteixen en l'elenc
L'obra de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, torna arran del seu èxit mundial
La història va començar el maig del 2003 a la petita Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. S'estrenava una obra del projecte T6 sobre creació textual contemporània: El mètode Grönholm. L'autor, Jordi Galceran, i Sergi Belbel, director del muntatge i avui del teatre públic, espiaven des del bar, amb l'orella a la platea i el cor encongit. Belbel no ho veia clar: «Dies abans ens va entrar una crisi tremenda. No acabava de funcionar, no ens feia gràcia, no sabíem si suprimir l'escena dels barrets...».
D'esquerra a dreta, Lluís Soler, Jordi Díaz, Jordi Boixaderas i, asseguda, Roser Batalla, al Poliorama.
JULIO CARBÓ
El mètode Grönholm Teatre Poliorama Dt. a dv., 21.00; ds., 18.00 i 21.00; dg. 18.00 De 15 a 29 euros
Però aquella nit, entre copes i fums, la inquietud es va anar esfumant fins que va esclatar l'alegria. «¡Vam flipar al sentir com reien i aplaudien!», recorden avui tots dos, set anys després d'aquella vetllada en què va veure la llum l'èxit més gran de la dramatúrgia catalana, previst inicialment per a tot just 12 funcions. «Va ser una sorpresa i una gran alegria. Ens preguntàvem de què reien tant. I és que si bé hi ha moments de comèdia, en general és una història bastant fosca, dura i humiliant», sosté l'autor. «Aquesta és la màgia del teatre; la impredictibilitat del resultat. ¡Era perfecta!», fa Belbel.
No s'ho esperaven, però el públic reia d'aquells quatre executius tan mudats -Lluís Soler, Jordi Díaz, Roser Batalla i Jordi Boixaderas- capaços d'enfangar-se en el llot del ridícul i l'escarni més grans per aconseguir un lloc de treball. Un retrat àcid de la ferotge competitivitat laboral que torna per quarta vegada a Barcelona, al Teatre Poliorama, on s'estarà fins al 13 de febrer.
SENSE ESCRÚPOLS / Torna amb el mateix repartiment, el mateix text i les mateixes mirades i complicitats. Només ha variat l'escenografia -més moderna- i el vestuari. Els actors a penes han necessitat una setmana per «rebobinar en el disc dur», en paraules de Batalla, i tornar-se a ficar en la pell d'uns personatges sense escrúpols que s'esbudellen sense pietat. Així és el mètode de selecció de personal ideat per Galceran que, a parer seu, permet una «segona mirada» a aquells que ja coneixen el desenllaç.
Ha plogut tant i tan malament des de l'estrena de l'obra que ara, addueix l'autor, si l'hagués d'escriure la faria diferent. «Llavors tots érem rics, hi havia executius que guanyaven 20.000 euros i es mataven per guanyar-ne 25.000. L'ambició humana no té límits. Avui parlaria de quatre llicenciats amb màsters lluitant per un contracte».
«Quan una obra funciona, no canviïs ni la moqueta». Això li va dir, fa ja cinc lustres, Paco Morán a un jove Galceran que feia els primers passos sobre l'escenari. «Vam sortir de gira amb Media naranja, medio limón. Va fallar un actor i em van donar el paper sense temps d'assajar-lo. Jo tremolava allà dalt... Aquesta va ser la meva gran experiència teatral», rememora. Aviat va canviar de rumb, va baixar de les taules i va treure la ploma. Va ordir Paraules encadenades, Dakota, Fragile, Carnaval, Cancún... «M'agraden les comèdies on hi ha dolor, es parla de coses dures i es pateix». En guarda una al calaix a l'espera que algun agosarat productor es decideixi. «Tracta del terrorisme etarra. De moment, tots l'han rebutjat, tenen por, però encara confio que algú s'atreveixi a fer-la».
PUBLICAT PER
WWW.ELPERIODICO.CAT
24 DE SETEMBRE DE 2010
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA