www.elperiodico.cat
9 agost 2009
• La filla del guru de l’escena Peter Brook presenta avui al Festival Shakespeare de Mataró En attendant le songe.
Irina Brook.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
9 agost 2009
• La filla del guru de l’escena Peter Brook presenta avui al Festival Shakespeare de Mataró En attendant le songe.
Irina Brook.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
–La seva obra és una versió de Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare. ¿La gent riurà?
–Espero que sí, és el meu debut a Catalunya i espero tornar-hi. Per mi el text és absolutament una comèdia, encara que s’han fet moltes versions serioses i em sembla fantàstic que cada director ho vegi a la seva manera. Així és Shakespeare.
–Al Grec s’ha vist una versió del prestigiós Piccolo Teatro de Milà i no va riure ningú. Per a molts va ser una nit d’estiu molt freda.
–No l’he vist, però sembla que la meva obra és completament oposada. És una producció molt barata, amb sis actors que es transvesteixen per fer els papers femenins.
-Com a l’època de Shakespeare.
–Sí, era així. La va escriure com un gran divertimento i en aquest transvestisme radica bona part de la hilaritat. Els actors resulten molt festius, bojos, sense semblar gais. La peça parla de les dificultats de l’amor, la gelosia... Coses serioses que quan les interpreten homes que pretenen ser dones resulten molt gracioses.
–I en la seva obra a més els personatges són treballadors d’un teatre que pretenen ser actors.
–Em van demanar una obra barata per a un petit festival a l’aire lliure a França. Com que hi van famílies amb nens, vaig triar aquest clàssic destinat a tots els públics. Jo visc en una casa molt gran i vella on sempre hi ha gent treballant: fusters, obrers... Em va semblar divertit que els personatges fossin els treballadors d’un teatre que davant el retard dels actors verdaders per un vol decideixen fer la funció.
–Somni d’una nit d’estiu va ser la primera obra que vostè va veure. ¿Com la recorda?
–Eren els anys 70, tenia 7 anys i estàvem en un espai a l’aire lliure a Anglaterra. Era un muntatge del meu pare també molt senzill, sense decorats. Ho deixava tot a la imaginació. Recordo bàsicament els actors, que em van impressionar molt. Se’m va quedar gravat perquè per a mi la màgia del teatre són els actors.
–No és, doncs, partidària de l’impacte visual que busquen molts.
–Em sembla molt bé que hi hagi de tot. També m’agraden els colors, l’estètica, la dansa, la modernitat... Però per a mi el teatre s’ha d’interpretar a través dels actors. Si ells fallen, no en queda res.
–Vostè també és actriu, com la seva mare. ¿Per què ha treballat tan poc amb el seu famós pare?
–Només hi vaig treballar una vegada quan tenia 19 anys. Va ser una experiència aterridora. Era molt jove i estava tan terroritzada que va resultar una experiència molt traumàtica per a mi. La recordo així i ja no ho he repetit. Ja fa 10 anys que vaig deixar de ser actriu, prefereixo dirigir, m’agrada més. Suposo que tinc una personalitat forta com el meu pare.
–¿Què més n’ha heretat?
–El seu amor pels actors, la seva empatia i sentit de l’humor. La passió pel teatre. He sigut molt afortunada per tot el que he après amb ell, però el meu gust estètic és diferent. Tenim diferents influències i gustos teatrals. Per a mi la música és molt important en tot el muntatge i el meu estil és més rock and roll. Però m’encanta el que fa el meu pare i és també modern i actual.
–¿La crisi afecta la seva companyia?
–No, perquè faig un teatre molt barat basat en els actors. No necessito grans escenaris, ni decorats, ni vestits. Les meves obres es poden veure al carrer. Fem servir vestuari i objectes de segona mà... Diem que fem teatre ecològic perquè ho reciclamos tot.