www.elperiodico.cat
3 de juliol de 2008
Javier Daulte reviu els seus avantpassats a 'Nunca estuviste tan adorable'
Una imatge de l'obra, amb Anabel Alonso a l'esquerra, dreta.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Retrat de família i crònica del pas del temps. Javier Daulte aborda a la Villarroel la tragicomèdia Nunca estuviste tan adorable, la història dels seus avantpassats. I ho fa a un ritme trepidant. Els personatges surten i entren, aixequen la veu i no paren de moure's. És una cosa que desconcerta l'espectador fins que s'acaba situant en el relat gràcies a la força dels personatges, l'enginy dels dià- legs i els girs de la trama, amanida amb oportuns números musicals.
Però el mecanisme de rellotgeria de l'obra acaba encaixant. I es passa del riure al drama simplement seguint el recorregut vital de la famí- lia. Costumisme i històries d'amor i de relacions estimulants o frustrades, amb els tòpics i les contradiccions pròpies de cada cas, són narrades des d'un neorealisme propi de la dècada dels 50 en què se situa l'inici de l'acció.
Blanca, l'àvia de l'autor, és el centre de la història. És la dona que ho il.lumina tot i dóna sentit al biodrama. Enèrgica, decidida però també capritxosa, viu tancada en el món del seu apartament de Buenos Aires, on alimenta les seves fantasies. Anabel Alonso, amb un gran talent dra- màtic, serveix el seu personatge amb les elevades dosis de sensible energia que requereix el viatge emocional d'una dona cap al seu fracàs vital.
Salvador (esplèndid Francesc Luchetti), el callat marit enfundat en la seva granota blava de mecànic, apareix com una part del decorat tot i que és el motor que alimenta les quimeres de Blanca. Rodolfo (Albert Ausellé) i Noé (Carme Poll) són els
fills que juntament amb la histriònica i alcohòlica veïna Marta (Lurdes Barba) i Amalia (Mireia Sanmartín), l'amiga de Noé, completen el quadro familiar, al qual s'unirà Roly (Rubén Ametllé), marit de la filla.
MOMENTS BRILLANTS
Hi ha moments molt brillants com el del surrealista diàleg entre Salvador i el seu futur gendre, en el qual l'home a l'ombra acaba revelant els seus pensaments més íntims, i altres de tensió, accentuats amb l'aparició d'un ganivet i una pistola que apunten cap a la tragèdia.
I arriba el salt a la dècada dels 70, amb una envellida i depressiva Blanca i els fills ja casats. El relat guanya en intensitat emocional fins a aturar-se en un desconcertant desenllaç: els homes de frac i les dones amb vestits de seda baixant per una escala. Sens dubte, tot un homenatge de l'autor a la seva àvia, a la qual li hauria agradat veure un final tan glamurós.
3 de juliol de 2008
Javier Daulte reviu els seus avantpassats a 'Nunca estuviste tan adorable'
Una imatge de l'obra, amb Anabel Alonso a l'esquerra, dreta.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Retrat de família i crònica del pas del temps. Javier Daulte aborda a la Villarroel la tragicomèdia Nunca estuviste tan adorable, la història dels seus avantpassats. I ho fa a un ritme trepidant. Els personatges surten i entren, aixequen la veu i no paren de moure's. És una cosa que desconcerta l'espectador fins que s'acaba situant en el relat gràcies a la força dels personatges, l'enginy dels dià- legs i els girs de la trama, amanida amb oportuns números musicals.
Però el mecanisme de rellotgeria de l'obra acaba encaixant. I es passa del riure al drama simplement seguint el recorregut vital de la famí- lia. Costumisme i històries d'amor i de relacions estimulants o frustrades, amb els tòpics i les contradiccions pròpies de cada cas, són narrades des d'un neorealisme propi de la dècada dels 50 en què se situa l'inici de l'acció.
Blanca, l'àvia de l'autor, és el centre de la història. És la dona que ho il.lumina tot i dóna sentit al biodrama. Enèrgica, decidida però també capritxosa, viu tancada en el món del seu apartament de Buenos Aires, on alimenta les seves fantasies. Anabel Alonso, amb un gran talent dra- màtic, serveix el seu personatge amb les elevades dosis de sensible energia que requereix el viatge emocional d'una dona cap al seu fracàs vital.
Salvador (esplèndid Francesc Luchetti), el callat marit enfundat en la seva granota blava de mecànic, apareix com una part del decorat tot i que és el motor que alimenta les quimeres de Blanca. Rodolfo (Albert Ausellé) i Noé (Carme Poll) són els
fills que juntament amb la histriònica i alcohòlica veïna Marta (Lurdes Barba) i Amalia (Mireia Sanmartín), l'amiga de Noé, completen el quadro familiar, al qual s'unirà Roly (Rubén Ametllé), marit de la filla.
MOMENTS BRILLANTS
Hi ha moments molt brillants com el del surrealista diàleg entre Salvador i el seu futur gendre, en el qual l'home a l'ombra acaba revelant els seus pensaments més íntims, i altres de tensió, accentuats amb l'aparició d'un ganivet i una pistola que apunten cap a la tragèdia.
I arriba el salt a la dècada dels 70, amb una envellida i depressiva Blanca i els fills ja casats. El relat guanya en intensitat emocional fins a aturar-se en un desconcertant desenllaç: els homes de frac i les dones amb vestits de seda baixant per una escala. Sens dubte, tot un homenatge de l'autor a la seva àvia, a la qual li hauria agradat veure un final tan glamurós.