6 desembre 2007
Carlota Subirós, en primer terme, i Anna Lizaran, davant del Lliure de Gràcia, tancat des del 2003.
Foto: ALBERT BERTRAN
El Lliure inicia les obres de la seu de Gràcia per reobrir l'any 2009
G. T.
BARCELONA
A la sala de l'antiga Cooperativa La Lleialtat, Anna Lizaran (Esparreguera, 1944) va sembrar cabells blancs, arrugues, amors i desamors. Al mateix espai, Carlota Subirós (Barcelona, 1974) va descobrir que el teatre era la il.lusió de la seva vida. L'experimentada actriu i la jove dramaturga van coincidir a El rei Lear d'Ariel García Valdés (1996). Lizaran era Lear i Subirós, l'ajudanta del director. Ahir, el brindis per les obres al carrer Montseny les va tornar a unir i totes dues es van prestar a conversar sobre l'impacte del primer Lliure en les seves vides.
"Jo era a París, a l'escola Jacques Lecoq, quan vaig rebre una carta de Lluís Pasqual en què m'invitava a participar en la gestació del Lliure --recorda Lizaran--. De seguida vaig dir que sí. Hi vam entrar pintant, netejant lavabos, penjant cartells i fent treballs d'oficina. Des de les nou del matí fins a la mitjanit. Estàvem feliços i contents i sense cobrar ni un duro".
El 2 de desembre de 1976 obria les portes el Teatre Lliure de Gràcia. L'esforç col.lectiu per fer realitat un somni, juntament amb les extraordinàries circumstàncies històriques, van convertir aquell teatre en un focus d'energia. Alguns diuen que les seves parets conserven aquelles vibracions, encara que d'altres lamenten que, des de la mort de Fabià Puigserver, res no és igual.
"Que existís aquell espai de trobada va ser fonamental perquè no es dispersés l'energia de tanta gent amb talent --assenyala Subirós, una de les dramaturgues fixes del Lliure--. Quan venies com a públic, podies respirar tota aquella energia de vida".
Per ella, és vital que les sales tinguin personalitat. Però no només això: "També són importants les dimensions. Les sales massa grans (i ara n'hi ha moltes a Barcelona) no permeten ser cases de teatre de debò. Aquesta és una casa de teatre, lloc de trobada i no només un espai per exhibir espectacles, que és el perill actual dels teatres".
Proximitat del públic
"Aquí la gent veia com et queia la suor, com t'emocionaves i també quan et pixaves de riure per una tonteria --afegeix Lizaran--. En aquest teatre no podies evitar riure i així feies còmplice el públic".
El primer record que té Subirós del Lliure de Gràcia es remunta a 20 anys enrere. "Tenia 9 o 10 anys i sortíem de veure Un dels últims vespres de carnaval. Estava en un estat d'entusiasme gairebé dolorós, no puc descriure-ho amb paraules. Llavors vaig saber que el teatre era la meva gran il.lusió". Ara lamenta no haver acceptat el regal que va voler fer-li l'actriu el 1996: el peto tacat que va utilitzar per pintar de negre el teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada