www.totmataro.cat
15 de juliol de 2008
Josep Rodri presenta ‘Lacrima’ al Teatre Monumental
Comas Soler Cultura - Crítica
‘Lacrima’, el nou espectacle de Josep Rodri, es va estrenar divendres dia 4 al Monumental, on ha fet una insòlita estada de cinc dies. Es tracta de la tercera proposta teatral d’aquest creador mataroní, d’ençà que el 2003 va muntar l’exitós ‘Morir a Bagdad’.
Linealitat i didactisme
A ‘Lacrima’ Rodri estira el mateix fil argumental que va encetar a ‘Violències’, el seu anterior muntatge, del qual recicla fins i tot algunes escenes: la denúncia de situacions d’opressió, de crueltat i d’injustícia que es donen quotidianament a la nostra societat. Encara que en aquesta nova entrega l’encert no acompanya gaire la bona intenció del propòsit. Com en el seu precedent, l’estructura de l’espectacle consisteix en la concatenació d’accions i seqüències breus. Però si a ‘Violències’ es donaven en un entorn informal, en el qual cada persona del públic feia el seu propi itinerari i en prenia la dosi que li semblava, ara ‘Lacrima’ adopta el format d’una representació teatral convencional. Una opció que no l’afavoreix gens, perquè la linealitat que imposa a l’espectador accentua el caràcter redundant i tautològic de la proposta. Això no vol dir pas que aquest nou espectacle no tingui instants aconseguits o meritòriament agosarats. A més, Rodri, gat vell en matèria de teatre i bon coneixedor de moltes dramatúrgies del panorama internacional contemporani, sap manllevar-ne alguns elements suggeridors. A ‘Lacrima’, per moments, s’hi entreveuen flaixos més o menys interessants que porten la marca de noms propis com ara Albert Boadella, Romeo Castellucci, Rodrigo García, Christoph Marthaler, Ariane Mnouchkine o Carles Santos. Llàstima, però, que el que hi acabi dominant sigui una certa pàtina de didactisme explícit que recorda pràctiques desuetes del teatre independent dels anys setanta.
L’excés és defecte
I és que fins i tot compartint els pressupòsits dels que parteix els seu creador i director, cal convenir que en aquest muntatge l’excés és pecat que li fa mal: en l’efectisme buscat, en la profusió de llenguatges i recursos escènics, en l’exageració de les interpretacions i en la reiteració d’idees. Josep Rodri ha dit de ‘Lacrima’ que és com una mena de “zapping”. I té raó, en això. Però cal afegir que, si fos l’espectador qui en tingués el comandament, se saltaria algunes escenes i sobretot n’escurçaria el conjunt. Doncs això.
15 de juliol de 2008
Josep Rodri presenta ‘Lacrima’ al Teatre Monumental
Comas Soler Cultura - Crítica
‘Lacrima’, el nou espectacle de Josep Rodri, es va estrenar divendres dia 4 al Monumental, on ha fet una insòlita estada de cinc dies. Es tracta de la tercera proposta teatral d’aquest creador mataroní, d’ençà que el 2003 va muntar l’exitós ‘Morir a Bagdad’.
Linealitat i didactisme
A ‘Lacrima’ Rodri estira el mateix fil argumental que va encetar a ‘Violències’, el seu anterior muntatge, del qual recicla fins i tot algunes escenes: la denúncia de situacions d’opressió, de crueltat i d’injustícia que es donen quotidianament a la nostra societat. Encara que en aquesta nova entrega l’encert no acompanya gaire la bona intenció del propòsit. Com en el seu precedent, l’estructura de l’espectacle consisteix en la concatenació d’accions i seqüències breus. Però si a ‘Violències’ es donaven en un entorn informal, en el qual cada persona del públic feia el seu propi itinerari i en prenia la dosi que li semblava, ara ‘Lacrima’ adopta el format d’una representació teatral convencional. Una opció que no l’afavoreix gens, perquè la linealitat que imposa a l’espectador accentua el caràcter redundant i tautològic de la proposta. Això no vol dir pas que aquest nou espectacle no tingui instants aconseguits o meritòriament agosarats. A més, Rodri, gat vell en matèria de teatre i bon coneixedor de moltes dramatúrgies del panorama internacional contemporani, sap manllevar-ne alguns elements suggeridors. A ‘Lacrima’, per moments, s’hi entreveuen flaixos més o menys interessants que porten la marca de noms propis com ara Albert Boadella, Romeo Castellucci, Rodrigo García, Christoph Marthaler, Ariane Mnouchkine o Carles Santos. Llàstima, però, que el que hi acabi dominant sigui una certa pàtina de didactisme explícit que recorda pràctiques desuetes del teatre independent dels anys setanta.
L’excés és defecte
I és que fins i tot compartint els pressupòsits dels que parteix els seu creador i director, cal convenir que en aquest muntatge l’excés és pecat que li fa mal: en l’efectisme buscat, en la profusió de llenguatges i recursos escènics, en l’exageració de les interpretacions i en la reiteració d’idees. Josep Rodri ha dit de ‘Lacrima’ que és com una mena de “zapping”. I té raó, en això. Però cal afegir que, si fos l’espectador qui en tingués el comandament, se saltaria algunes escenes i sobretot n’escurçaria el conjunt. Doncs això.