El musical de Mecano ja escalfa motors

www.elperiodico.cat
4 agost 2009

• La Nau Ivanow acull des d’ahir els assajos amb el nou elenc d’‘Hoy no me puedo levantar’, muntatge sobre els èxits del grup, que es presenta a Barcelona al setembre

Un moment dels assajos del cos de ball, ahir a la sala Nau Ivanow de Barcelona.

Foto: ALBERT BERTRAN
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA

S’han quedat sense vacances i aquest agost els toca suar la samarreta. Però ells, hàbils amb el cant, la interpretació i les piruetes, estan com nens amb sabates noves. Són els escollits per al nou repartiment del musical Hoy no me puedo levantar, que arribarà al setembre a Barcelona i que va començar els assajos ahir a la Nau Ivanow al dictamen dels joves Fernanda Castillo, la directora resident, i el coreògraf argentí Federico Barrios. Tots dos van començar treballant sobre l’escenari en els inicis de la producció (es va estrenar a Madrid el 2005) i han acabat, juntament amb el que en va ser protagonista i ara director, Miquel Fernández, agafant les regnes artístiques d’un cavall guanyador aplaudit per més d’1,6 milions d’espectadors a Espanya.
A la sala d’assaig, sonen els himnes de Mecano i una vintena de joves s’afanyen a aprendre les coreografies. «Són molt joves, amb una mitjana de 23 anys, perquè és un musical esgotador, molt energètic», explica Barrios. Volien un cos de ball «molt de carrer» perquè qualsevol persona es pugui identificar amb ells. «Són tots molt diferents: n’hi ha de baixos, d’alts... i per a molts és el seu primer musical. Res a veure amb els elencs perfectes de Broadway, de top models, en què tots els ballarins són iguals i llancen les cames a l’infinit. Aquí prima l’espontaneïtat, el carisma i la frescor».

BESSONS I UN XINÈS

Així és Marcos, gadità de pares xinesos, que se sincera: «Estic fluix en estil clàssic, per sort n’hi ha poc, però les piruetes em costen molt. Vaig més lent per retenir els passos que els meus companys més joves. Hi ha una nova generació de ballarins que són molt hàbils i ràpids». Ell va créixer enganxat al hip hop, que va aprendre amb els seus col·legues veient vídeos. «He sigut autodidacte per força, perquè les classes eren molt cares. La meva mare no volia que em dediqués a això, però ara està més tranquil·la. És molt difícil viure del que t’agrada i en aquest ofici hi ha molt d’espavilat amb manya. Ja tinc 26 anys i aquesta era la meva última oportunitat. Per sort, buscaven algú asiàtic».
Hi ha també en l’heterogeni grup una jove de Guinea Equatorial i uns bessons asturians: Sergio i David, de 20 anys. Dos devoradors de musicals –«aquest l’hem vist unes 10 vegades»– als quals distingeixen per un tatuatge a l’avantbraç. «En l’obra volen tenyir-nos els cabells de diferent color: un de vermell i l’altre de blau», addueixen els germans, que van estudiar dansa a Madrid i ara, asseguren, estan «encantats perquè la feina està molt malament. Hi ha moltíssima competència».
A Lino, francès de 21 anys resident a Barcelona, on va passar per l’Institut del Teatre, fa unes ulleres que li arriben a terra. «He dormit tres hores. Ahir vaig treballar fins molt tard». Aquest serà el seu debut en un musical i assegura que deixarà la nit. «Faig de transformista en locals nocturns com Metro i abans el Miranda. Ara per fi tindré una cosa estable i podré aixecar-me amb el sol». Hoy no me puedo levantar tornarà a ser només el títol d’una cançó, i d’un musical, que ha fet història.