www.totmataro.cat
7 agost 2009
Mario Gas aporta el component poètic a la programació del Festival Shakespeare
Comas Soler
Ahir a la nit la lluna feia el ple i l’assistència a la lectura de ‘La caça de l’home’ era gratuïta. Va ser en aquestes circumstàncies que l’actor i director Mario Gas va dictar tota una lliçó de vell ofici. Sol, sense cap altre recurs que una augusta presència escènica i un timbre greu i captivador, va tenir enganxats durant tres quarts d’hora els cent cinquanta espectadors que s’aplegaven a les grades de can Ribot per escoltar-lo amb un silenci que es podia tallar.
Fotos F.Shakespeare - David Ruano
Referències i estructura de tragèdia
‘La caça de l’home’ és un poemari encara no editat que el maig passat va guanyar el VIII Premi Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater. És obra de l’Albert Balasch, un escriptor i traductor barceloní que compta ja amb cinc publicacions poètiques prèvies que demostren una gran solidesa literària i un ús del llenguatge amb uns tombants molt propis. Alguna crítica ha dit que la seva és una lírica del realisme reflexiu, que reitera el tractament de la pèrdua de referents, del procés d’autodestrucció i de la infelicitat de l’individu contemporani. Ell mateix ha assenyalat en l’obra premiada un esguard particular envers ‘El rei Lear’, referent perenne de l’infortuni i de l’absurditat de la naturalesa humana. És un poema de cinc-cents versos, compost amb mètrica estricta, que segueix l’estructura d’una tragèdia clàssica: comença amb un pròleg, al qual segueixen un pàrode, cinc episodis amb els corresponents estàsims intercalats i un exodi final. Parla d’un home gran que, quan arriba al final, observa com ha estat la seva vida amb una mirada obscura.
Enfocament sobri i elocució clàssica
Pel llenguatge de mal desxifrar del poemari, la lectura de ‘La caça de l’home’ era un exercici no gens fàcil. Mario Gas, que se les sap totes en l’art de trepitjar les taules, el va abordar amb contenció en el gest i amb una positura general clarament influenciada per l’aire de sobrietat característica de les seves posades en escena dels tràgics grecs. Aquesta maniobra d’autoritat la va executar enfundat amb vestimenta blanca i un mantell negre i servint-se d’una elocució clàssica, genèricament correcta i sense artificiositats, però apuntalada de tant en tant amb ressorts declamatius de la vella escola. En alguns moments, a més, potser més absort per les ressonàncies de la pròpia veu que no pas pendent dels trencacolls del text, va incórrer en entonacions discutibles. I també es va notar que, avesat a la pronúncia castellana, vacil•lava en l’articulació d’uns quants fonemes significats del català, com les vocals obertes, els sons palatals, les esses sonores o les erres finals mudes. Això, però, no va deslluir el caire satisfactori de la vetllada, perquè va complaure a la concurrència i, a més de servir per fer lloc a la poesia en una programació que es vol i es proclama multidisciplinar, va ser l’ocasió d’apuntar un dels grans noms de l’escena espanyola en el cartell del Festival.
7 agost 2009
Mario Gas aporta el component poètic a la programació del Festival Shakespeare
Comas Soler
Ahir a la nit la lluna feia el ple i l’assistència a la lectura de ‘La caça de l’home’ era gratuïta. Va ser en aquestes circumstàncies que l’actor i director Mario Gas va dictar tota una lliçó de vell ofici. Sol, sense cap altre recurs que una augusta presència escènica i un timbre greu i captivador, va tenir enganxats durant tres quarts d’hora els cent cinquanta espectadors que s’aplegaven a les grades de can Ribot per escoltar-lo amb un silenci que es podia tallar.
Fotos F.Shakespeare - David Ruano
Referències i estructura de tragèdia
‘La caça de l’home’ és un poemari encara no editat que el maig passat va guanyar el VIII Premi Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater. És obra de l’Albert Balasch, un escriptor i traductor barceloní que compta ja amb cinc publicacions poètiques prèvies que demostren una gran solidesa literària i un ús del llenguatge amb uns tombants molt propis. Alguna crítica ha dit que la seva és una lírica del realisme reflexiu, que reitera el tractament de la pèrdua de referents, del procés d’autodestrucció i de la infelicitat de l’individu contemporani. Ell mateix ha assenyalat en l’obra premiada un esguard particular envers ‘El rei Lear’, referent perenne de l’infortuni i de l’absurditat de la naturalesa humana. És un poema de cinc-cents versos, compost amb mètrica estricta, que segueix l’estructura d’una tragèdia clàssica: comença amb un pròleg, al qual segueixen un pàrode, cinc episodis amb els corresponents estàsims intercalats i un exodi final. Parla d’un home gran que, quan arriba al final, observa com ha estat la seva vida amb una mirada obscura.
Enfocament sobri i elocució clàssica
Pel llenguatge de mal desxifrar del poemari, la lectura de ‘La caça de l’home’ era un exercici no gens fàcil. Mario Gas, que se les sap totes en l’art de trepitjar les taules, el va abordar amb contenció en el gest i amb una positura general clarament influenciada per l’aire de sobrietat característica de les seves posades en escena dels tràgics grecs. Aquesta maniobra d’autoritat la va executar enfundat amb vestimenta blanca i un mantell negre i servint-se d’una elocució clàssica, genèricament correcta i sense artificiositats, però apuntalada de tant en tant amb ressorts declamatius de la vella escola. En alguns moments, a més, potser més absort per les ressonàncies de la pròpia veu que no pas pendent dels trencacolls del text, va incórrer en entonacions discutibles. I també es va notar que, avesat a la pronúncia castellana, vacil•lava en l’articulació d’uns quants fonemes significats del català, com les vocals obertes, els sons palatals, les esses sonores o les erres finals mudes. Això, però, no va deslluir el caire satisfactori de la vetllada, perquè va complaure a la concurrència i, a més de servir per fer lloc a la poesia en una programació que es vol i es proclama multidisciplinar, va ser l’ocasió d’apuntar un dels grans noms de l’escena espanyola en el cartell del Festival.