D’entre les variades disciplines que componen la programació del VII Festival Shakespeare, dimecres va ser el torn de la dansa. Era una nit de bon estar i una lluna gairebé plena aportava a l’escenari de can Ribot un suplement considerable de resplendor a les evolucions dels tres ballarins del Moving Theatre que desgranaven les coreografies de ‘Fair Friends Shakespeare’s Sonnets’ amb contrapunts de llums i de penombra quasi nimis. L’aforament de la graderia del públic havia estat reduïda a menys de la meitat, però bo i així no es van acabar d’omplir les dues-centes localitats disposades.
Fotos F.Shakespeare
David Ruano
Grup singular
El cas del Moving Theatre, com a grup independent de dansa contemporània, és insòlit en els circuits artístics alemanys. Però malgrat aquesta condició minoritària, rep finançament de diverses entitats públiques i privades degut a la qualitat reconeguda de les seves produccions, als premis amb què ha estat distingit i al llarg centenar d’actuacions que prodiga cada any tant a Alemanya com a l’estranger. Les coreografies del seu repertori, creades habitualment per Massimo Gerardi i Emanuele Soavi amb dramatúrgia d’Achim Conrad, tendeixen a l’experimentació de totes les possibilitats expressives del moviment del cos. A l’espectacle que ha presentat al festival mataroní, inspirat en els sonets de Shakespeare, a més dels mateixos Gerardi i Soavi hi intervé la ballarina Lisa Gropp, de qui la premsa alemanya ha destacat la fermesa i l’atractiu del seu ball.
Preponderància masculina
‘Fair Friends Shakespeare’s Sonnets’ és un muntatge concebut com una suite, amb el suport d’un dispositiu escènic molt senzill, format per uns quants objectes en què hi domina la tonalitat rogenca: unes cortines, tres butaques de plàstic, un frigorífic, nou despertadors i un petit munt de flors. La seva estructura fragmentària s’adequa a l’evocació dels sonets, que tampoc no tenen cap mena de configuració lineal, ni des del punt de vista del desenvolupament temàtic, ni en la concreció formal. El de Shakespeare és tanmateix un material poètic obert, susceptible de múltiples lectures amb codis molt diversos. En la proposta del Moving Theatre una veu intermitent i distorsionada a través d’un transceptor declama tirallongues de text que vénen a ser ressonàncies dels poemes referits. Aquesta base discontínua es complementa amb un fil sonor compost alternativament per una successió de peces musicals i de sorolls reiterats, sobre el qual els tres ballarins executen els seus moviments. Com en els 154 sonets de l’autor anglès, a l’espectacle hi ha una dominància quantitativa de l’expressió amorosa inicial del poeta envers un home jove per sobre del que després serà la seva relació amb l’enigmàtica “dark lady”. Sovintegen, doncs, molt més els solos i els duos a càrrec dels intèrprets masculins, que no pas les intervencions pròpiament ballades de la Lisa Gropp.
Evolució afectiva
Són coreografies explícitament al•lusives a sentiments inferits dels versos de Shakespeare, com l’enamorament, l’afecte, el desig, la necessitat de procreació, la inquietud pel pas del temps, l’aflicció davant la pèrdua de la bellesa o la por a la mort. Després es commuten cap a la subjugació i el sexe, quan irromp la dama com a nou objecte d’afecció. I finalment prenen cos en forma de gelosia, de dolor o de rancúnia, quan l’atractiu amorós es produeix entre el jove i ella. Hi ha moments, la majoria, en què la dansa dels components del Moving Theatre destaca per la força física de les seves evolucions: gestos, salts, equilibris i contorsions inclosos. I n’hi ha, per contra, en què la contenció els porta a la quasi immobilitat. En uns i altres, però, no hi són absents els tocs de caràcter propis del grup. Així aconsegueixen seqüències de gran bellesa amb esquitxos de contundència i de refinament. Un espectacle interessant, en què l’alentiment en la resolució d’alguns passatges potser va ser percebut com a pesantor i va motivar que al final els tres ballarins recollissin del públic uns aplaudiments de menor intensitat de la que segurament es mereixien.
Grup singular
El cas del Moving Theatre, com a grup independent de dansa contemporània, és insòlit en els circuits artístics alemanys. Però malgrat aquesta condició minoritària, rep finançament de diverses entitats públiques i privades degut a la qualitat reconeguda de les seves produccions, als premis amb què ha estat distingit i al llarg centenar d’actuacions que prodiga cada any tant a Alemanya com a l’estranger. Les coreografies del seu repertori, creades habitualment per Massimo Gerardi i Emanuele Soavi amb dramatúrgia d’Achim Conrad, tendeixen a l’experimentació de totes les possibilitats expressives del moviment del cos. A l’espectacle que ha presentat al festival mataroní, inspirat en els sonets de Shakespeare, a més dels mateixos Gerardi i Soavi hi intervé la ballarina Lisa Gropp, de qui la premsa alemanya ha destacat la fermesa i l’atractiu del seu ball.
Preponderància masculina
‘Fair Friends Shakespeare’s Sonnets’ és un muntatge concebut com una suite, amb el suport d’un dispositiu escènic molt senzill, format per uns quants objectes en què hi domina la tonalitat rogenca: unes cortines, tres butaques de plàstic, un frigorífic, nou despertadors i un petit munt de flors. La seva estructura fragmentària s’adequa a l’evocació dels sonets, que tampoc no tenen cap mena de configuració lineal, ni des del punt de vista del desenvolupament temàtic, ni en la concreció formal. El de Shakespeare és tanmateix un material poètic obert, susceptible de múltiples lectures amb codis molt diversos. En la proposta del Moving Theatre una veu intermitent i distorsionada a través d’un transceptor declama tirallongues de text que vénen a ser ressonàncies dels poemes referits. Aquesta base discontínua es complementa amb un fil sonor compost alternativament per una successió de peces musicals i de sorolls reiterats, sobre el qual els tres ballarins executen els seus moviments. Com en els 154 sonets de l’autor anglès, a l’espectacle hi ha una dominància quantitativa de l’expressió amorosa inicial del poeta envers un home jove per sobre del que després serà la seva relació amb l’enigmàtica “dark lady”. Sovintegen, doncs, molt més els solos i els duos a càrrec dels intèrprets masculins, que no pas les intervencions pròpiament ballades de la Lisa Gropp.
Evolució afectiva
Són coreografies explícitament al•lusives a sentiments inferits dels versos de Shakespeare, com l’enamorament, l’afecte, el desig, la necessitat de procreació, la inquietud pel pas del temps, l’aflicció davant la pèrdua de la bellesa o la por a la mort. Després es commuten cap a la subjugació i el sexe, quan irromp la dama com a nou objecte d’afecció. I finalment prenen cos en forma de gelosia, de dolor o de rancúnia, quan l’atractiu amorós es produeix entre el jove i ella. Hi ha moments, la majoria, en què la dansa dels components del Moving Theatre destaca per la força física de les seves evolucions: gestos, salts, equilibris i contorsions inclosos. I n’hi ha, per contra, en què la contenció els porta a la quasi immobilitat. En uns i altres, però, no hi són absents els tocs de caràcter propis del grup. Així aconsegueixen seqüències de gran bellesa amb esquitxos de contundència i de refinament. Un espectacle interessant, en què l’alentiment en la resolució d’alguns passatges potser va ser percebut com a pesantor i va motivar que al final els tres ballarins recollissin del públic uns aplaudiments de menor intensitat de la que segurament es mereixien.