www.totmataro.cat
9 agost 2009
Pepa Plana recrea en clau de pallassa el mite femení de la tragèdia més popular de Shakespeare
Comas Soler
El nas vermell i el bonic vestit ornat de flors amb què Pepa Plana interpreta el seu espectacle ‘Giulietta’ no són només dos detalls de vestuari, sinó l’indici clar dels trets que el defineixen. Perquè la recreació que hi fa de l’obra més coneguda de Shakespeare és alhora esbojarrada i entranyable. Un esplèndid treball que va complaure als dos-cents vuitanta espectadors que divendres a la tarda van concórrer a can Ribot.
Bona proposta
Era la segona vegada que el Festival Shakespeare programava aquest muntatge, que ja s’havia pogut veure el 2004 a Santa Susanna. I malgrat la repetició es pot dir que ‘Giulietta’ ha estat un encert de programació dintre la reduïda oferta teatral de l’edició d’aquest any. De primer, perquè era l’única proposta adreçada al públic familiar, que sempre s’ha de tenir en compte. Però sobretot per la qualitat i l’interès que té la versió particular que la pallassa de Valls fa de la tragèdia dels amants de Verona, des de l’opció d’un humor desenfrenat, intel•ligent i proper. És aquesta una aventura amb nou anys d’existència, que compta amb la col•laboració de Carles Chamarro i Harris Gordon en la posada en escena, els textos i la dramatúrgia. Això no obstant, la Pepa Plana, a través del contacte directe i de les reaccions dels espectadors, guarneix cada nova actuació amb insinuacions o referències locals que afegeixen pebre a l’espectacle, com es va comprovar divendres amb les al•lusions a la nostra ciutat.
Paròdia excel·lent
La funció s’inicia amb els laments aïrats de la pallassa per haver estat acomiadada injustament d’una companyia en la qual havia d’interpretar el paper de la jove protagonista en una gran producció de ‘Romeu i Julieta’. Com a revenja, s’entesta a representar l’obra sencera ella sola. I comença posant a caldo al mateix Shakespeare, de qui diu que és un assassí en sèrie, perquè li atribueix l’execució directa de totes les morts, malifetes i despropòsits continguts a l’obra. A partir d’aquí, desplega la història dels dos enamorats, les batusses entre les seves famílies i les embolics del frare i de la dida, amb el sol ajut d’un dispositiu escènic consistent en una mena d’armari amb rodes que s’obre per totes bandes i serveix per a simular qualsevol dels decorats. Amb la mateixa desimboltura fa de narradora o entra i surt dels diversos personatges. Com si res. L’únic tret distintiu és el registre lingüístic, perquè utilitza el català en el primer cas i en canvi es passa a l’italià macarrònic quan fa veure que és algú de Verona. Així desgrana un repertori d’entrades, gags i efectes de paròdia que resulten impagables i que són servits amb mirades, gestos, moviments i expressions del cos i de la veu propis d’una gran professional de l’escena. Al llarg d’una hora i mitja intensíssima, aquesta ‘Giulietta’ és un deliri burlesc trufat de llambregades de tendresa que porten a una culminació poètica. És quan la Pepa Plana protagonitza un gir definitiu i fusiona la pròpia condició de pallassa amb el personatge de la filla dels Capulet i, des d’una òptica femenina, l’allibera del fatal destí d’heroïna tràgica. Julieta no es suïcida davant el cadàver del seu estimat –com exigiria Shakespeare– i escull continuar vivint perquè, havent tastat l’amor, més val poder continuar experimentant-lo. Excel•lent. Que torni aviat la Pepa Plana. A Mataró, és clar.
9 agost 2009
Pepa Plana recrea en clau de pallassa el mite femení de la tragèdia més popular de Shakespeare
Comas Soler
El nas vermell i el bonic vestit ornat de flors amb què Pepa Plana interpreta el seu espectacle ‘Giulietta’ no són només dos detalls de vestuari, sinó l’indici clar dels trets que el defineixen. Perquè la recreació que hi fa de l’obra més coneguda de Shakespeare és alhora esbojarrada i entranyable. Un esplèndid treball que va complaure als dos-cents vuitanta espectadors que divendres a la tarda van concórrer a can Ribot.
Bona proposta
Era la segona vegada que el Festival Shakespeare programava aquest muntatge, que ja s’havia pogut veure el 2004 a Santa Susanna. I malgrat la repetició es pot dir que ‘Giulietta’ ha estat un encert de programació dintre la reduïda oferta teatral de l’edició d’aquest any. De primer, perquè era l’única proposta adreçada al públic familiar, que sempre s’ha de tenir en compte. Però sobretot per la qualitat i l’interès que té la versió particular que la pallassa de Valls fa de la tragèdia dels amants de Verona, des de l’opció d’un humor desenfrenat, intel•ligent i proper. És aquesta una aventura amb nou anys d’existència, que compta amb la col•laboració de Carles Chamarro i Harris Gordon en la posada en escena, els textos i la dramatúrgia. Això no obstant, la Pepa Plana, a través del contacte directe i de les reaccions dels espectadors, guarneix cada nova actuació amb insinuacions o referències locals que afegeixen pebre a l’espectacle, com es va comprovar divendres amb les al•lusions a la nostra ciutat.
Paròdia excel·lent
La funció s’inicia amb els laments aïrats de la pallassa per haver estat acomiadada injustament d’una companyia en la qual havia d’interpretar el paper de la jove protagonista en una gran producció de ‘Romeu i Julieta’. Com a revenja, s’entesta a representar l’obra sencera ella sola. I comença posant a caldo al mateix Shakespeare, de qui diu que és un assassí en sèrie, perquè li atribueix l’execució directa de totes les morts, malifetes i despropòsits continguts a l’obra. A partir d’aquí, desplega la història dels dos enamorats, les batusses entre les seves famílies i les embolics del frare i de la dida, amb el sol ajut d’un dispositiu escènic consistent en una mena d’armari amb rodes que s’obre per totes bandes i serveix per a simular qualsevol dels decorats. Amb la mateixa desimboltura fa de narradora o entra i surt dels diversos personatges. Com si res. L’únic tret distintiu és el registre lingüístic, perquè utilitza el català en el primer cas i en canvi es passa a l’italià macarrònic quan fa veure que és algú de Verona. Així desgrana un repertori d’entrades, gags i efectes de paròdia que resulten impagables i que són servits amb mirades, gestos, moviments i expressions del cos i de la veu propis d’una gran professional de l’escena. Al llarg d’una hora i mitja intensíssima, aquesta ‘Giulietta’ és un deliri burlesc trufat de llambregades de tendresa que porten a una culminació poètica. És quan la Pepa Plana protagonitza un gir definitiu i fusiona la pròpia condició de pallassa amb el personatge de la filla dels Capulet i, des d’una òptica femenina, l’allibera del fatal destí d’heroïna tràgica. Julieta no es suïcida davant el cadàver del seu estimat –com exigiria Shakespeare– i escull continuar vivint perquè, havent tastat l’amor, més val poder continuar experimentant-lo. Excel•lent. Que torni aviat la Pepa Plana. A Mataró, és clar.