www.elperiodico.cat
27 abril de 2008
Està rodant la seva primera pel.lícula, Forasters, de Ventura Pons. Avui participa amb el seu fill Roger en el tret de sortida del Torneig de Tennis Open Sabadell Atlántico, a Barcelona.
Foto: ALBERT BERTRAN
HELENA GARCÍA MELERO
--Actor i pare de sis fills. ¿I la seva dona a què es dedica?
--Ella cuida dels seus set homes.
--Llavors, ¿treballa més ella?
--Ella no ho pregunta. Ho afirma taxativament.
--Vostè deu estar tot el dia voltant.
--Els actors, quan algú ens truca, estem tan contents de pensar que ens necessiten que mai diem que no. I llavors és quan s'acumula la feina. Sempre hi ha inquietud.
--¿Inquietud per...?
--Per si no truquen. I això que ara no em puc queixar. He estat a TV-3, estic de gira amb Una maleta, dues maletes, tres maletes, comencem el rodatge de Forasters, de Ventura Pons, i el doblatge.
--¿La seva dona entén la feina que fa?
--Sí. De fet, sempre diu que es va enamorar més de la meva feina que de mi. A tots dos ens agrada el mateix, de manera que no hi ha hagut ensopegades. I la meva professió està plena d'ensopegades, perquè els sentiments en els actors estan a flor de pell. I és difícil.
--Difícil... ¿per la tensió?
--Quan comencem una obra o una sèrie, tots ens estimem moltíssim, però al llarg de la funció acabem amb uns odis fortíssims. Després passa el temps, i t'adones que et tornes a estimar. Sortir a escena requereix una energia tremenda. I, és clar, jo ja vaig de divo.
--¿Va de divo?
--Sí. I els altres també van de divos, i quan un altre actor no et fa allò que estava previst, explotes. Penses: no treballaré mai més amb aquest o amb aquell altre. I després és mentida, perquè l'amor sempre és més fort que l'odi. I a la televisió, també.
--També, ¿què?
--A la tele penses: "Aquesta m'està robant el pla". I és que, en el fons, estàs defensant la teva vida, el teu futur, la teva vanitat. I t'adones que un agrada més, i penses: "Però, ¿com pot ser? Si no és tan bo com jo...". La nostra feina és molt subjectiva.
--¿Vostè és vanitós?
--No en sóc gaire. Però un actor és actor per vanitat. Tu surts a escena i tu ets la fàbrica. T'han de trobar bo, elegant, atractiu.
--I sempre n'hi ha un que destaca.
--Sempre. Sempre n'hi ha un que és millor que tu.
--Va ser la primera imatge de TV-3
--Va ser un dia històric i complicat. Érem conscients que obríem un futur. El primer dia ens van tallar la connexió des de Madrid i molts van haver de veure-ho enfilats als terrats amb antenes especials. Va ser un principi dur. Aquell dia hi vaig ser. Després vaig trigar 25 anys a tornar- hi.
--I hi ha tornat amb èxit.
--Sí, i el moment era complicat perquè m'arribava en unes circumstàncies en què ja no ho necessitava.
--¿No?
--Durant 20 anys havia estat somiant, cada nit, sortir a la meva televisió. A la teva. Cada nit pensava: "Potser demà serà el dia que em trucaran". I no trucaven. Però he tingut la sort d'aconseguir l'èxit sense la tele. Per això ara tornar em feia respecte.
--¿Tenia por de tornar?
--Per a mi era un risc gran. Si Tretze anys i un dia no hagués funcionat, hauria estat duríssim. Però hi sortia el meu fill. Era la seva carrera i la seva història. No m'hi podia negar. I això que potser jo hauria dit "ara, no".
--¿Ho hauria dit?
--Sí, potser sí.
--¿També li ha costat acceptar el paper que li ha proposat Ventura Pons a Forasters?
--També em feia respecte perquè és la meva primera pel.lícula. Interpreto un home de 54 anys i, al seu torn, el mateix personatge amb 94.
--¡Déu n'hi do quina caracterització!
--Sí. Se n'encarrega l'equip d'El laberinto del fauno. És molt costosa. Són tres hores cada vegada que rodem. Em citen a les cinc del matí per gravar a les vuit.
--¿Viu un moment d'èxit?
--L'èxit és un accident. No depèn d'un mateix.
-¿No?
--No. Pots fer una cosa extraordinària que no agradi, i després fas alguna cosa més senzilla i és un èxit. La extraña pareja va funcionar durant sis anys, però, ¿això era un èxit?
--Sí.
--Bé... Van ser sis anys. Un èxit és una cosa explosiva. En aquell cas, el dia a dia funcionava, produïa moments puntuals de felicitat al públic. A mi, per exemple, quan vostè em truca per fer una entrevista, penso: "¿I què diré? Si jo no sóc una persona de titulars...".
--Doncs ha de saber que me l'acaba de donar
27 abril de 2008
Està rodant la seva primera pel.lícula, Forasters, de Ventura Pons. Avui participa amb el seu fill Roger en el tret de sortida del Torneig de Tennis Open Sabadell Atlántico, a Barcelona.
Foto: ALBERT BERTRAN
HELENA GARCÍA MELERO
--Actor i pare de sis fills. ¿I la seva dona a què es dedica?
--Ella cuida dels seus set homes.
--Llavors, ¿treballa més ella?
--Ella no ho pregunta. Ho afirma taxativament.
--Vostè deu estar tot el dia voltant.
--Els actors, quan algú ens truca, estem tan contents de pensar que ens necessiten que mai diem que no. I llavors és quan s'acumula la feina. Sempre hi ha inquietud.
--¿Inquietud per...?
--Per si no truquen. I això que ara no em puc queixar. He estat a TV-3, estic de gira amb Una maleta, dues maletes, tres maletes, comencem el rodatge de Forasters, de Ventura Pons, i el doblatge.
--¿La seva dona entén la feina que fa?
--Sí. De fet, sempre diu que es va enamorar més de la meva feina que de mi. A tots dos ens agrada el mateix, de manera que no hi ha hagut ensopegades. I la meva professió està plena d'ensopegades, perquè els sentiments en els actors estan a flor de pell. I és difícil.
--Difícil... ¿per la tensió?
--Quan comencem una obra o una sèrie, tots ens estimem moltíssim, però al llarg de la funció acabem amb uns odis fortíssims. Després passa el temps, i t'adones que et tornes a estimar. Sortir a escena requereix una energia tremenda. I, és clar, jo ja vaig de divo.
--¿Va de divo?
--Sí. I els altres també van de divos, i quan un altre actor no et fa allò que estava previst, explotes. Penses: no treballaré mai més amb aquest o amb aquell altre. I després és mentida, perquè l'amor sempre és més fort que l'odi. I a la televisió, també.
--També, ¿què?
--A la tele penses: "Aquesta m'està robant el pla". I és que, en el fons, estàs defensant la teva vida, el teu futur, la teva vanitat. I t'adones que un agrada més, i penses: "Però, ¿com pot ser? Si no és tan bo com jo...". La nostra feina és molt subjectiva.
--¿Vostè és vanitós?
--No en sóc gaire. Però un actor és actor per vanitat. Tu surts a escena i tu ets la fàbrica. T'han de trobar bo, elegant, atractiu.
--I sempre n'hi ha un que destaca.
--Sempre. Sempre n'hi ha un que és millor que tu.
--Va ser la primera imatge de TV-3
--Va ser un dia històric i complicat. Érem conscients que obríem un futur. El primer dia ens van tallar la connexió des de Madrid i molts van haver de veure-ho enfilats als terrats amb antenes especials. Va ser un principi dur. Aquell dia hi vaig ser. Després vaig trigar 25 anys a tornar- hi.
--I hi ha tornat amb èxit.
--Sí, i el moment era complicat perquè m'arribava en unes circumstàncies en què ja no ho necessitava.
--¿No?
--Durant 20 anys havia estat somiant, cada nit, sortir a la meva televisió. A la teva. Cada nit pensava: "Potser demà serà el dia que em trucaran". I no trucaven. Però he tingut la sort d'aconseguir l'èxit sense la tele. Per això ara tornar em feia respecte.
--¿Tenia por de tornar?
--Per a mi era un risc gran. Si Tretze anys i un dia no hagués funcionat, hauria estat duríssim. Però hi sortia el meu fill. Era la seva carrera i la seva història. No m'hi podia negar. I això que potser jo hauria dit "ara, no".
--¿Ho hauria dit?
--Sí, potser sí.
--¿També li ha costat acceptar el paper que li ha proposat Ventura Pons a Forasters?
--També em feia respecte perquè és la meva primera pel.lícula. Interpreto un home de 54 anys i, al seu torn, el mateix personatge amb 94.
--¡Déu n'hi do quina caracterització!
--Sí. Se n'encarrega l'equip d'El laberinto del fauno. És molt costosa. Són tres hores cada vegada que rodem. Em citen a les cinc del matí per gravar a les vuit.
--¿Viu un moment d'èxit?
--L'èxit és un accident. No depèn d'un mateix.
-¿No?
--No. Pots fer una cosa extraordinària que no agradi, i després fas alguna cosa més senzilla i és un èxit. La extraña pareja va funcionar durant sis anys, però, ¿això era un èxit?
--Sí.
--Bé... Van ser sis anys. Un èxit és una cosa explosiva. En aquell cas, el dia a dia funcionava, produïa moments puntuals de felicitat al públic. A mi, per exemple, quan vostè em truca per fer una entrevista, penso: "¿I què diré? Si jo no sóc una persona de titulars...".
--Doncs ha de saber que me l'acaba de donar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada