www.elperiodico.cat
26 abril de 2008
• L'actriu no deixa indiferent el públic d''Espectres'
GONZALO Pérez de Olaguer
¡Quin drama! ¡De l'alçada d'un campanar! Ja sabem que el teatre d'Ibsen (Casa de nines, Peer Gynt i Heda Gabler) va per aquest cantó, però estic segur que Espectres (1881) s'emporta la palma en aquest sentit. Un text brutal, rebut en la seva època amb escàndol, que posa a parir la societat del moment i que Ibsen va titular de primera instància Drama familiar en tres actes. I això és el que és: un drama de cap a peus, en què si un és dolent el del costat encara ho és més. No els explico l'argument, que és enrevessat. Entre altres coses Ibsen diu que una societat al servei de la doble moral, hipòcrita i interessada, no té cap mena de salvació possible. I contra això va lluitar. I amb una exultant Emma Vilarasau ficada en una espiral d'emocions, que en més d'un moment em va semblar descontrolada i que en molts d'altres et clava un cop a l'estómac sense cap mena de consideració. Veure-la en escena no et deixa indiferent; després es podria discutir el seu treball i com l'ha dirigit Magda Puyo, però Vilarasau és un important reclam d'aquests Espectres.
L'última representació d'aquesta obra la vam veure al Teatre Romea el 12 de gener de 1988, amb Àngels Poch en el seu personatge, la senyora Alving, i sota la direcció de Francesc Nel.lo, en una producció del Centre Dramàtic del Vallès.
Vilarasau/Alving es converteix des de la primera escena en el centre i l'eix de l'acció. Personatges covards, falsos, interessats, sensuals, capaços del pitjor per aconseguir el bé propi; personatges d'ahir que Puyo intenta situar en la quotidianitat actual. Cosa que no sempre aconsegueix, tot i una interpretació moderna i una bona escenografia (Ramon Simó) que situa l'acció en un acomodat saló amb grans vidrieres. Destacable la traducció catalana de Pompeu Fabra i Casas-Carbó, que conserva la potència dramàtica de les situacions. Molt més discutible és la versió de Carles Mallol i Puyo, que manipula sense necessitat algunes situacions.
En aquest marc dibuixat per la versió s'hi imposa Vilarasau. Una interpretació entregada que passa per diferents estadis: la riallada oberta, el plor desbordat, l'humor. Però tot accelerat, desbordat i provocador. Hauria pogut ser una grandíssima interpretació, però hi falten alguns ajustos necessaris, d'una disciplina imposada des de fora capaç de trobar el matís, la inflexió, les crestes d'aquest mateix treball; una tasca que li correspondria a la directora de la funció. Vilarasau és una actriu popular, sobretot a través de l'exitosa sèrie de televisió Ventdelplà. Ara bé, en la carrera d'aquesta dona hi ha treballs sobre l'escenari d'una qualitat i consistència enormes, i me'n recordo ara, entre d'altres, de Matrimoni de Boston, de Mamet; L'habitació del nen, de Benet i Jornet, i Paraules encadenades, en què compartia escenari amb Jordi Boixaderas, un altre dels protagonistes d'Espectres. Boixaderas i Mingo Ràfols donen seguretat al muntatge. Vilarasau és una esplèndida actriu, amb capacitat d'emocionar. Ara al Romea hi exhibeix --i ella ha de ser la primera a prestar atenció al fet-- alguns defectes que, inevitablement, s'adquireixen a la televisió.
26 abril de 2008
• L'actriu no deixa indiferent el públic d''Espectres'
GONZALO Pérez de Olaguer
¡Quin drama! ¡De l'alçada d'un campanar! Ja sabem que el teatre d'Ibsen (Casa de nines, Peer Gynt i Heda Gabler) va per aquest cantó, però estic segur que Espectres (1881) s'emporta la palma en aquest sentit. Un text brutal, rebut en la seva època amb escàndol, que posa a parir la societat del moment i que Ibsen va titular de primera instància Drama familiar en tres actes. I això és el que és: un drama de cap a peus, en què si un és dolent el del costat encara ho és més. No els explico l'argument, que és enrevessat. Entre altres coses Ibsen diu que una societat al servei de la doble moral, hipòcrita i interessada, no té cap mena de salvació possible. I contra això va lluitar. I amb una exultant Emma Vilarasau ficada en una espiral d'emocions, que en més d'un moment em va semblar descontrolada i que en molts d'altres et clava un cop a l'estómac sense cap mena de consideració. Veure-la en escena no et deixa indiferent; després es podria discutir el seu treball i com l'ha dirigit Magda Puyo, però Vilarasau és un important reclam d'aquests Espectres.
L'última representació d'aquesta obra la vam veure al Teatre Romea el 12 de gener de 1988, amb Àngels Poch en el seu personatge, la senyora Alving, i sota la direcció de Francesc Nel.lo, en una producció del Centre Dramàtic del Vallès.
Vilarasau/Alving es converteix des de la primera escena en el centre i l'eix de l'acció. Personatges covards, falsos, interessats, sensuals, capaços del pitjor per aconseguir el bé propi; personatges d'ahir que Puyo intenta situar en la quotidianitat actual. Cosa que no sempre aconsegueix, tot i una interpretació moderna i una bona escenografia (Ramon Simó) que situa l'acció en un acomodat saló amb grans vidrieres. Destacable la traducció catalana de Pompeu Fabra i Casas-Carbó, que conserva la potència dramàtica de les situacions. Molt més discutible és la versió de Carles Mallol i Puyo, que manipula sense necessitat algunes situacions.
En aquest marc dibuixat per la versió s'hi imposa Vilarasau. Una interpretació entregada que passa per diferents estadis: la riallada oberta, el plor desbordat, l'humor. Però tot accelerat, desbordat i provocador. Hauria pogut ser una grandíssima interpretació, però hi falten alguns ajustos necessaris, d'una disciplina imposada des de fora capaç de trobar el matís, la inflexió, les crestes d'aquest mateix treball; una tasca que li correspondria a la directora de la funció. Vilarasau és una actriu popular, sobretot a través de l'exitosa sèrie de televisió Ventdelplà. Ara bé, en la carrera d'aquesta dona hi ha treballs sobre l'escenari d'una qualitat i consistència enormes, i me'n recordo ara, entre d'altres, de Matrimoni de Boston, de Mamet; L'habitació del nen, de Benet i Jornet, i Paraules encadenades, en què compartia escenari amb Jordi Boixaderas, un altre dels protagonistes d'Espectres. Boixaderas i Mingo Ràfols donen seguretat al muntatge. Vilarasau és una esplèndida actriu, amb capacitat d'emocionar. Ara al Romea hi exhibeix --i ella ha de ser la primera a prestar atenció al fet-- alguns defectes que, inevitablement, s'adquireixen a la televisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada