www.totmataro.cat
10 agost 2009
‘En attendant le songe’ d’Irina Brook posa l’encís a l’última nit del VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Malgrat les habituals clapes de buidor que hi havia a les graderies de can Ribot i l’hora de retard amb què va començar la representació per culpa d’una avaria elèctrica, els prop de tres-cents espectadors que diumenge van acudir a la masia de la carretera de Mata per veure ‘En attendant le songe’ van poder gaudir d’una gran vetllada de teatre que va fer pujar el llistó a la programació del Festival. Els intensos aplaudiments i els comentaris de satisfacció que es van sentir a la fi de l’espectacle van fer bona l’afirmació que Shakespeare posa en boca del personatge de Teseu en els inicis del cinquè acte de l’obra: “no pot ser mai dolent el que s’ofereix amb senzillesa”. I és que el mòbil, el sentit i l’estil que inspiren l’adaptació feta per Irina Brook de ‘El somni d’una nit d’estiu’ són precisament d’una senzillesa estricta i això esdevé el factor decisiu que dóna a la proposta una potència i una qualitat admirables.
Fer Shakespeare accessible
Aquesta simplicitat radical que la directora anglofrancesa ha volgut imprimir al seu muntatge no és pas una opció arbitrària. Ben al contrari, es pot dir que porta la marca de Peter Brook, perquè el seu pare, un altre partidari contrastat de la senzillesa, a començaments dels anys setanta del segle passat ja va subvertir la manera encarcarada de representar el ‘Somni’ amb una producció a la Royal Shakespeare Company que va fer època pel seu caràcter lúdic. Però a més amb el ‘Songe’ la Irina no s’està de reivindicar el llegat de la tradició històrica dels espectacles populars i ambulants, inclosa la Commedia dell’Arte, per propiciar un teatre que des de la contemporaneïtat vagi a les arrels i pugui fer que Shakespeare interessi no només a la gent que ja hi assisteix, sinó als obrers, a la gent dels poblets, als adolescents que s’ho miren de cua d’ull o als infants fascinats, per dir-ho amb les seves pròpies paraules. Per aquest motiu el muntatge prescindeix de l’enrevessament i el dispendi dels grans mitjans escènics, tecnològics i de màrqueting que caracteritzen moltes produccions dels centres dramàtics públics. En prescindeix i se’n burla. I per això mateix el ‘Songe’ pot representar-se a qualsevol lloc, sigui en un teatre, una sala de ball o un centre cívic, o bé a l’aire lliure, en un suburbi, al mig del camp, en un bosc o en el parc del poble més petit. I el més bo, tal com subratlla la mateixa Irina “ és que a cada lloc s’esdevé alguna cosa màgica”.
Prodigi d’imaginació
Aquesta màgia també es va produir diumenge i va captivar des d’un principi a tot els espectadors. Vet aquí que són sis tècnics que pugen a l’escenari per explicar a la concurrència que malauradament la companyia titular formada per grans figures (que, per cert, es diu CIA: Companyia Internacional d’Atenes) ha quedat retinguda a l’aeroport d’allà a causa d’una vaga, juntament amb l’escenografia, el vestuari i uns efectes especials de ca l’ample. Amb l’ajuda d’un traductor improvisat, plantegen al públic que només queden dues opcions: o suspendre la sessió o que s’avingui a veure-la representada per ells mateixos, sense divos ni virgueries. A partir d’aquí els sis suposats tècnics duen a terme una funció esbojarrada. Amb quatre andròmines i uns quants parracs fan tots els papers de l’obra, com es feia en el teatre elisabetià en què els actors eren només homes. Una estora peluda mig esfilagarsada fa alhora de pompós paviment del palau de Teseu, de terra i gespa dels diversos indrets del bosc o d’humil enrajolat de casa dels artesans. Una ventosa de desembussar lavabos és l’espasa de Píram; unes quantes bosses de la brossa, els vestits dels esperits del bosc; dos poms de dutxa, les orelles de burro de l’actor embruixat; un manyoc de cordills, les barbes del lleó o la claror de la lluna; una barqueta de plàstic inflable de mida infantil, la majestàtica nau de Titània, reina de les fades, aprofitant que a can Ribot hi ha piscina; i així fins a no parar. Perquè aquest ‘Songe’ és com un recital d’imaginació lúdica desbocada, servit a un ritme frenètic i amb un humor, una emoció i una energia tan grans, que només l’incommensurable esforç físic i l’entrega d’uns actorassos, que dominen com volen el cos, la paraula i el gest, poden donar.
Tothom és important
El millor, però, és que tot aquest compendi d’entusiasme i de conya, malgrat les llicències de traducció, alguns afegitons i uns quants retalls en el text, resulta completament fidel a l’univers i a l’obra de Shakespeare. A fi de comptes, el ‘Somni’ ja és en origen una amalgama fabulosa d’històries entreteixides: del duc i la seva promesa, de les dues parelles de joves enamorats, del rei i la reina de les fades, dels altres esperits del bosc i dels artesans i els personatges que ells mateixos interpreten. Un batibull tan increïble només pot ser ofert a l’espectador amb un exercici de diversió i de fantasia, que és precisament la gràcia del ‘Songe’. Però a més d’aquest encert, la proposta té el mèrit afegit de saber reduplicar el joc del teatre dins del teatre, un recurs valuós que el gran dramaturg anglès fa servir aquí i en d’altres peces seves. Perquè la Irina Brook el porta més enllà. Si, segons el guió de Shakespeare, els sis tècnics inicialment només s’haurien d’encarregar de fer de secundaris en les escenes dels maldestres artesans d’Atenes, ella els atorga el protagonisme de tota la funció. Aquesta maniobra, que és escènicament molt efectiva, sorgeix de la voluntat de subratllar el caràcter coral de la seva opció, en coherència amb el convenciment –també compartit amb Peter Brook– que “quan es representa un Shakespeare, tots els moments han de ser igualment importants i cada personatge ha de ser el principal quan pren la paraula”. I respon igualment a la seva creença que l’art escènic s’ha de fonamentar en el plaer d’una aventura comuna que es comparteix no només amb els companys actors, sinó també amb els tècnics i amb els espectadors. És aquesta l’experiència plaent que diumenge va viure tothom a can Ribot i que va acabar amb el públic aplaudint dret i els actors... a dintre la piscina. Felicitats per haver programat ‘En attendant le songe’. I visca el teatre!
10 agost 2009
‘En attendant le songe’ d’Irina Brook posa l’encís a l’última nit del VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Malgrat les habituals clapes de buidor que hi havia a les graderies de can Ribot i l’hora de retard amb què va començar la representació per culpa d’una avaria elèctrica, els prop de tres-cents espectadors que diumenge van acudir a la masia de la carretera de Mata per veure ‘En attendant le songe’ van poder gaudir d’una gran vetllada de teatre que va fer pujar el llistó a la programació del Festival. Els intensos aplaudiments i els comentaris de satisfacció que es van sentir a la fi de l’espectacle van fer bona l’afirmació que Shakespeare posa en boca del personatge de Teseu en els inicis del cinquè acte de l’obra: “no pot ser mai dolent el que s’ofereix amb senzillesa”. I és que el mòbil, el sentit i l’estil que inspiren l’adaptació feta per Irina Brook de ‘El somni d’una nit d’estiu’ són precisament d’una senzillesa estricta i això esdevé el factor decisiu que dóna a la proposta una potència i una qualitat admirables.
Fer Shakespeare accessible
Aquesta simplicitat radical que la directora anglofrancesa ha volgut imprimir al seu muntatge no és pas una opció arbitrària. Ben al contrari, es pot dir que porta la marca de Peter Brook, perquè el seu pare, un altre partidari contrastat de la senzillesa, a començaments dels anys setanta del segle passat ja va subvertir la manera encarcarada de representar el ‘Somni’ amb una producció a la Royal Shakespeare Company que va fer època pel seu caràcter lúdic. Però a més amb el ‘Songe’ la Irina no s’està de reivindicar el llegat de la tradició històrica dels espectacles populars i ambulants, inclosa la Commedia dell’Arte, per propiciar un teatre que des de la contemporaneïtat vagi a les arrels i pugui fer que Shakespeare interessi no només a la gent que ja hi assisteix, sinó als obrers, a la gent dels poblets, als adolescents que s’ho miren de cua d’ull o als infants fascinats, per dir-ho amb les seves pròpies paraules. Per aquest motiu el muntatge prescindeix de l’enrevessament i el dispendi dels grans mitjans escènics, tecnològics i de màrqueting que caracteritzen moltes produccions dels centres dramàtics públics. En prescindeix i se’n burla. I per això mateix el ‘Songe’ pot representar-se a qualsevol lloc, sigui en un teatre, una sala de ball o un centre cívic, o bé a l’aire lliure, en un suburbi, al mig del camp, en un bosc o en el parc del poble més petit. I el més bo, tal com subratlla la mateixa Irina “ és que a cada lloc s’esdevé alguna cosa màgica”.
Prodigi d’imaginació
Aquesta màgia també es va produir diumenge i va captivar des d’un principi a tot els espectadors. Vet aquí que són sis tècnics que pugen a l’escenari per explicar a la concurrència que malauradament la companyia titular formada per grans figures (que, per cert, es diu CIA: Companyia Internacional d’Atenes) ha quedat retinguda a l’aeroport d’allà a causa d’una vaga, juntament amb l’escenografia, el vestuari i uns efectes especials de ca l’ample. Amb l’ajuda d’un traductor improvisat, plantegen al públic que només queden dues opcions: o suspendre la sessió o que s’avingui a veure-la representada per ells mateixos, sense divos ni virgueries. A partir d’aquí els sis suposats tècnics duen a terme una funció esbojarrada. Amb quatre andròmines i uns quants parracs fan tots els papers de l’obra, com es feia en el teatre elisabetià en què els actors eren només homes. Una estora peluda mig esfilagarsada fa alhora de pompós paviment del palau de Teseu, de terra i gespa dels diversos indrets del bosc o d’humil enrajolat de casa dels artesans. Una ventosa de desembussar lavabos és l’espasa de Píram; unes quantes bosses de la brossa, els vestits dels esperits del bosc; dos poms de dutxa, les orelles de burro de l’actor embruixat; un manyoc de cordills, les barbes del lleó o la claror de la lluna; una barqueta de plàstic inflable de mida infantil, la majestàtica nau de Titània, reina de les fades, aprofitant que a can Ribot hi ha piscina; i així fins a no parar. Perquè aquest ‘Songe’ és com un recital d’imaginació lúdica desbocada, servit a un ritme frenètic i amb un humor, una emoció i una energia tan grans, que només l’incommensurable esforç físic i l’entrega d’uns actorassos, que dominen com volen el cos, la paraula i el gest, poden donar.
Tothom és important
El millor, però, és que tot aquest compendi d’entusiasme i de conya, malgrat les llicències de traducció, alguns afegitons i uns quants retalls en el text, resulta completament fidel a l’univers i a l’obra de Shakespeare. A fi de comptes, el ‘Somni’ ja és en origen una amalgama fabulosa d’històries entreteixides: del duc i la seva promesa, de les dues parelles de joves enamorats, del rei i la reina de les fades, dels altres esperits del bosc i dels artesans i els personatges que ells mateixos interpreten. Un batibull tan increïble només pot ser ofert a l’espectador amb un exercici de diversió i de fantasia, que és precisament la gràcia del ‘Songe’. Però a més d’aquest encert, la proposta té el mèrit afegit de saber reduplicar el joc del teatre dins del teatre, un recurs valuós que el gran dramaturg anglès fa servir aquí i en d’altres peces seves. Perquè la Irina Brook el porta més enllà. Si, segons el guió de Shakespeare, els sis tècnics inicialment només s’haurien d’encarregar de fer de secundaris en les escenes dels maldestres artesans d’Atenes, ella els atorga el protagonisme de tota la funció. Aquesta maniobra, que és escènicament molt efectiva, sorgeix de la voluntat de subratllar el caràcter coral de la seva opció, en coherència amb el convenciment –també compartit amb Peter Brook– que “quan es representa un Shakespeare, tots els moments han de ser igualment importants i cada personatge ha de ser el principal quan pren la paraula”. I respon igualment a la seva creença que l’art escènic s’ha de fonamentar en el plaer d’una aventura comuna que es comparteix no només amb els companys actors, sinó també amb els tècnics i amb els espectadors. És aquesta l’experiència plaent que diumenge va viure tothom a can Ribot i que va acabar amb el públic aplaudint dret i els actors... a dintre la piscina. Felicitats per haver programat ‘En attendant le songe’. I visca el teatre!