19 de juliol de 2008
Ricardo Szwarcer rep l'agraïment del públic al Palau, el dia que s'estrena «Sutra»
JORDI BORDES.
Barcelona
Marta Carrasco, una musa nova al Palau.
Marta Carrasco, una musa nova al Palau.
Foto: R. JUSTAMANTE
El Festival Grec de Barcelona ha volgut celebrar el centenari del Palau de la Música programant, per primer cop, un espectacle a l'escenari modernista. La peça, una estrena absoluta, partia de l'interès de la nova direcció del Grec de mescla de disciplines i universos escènics. Teatre, dansa i lírica eren les tres variables que predominen a Cants d'amor, furor i llàgrimes a partir d'un repertori de versos de Torquato Tasso musicats per diversos compositors barrocs, just quan es començava a gestar l'òpera. El director del Grec, Ricardo Szwarcer, i el regidor de cultura, Jordi Martí, van seure a la platea del Palau, tot guardant per més endavant la representació de Sutra amb els monjos Shaolin i el coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui, un dels reclams internacionals d'aquesta edició del Grec que també es presentava la nit de dimecres. Una tria que marca voluntats. El públic del Palau va felicitar la proposta amb uns aplaudiments mesurats. Menys efusió que en el Dido & Aeneas del TNC, del cap de setmana passat. Més respectuós que en la dissortada estrena del festival.
Szwarcer i Martí van assistir a una interpretació en què l'escenògraf Paco Azorín transformava l'escenari en un pulcre espai per a indigents. Els cantants, acompanyats d'una inspirada actriu-ballarina Marta Carrasco circulaven per l'estança com ànimes indigents, en pena. Una estètica acurada que permetia confondre, per moments, Carrasco amb una nova musa que es projectava del fons de l'escenari. El muntatge, que parteix del director musical Gabriel Garrido, té l'empremta inequívoca de la Factoria Escènica Internacional (FEI). La directora escènica Carme Portaceli reforça les passions humanes de les dones a Cants d'amor, furor i llàgrimes. Per la directora, les situacions límit de Tasso situaven la dona davant la mort. De fet, els homes també hi tenien un paper, en aquest penya-segat de la vida. Per això mateix, tant intèrprets masculins com femenins apareixen com a indigents, ànimes sense consol davant de la mort.