www.avui.cat
27 de novembre de 2007
Ja fa mesos que Stage Entertainment està preparant l’arribada a Barcelona de Mamma mia!, deixant anar a poc a poc la seva gegantina maquinària promocional. Hi ha qui l’espera amb il·lusió, d’altres no en volen saber res, uns es queixen que massa musicals en castellà, els productors ho justifiquen... L’espectacle s’ha refet amb un nou càsting per a actors catalans. Entre d’altres, Muntsa Rius i Roser Batalla. Parlem amb Nina, una veterana, perquè ara fa tres anys que la va estrenar a Madrid
Teresa Bruna
Barcelona Teatre Musical (BTM)
Tres anys a Madrid, aquí ja ho veurem... Diuen que al principi havies dit que no la volies fer...
M’hi vaig negar tres vegades! Jo no volia pujar a l’escenari encara perquè m’havia de recuperar de la inversió energètica de l’OT. Tenia ganes de fer coses com regar les plantes, una truita de patates... Però estic feliç d’haver dit que sí.
És agraït o avorrit estar tant de temps fent el mateix?
Jo, que sempre he estat una persona molt inquieta i m’ha agradat fer moltes coses alhora, ho considero un regal. Malauradament, no tots els muntatges duren tres temporades, què més voldríem els actors! La majoria de vegades et passes més temps assajant que representant. Duri el que duri, m’hi quedaré!
Interessarà aquí aquest tema?
Ahir vam fer una prèvia i van venir molts companys de teatre i els va encantar. Ens van dir: “No ens ho esperàvem, veníem amb molts prejudicis”. I és que molts diuen: “Ui, els Abba, que han tingut tant d’èxit, serà una horterada...”. Però se sorprenen perquè, mes enllà de les cançons, hi ha una història molt potent al darrere que no té res a veure amb la vida dels Abba.
S’intenta que hi hagi gent local, però a Madrid estava ple de catalans. Aquí hi ha més preparació?
No ho sé, però sé que s’han obert moltes escoles de comèdia musical, interpretació i veu que contemplen disciplines diverses i veuen l’actor com un tot, que es pot moure en vehicles diversos.
L’Acadèmia d’‘OT’ era de debò? Els nois van desapareixent...
No crec que tingui tant a veure amb el que es feia allà. És el fet de fer-se popular de la nit al dia, ho sé molt bé perquè a mi em va passar quan tenia 21 anys. Jo vaig passar de ser un dia una cantant d’orquestra a ser vista l’endemà per 23 milions de persones. Això artísticament ho has de saber gestionar i no es pot fer en dos dies, es gestiona posant-hi tranquil·litat, formant-te, seguint el teu camí. Vull dir que alguns hauran desaparegut indefinidament i d’altres s’aniran col·locant en la seva realitat.
Va ser quan et va descobrir Cugat?
Sí. El descobriment va ser un accident. Jo cantava en una orquestra que havia arribat a un acord amb Cugat pel qual els cedia el nom i passava a dir-se Orquestra de Xavier Cugat. Però ell tenia 87 anys i no venia. En una actuació es van assabentar que Cugat no dirigia l’orquestra i van començar a anul·lar-nos bolos. Llavors li vam demanar que, sisplau, vingués. Quan vaig sortir a cantar em va dir: “Jo et vull portar a la televisió!”. I ja va trucar-me el Chicho i va presentar la seva orquestra i la seva nova cantant. Moltes vegades m’he demanat per quins camins hauria anat la meva vida si no hagués passat això!
Tu cantes en molts registres. N’hi ha algun en què et sentis més còmoda?
Jo tinc un problema: m’agraden molts tipus de música, massa. M’agrada tant cantar una sardana, com una havanera, com un bolero, com un tango, com música pop, com el jazz, com la música brasilera, que m’encanta!
Nina, et desitjo que triguis molt a fer-te la truita de patates!
No, ara ja la puc fer, sóc a casa!
27 de novembre de 2007
Ja fa mesos que Stage Entertainment està preparant l’arribada a Barcelona de Mamma mia!, deixant anar a poc a poc la seva gegantina maquinària promocional. Hi ha qui l’espera amb il·lusió, d’altres no en volen saber res, uns es queixen que massa musicals en castellà, els productors ho justifiquen... L’espectacle s’ha refet amb un nou càsting per a actors catalans. Entre d’altres, Muntsa Rius i Roser Batalla. Parlem amb Nina, una veterana, perquè ara fa tres anys que la va estrenar a Madrid
Teresa Bruna
Barcelona Teatre Musical (BTM)
Tres anys a Madrid, aquí ja ho veurem... Diuen que al principi havies dit que no la volies fer...
M’hi vaig negar tres vegades! Jo no volia pujar a l’escenari encara perquè m’havia de recuperar de la inversió energètica de l’OT. Tenia ganes de fer coses com regar les plantes, una truita de patates... Però estic feliç d’haver dit que sí.
És agraït o avorrit estar tant de temps fent el mateix?
Jo, que sempre he estat una persona molt inquieta i m’ha agradat fer moltes coses alhora, ho considero un regal. Malauradament, no tots els muntatges duren tres temporades, què més voldríem els actors! La majoria de vegades et passes més temps assajant que representant. Duri el que duri, m’hi quedaré!
Interessarà aquí aquest tema?
Ahir vam fer una prèvia i van venir molts companys de teatre i els va encantar. Ens van dir: “No ens ho esperàvem, veníem amb molts prejudicis”. I és que molts diuen: “Ui, els Abba, que han tingut tant d’èxit, serà una horterada...”. Però se sorprenen perquè, mes enllà de les cançons, hi ha una història molt potent al darrere que no té res a veure amb la vida dels Abba.
S’intenta que hi hagi gent local, però a Madrid estava ple de catalans. Aquí hi ha més preparació?
No ho sé, però sé que s’han obert moltes escoles de comèdia musical, interpretació i veu que contemplen disciplines diverses i veuen l’actor com un tot, que es pot moure en vehicles diversos.
L’Acadèmia d’‘OT’ era de debò? Els nois van desapareixent...
No crec que tingui tant a veure amb el que es feia allà. És el fet de fer-se popular de la nit al dia, ho sé molt bé perquè a mi em va passar quan tenia 21 anys. Jo vaig passar de ser un dia una cantant d’orquestra a ser vista l’endemà per 23 milions de persones. Això artísticament ho has de saber gestionar i no es pot fer en dos dies, es gestiona posant-hi tranquil·litat, formant-te, seguint el teu camí. Vull dir que alguns hauran desaparegut indefinidament i d’altres s’aniran col·locant en la seva realitat.
Va ser quan et va descobrir Cugat?
Sí. El descobriment va ser un accident. Jo cantava en una orquestra que havia arribat a un acord amb Cugat pel qual els cedia el nom i passava a dir-se Orquestra de Xavier Cugat. Però ell tenia 87 anys i no venia. En una actuació es van assabentar que Cugat no dirigia l’orquestra i van començar a anul·lar-nos bolos. Llavors li vam demanar que, sisplau, vingués. Quan vaig sortir a cantar em va dir: “Jo et vull portar a la televisió!”. I ja va trucar-me el Chicho i va presentar la seva orquestra i la seva nova cantant. Moltes vegades m’he demanat per quins camins hauria anat la meva vida si no hagués passat això!
Tu cantes en molts registres. N’hi ha algun en què et sentis més còmoda?
Jo tinc un problema: m’agraden molts tipus de música, massa. M’agrada tant cantar una sardana, com una havanera, com un bolero, com un tango, com música pop, com el jazz, com la música brasilera, que m’encanta!
Nina, et desitjo que triguis molt a fer-te la truita de patates!
No, ara ja la puc fer, sóc a casa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada