10 agost 2009
Els traductors parlen dels sonets quan fa quatre-cents anys de la seva primera publicació
Comas Soler
Els traductors parlen dels sonets quan fa quatre-cents anys de la seva primera publicació
Comas Soler
Els jardins de la masia de can Ribot van acollir dissabte a la tarda una altra de les anomenades activitats paral•leles del programa del VII Festival Shakespeare. Al voltant d’una taula i unes quantes cadires situades al costat d’un petit estany amb brolladors, una trentena d’assistents es van disposar a escoltar els comentaris sobre l’experiència de traduir els sonets del poeta i dramaturg anglès, fets per tres persones que l’han realitzada. L’acte s’inscrivia dintre la commemoració del cinquè centenari de la primera publicació d’aquests versos, feta el 1609 per l’editor Thomas Thorpe.
Funció de mèdiums
El col•loqui el va moderar la Dolors Udina, traductora literària i professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, després d’una introducció sobre la significació de l’obra de Shakespeare i la seva vigència, va descriure el treball dels traductors com a mèdiums que la fan accessible als lectors d’avui, i va felicitar-se de la diversitat de versions existents tant en català com en les llengües properes. Després va presentar els altres membres de la taula: l’Andrés Ehrenhaus (Buenos Aires, 1955), en Txema Martínez Inglés (Lleida, 1972), i en Salvador Oliva (Banyoles, 1942).
Experiència complicada i obsessiva
La primera intervenció la va fer en Martínez Inglés, que va aclarir que la seva traducció dels 154 sonets és encara inèdita i que no sortirà fins a la tardor de 2010, editada per Proa. Això no va ser obstacle per fer una reflexió que va resultar la més completa i sistemàtica. Va explicar la seva experiència com un procés vital llarg, complicat i a estones obsessiu, pel caràcter intricat i obscur dels versos de Shakespeare, i perquè la seva opció ha estat traduir, no versionar. D’entre molts altres camins possibles, perquè una traducció és sempre triar, ell ho ha fet amb decasíl•labs, rima consonant, respecte pel ritme i un llenguatge proper que vol facilitar al lector una percepció d’intimitat. També es va referir a les varietats dialectals del català com un element de problemàtica afegida.
Traduir comporta trair
Després va prendre la paraula en Salvador Oliva, traductor de tota l’obra dramàtica de Shakespeare i autor d’una doble versió catalana, en vers i en prosa, dels sonets. Va ser molt més breu i va començar negant que l’art tingués forma i contingut perquè, va dir, tot és forma. En la creació literària, per exemple, ell entén que el contingut l’hi posa el lector. Va assenyalar també que l’observança de la figura estròfica dels sonets comporta sempre en traduir-los el sacrifici d’algun element formal o de literalitat, ja que no es pot tenir tot, diu. En referir-se finalment a Shakespeare com a centre del cànon, magistral coneixedor de l’ànima humana i millor dominador del llenguatge, va concloure que tots els seus traductors estan condemnats a ser traïdors perquè ningú no és com el geni de Stratford.
Coherència entre les parts i el tot
Va cloure el torn d’intervencions l’Andrés Ehrenhaus, que es va definir com a traductor professional i va explicar que la versió castellana dels sonets que acaba de publicar en hendecasíl•labs i amb rimes vocàliques respon a un encàrrec editorial. Va insistir –com havia afirmat anteriorment Martínez Inglés– que el repte de traduir la totalitat dels sonets és aconseguir que el conjunt sigui solvent des del punt de vista estètic però també pel que fa a la seva coherència i funcionalitat. El tot ha de lligar amb cadascuna de les 154 estrofes, va dir. Per finalitzar, va exposar l’experiència positiva que li ha significat haver traduït també el poema llarg ‘Lamento de una amante’ que a l’edició de 1609 acompanyava els sonets, però que normalment no es té en compte perquè la crítica l’ha considerat tradicionalment d’autoria dubtosa.
Tot seguit, Oliva, Martínez Inglés i Erenhaus van llegir correlativament les seves traduccions dels sonets 29, 71 i 128, la qual cosa va resultar ser un original exercici de comparança i una bona manera de tancar una vetllada certament interessant.
Funció de mèdiums
El col•loqui el va moderar la Dolors Udina, traductora literària i professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, després d’una introducció sobre la significació de l’obra de Shakespeare i la seva vigència, va descriure el treball dels traductors com a mèdiums que la fan accessible als lectors d’avui, i va felicitar-se de la diversitat de versions existents tant en català com en les llengües properes. Després va presentar els altres membres de la taula: l’Andrés Ehrenhaus (Buenos Aires, 1955), en Txema Martínez Inglés (Lleida, 1972), i en Salvador Oliva (Banyoles, 1942).
Experiència complicada i obsessiva
La primera intervenció la va fer en Martínez Inglés, que va aclarir que la seva traducció dels 154 sonets és encara inèdita i que no sortirà fins a la tardor de 2010, editada per Proa. Això no va ser obstacle per fer una reflexió que va resultar la més completa i sistemàtica. Va explicar la seva experiència com un procés vital llarg, complicat i a estones obsessiu, pel caràcter intricat i obscur dels versos de Shakespeare, i perquè la seva opció ha estat traduir, no versionar. D’entre molts altres camins possibles, perquè una traducció és sempre triar, ell ho ha fet amb decasíl•labs, rima consonant, respecte pel ritme i un llenguatge proper que vol facilitar al lector una percepció d’intimitat. També es va referir a les varietats dialectals del català com un element de problemàtica afegida.
Traduir comporta trair
Després va prendre la paraula en Salvador Oliva, traductor de tota l’obra dramàtica de Shakespeare i autor d’una doble versió catalana, en vers i en prosa, dels sonets. Va ser molt més breu i va començar negant que l’art tingués forma i contingut perquè, va dir, tot és forma. En la creació literària, per exemple, ell entén que el contingut l’hi posa el lector. Va assenyalar també que l’observança de la figura estròfica dels sonets comporta sempre en traduir-los el sacrifici d’algun element formal o de literalitat, ja que no es pot tenir tot, diu. En referir-se finalment a Shakespeare com a centre del cànon, magistral coneixedor de l’ànima humana i millor dominador del llenguatge, va concloure que tots els seus traductors estan condemnats a ser traïdors perquè ningú no és com el geni de Stratford.
Coherència entre les parts i el tot
Va cloure el torn d’intervencions l’Andrés Ehrenhaus, que es va definir com a traductor professional i va explicar que la versió castellana dels sonets que acaba de publicar en hendecasíl•labs i amb rimes vocàliques respon a un encàrrec editorial. Va insistir –com havia afirmat anteriorment Martínez Inglés– que el repte de traduir la totalitat dels sonets és aconseguir que el conjunt sigui solvent des del punt de vista estètic però també pel que fa a la seva coherència i funcionalitat. El tot ha de lligar amb cadascuna de les 154 estrofes, va dir. Per finalitzar, va exposar l’experiència positiva que li ha significat haver traduït també el poema llarg ‘Lamento de una amante’ que a l’edició de 1609 acompanyava els sonets, però que normalment no es té en compte perquè la crítica l’ha considerat tradicionalment d’autoria dubtosa.
Tot seguit, Oliva, Martínez Inglés i Erenhaus van llegir correlativament les seves traduccions dels sonets 29, 71 i 128, la qual cosa va resultar ser un original exercici de comparança i una bona manera de tancar una vetllada certament interessant.