www.totmataro.cat
4 agost 2009
El ‘Ricard II’ de Carme Portaceli, primera fita dramàtica del VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Una lluna crescuda, mig entelada per la fina capa de núvols que tenia al davant, arribava al seu punt més alt i reflectia una llum tènue sobre l’escenari de can Ribot just en el moment en què els actors de ‘Ricard II’ al•ludien a la pal•lidesa de l’astre nocturn com a premonició del vessament de sang del rei protagonista. Bellíssima estampa en una nit de temperatura suportable, la de diumenge, en què els espectadors que van acudir a la masia del veïnat de Mata no arribaven a omplir tres quartes parts dels seients de la graderia disposada per al públic.
Senzillesa al servei de la paraula
Carme Portaceli, que és una de les directores més experimentades i guardonades del país (Premi Max, premi Serra d’Or, premi de la Generalitat Valenciana, dos premis ADE, diversos premis Butaca, etc.) no defuig mai ni l’originalitat ni el risc. En aquesta ocasió ha abordat un dels textos shakesperians virtualment inèdit als nostres teatres, l’ha esporgat i l’ha adaptat sota un prisma de contemporaneïtat. Però contràriament a les posades en escena d’altres directors, que amb l’excusa d’una pàtina de modernor fan miques l’obra original, ella opta per un enfocament fidel, rigorós i volgudament senzill. Conscient de l’ús magistral del llenguatge que Shakespeare fa a ‘Ricard II’, Portaceli despulla la seva proposta de qualsevol mena d’enfarfegament i empeny els actors a assumir el risc de transmetre gairebé amb l’únic recurs de la paraula tota la contundència poètica dels diàlegs que l’autor posa en boca dels seus personatges i que ens és servida a partir d’una magnífica traducció de Joan Sellent.
Referents d’actualitat
L’escenografia de Paco Azorín crea un espai únic, similar a un pàrquing subterrani, que suggereix un clima de sordidesa i serveix de marc a les successives escenes que encadenen la tragèdia del destronament i assassinat de Ricard. És aquest un monarca despòtic, mal governant i pèssim estratega, que té una concepció messiànica de la seva condició reial i que ha d’acabar claudicant, des d’una patètica solitud, vençut per la fatalitat de les circumstàncies i per l’hegemonia de l’usurpador Bolingbroke, que la versió de Carme Portaceli ens presenta amb la figura d’una dona. En aquest procés d’esfondrament és de destacar tot el joc d’intrigues, ambicions i traïdories que dominen les relacions entre els diversos personatges i que la directora il•lustra amb uns flaixos de comparança amb l’actual món de la borsa, on l’especulació imperant fa que qualsevol valor, material o simbòlic, estigui condemnat a la volatilitat. Al llarg de l’obra també resulta especialment interessant el procés evolutiu interior de la personalitat del rei i el lirisme dels discursos amb què embolcalla cadascuna de les progressives sotragades que pateix. En això Portaceli també hi posa un accent d’actualitat quan, en el diàleg de l’abdicació de Ricard, la projecció d’uns primers plans de vídeo evoquen la rellevància de la comunicació televisiva com a eina de poder polític.
Sí, però no
Tot plegat hauria estat així de positiu, si la representació de can Ribot hagués sigut intensa i brillant com les escenificacions que d’aquest mateix “Ricard II” es van poder veure a la Nau Ivanow de Barcelona durant el mes de març i van merèixer elogis de la crítica i del públic. Però dissortadament no va ser igual. El fet que diumenge fos la primera vegada que l’obra sortia de gira després d’uns quants mesos d’aturada va deslluir-ne el resultat, de manera que se’n van ressentir la interpretació, els moviments escènics i el ritme del tram final de la funció. I és que la manca d’activitat produeix rovell, tal com diu el comte de Northumberland al rei Ricard en una escena del tercer acte d’aquesta mateixa peça de Shakespeare. Així, doncs, el solatge rovellat produït pel desentrenament dels actors va ocasionar uns quants lapsus de text, principalment a càrrec de la Gabriela Flores, que en el seu rol de Bolingbroke es va quedar en blanc en el passatge inicial de la disputa amb Mowbray, va arrossegar inseguretats durant tota la nit i va encomanar-les als seus companys de repartiment.
Components positius
Això no obstant, cal destacar el bon treball d’en Manel Barceló com a protagonista, amb una presència, una dicció del vers i una composició del procés de demolició psicològica del seu personatge francament rodones. L’Albert Pérez, per la seva banda, va complir bé en el tres papers que fa i va destacar en els instants que personifica l’ambigüitat moral del duc de York. Igualment s’ha de remarcar l’actuació de la Carme Gonzàlez, que va servir amb encert i sobrietat la terna de personatges femenins que constitueixen una miscel•lània de disposicions anímiques diferenciades, totes elles captivadores per la seva càrrega de sentit: el desconsol de la duquessa vídua de Gloucester, la persistència de l’estimació en la desgràcia per part de la reina Isabel i la imploració materna del perdó en el cas de la duquessa de York. La feina d’en David Bagés també es pot considerar meritòria perquè carreteja amb quatre papers alhora; llàstima que la necessitat artificiosa de diferenciar-los el va portar per moments a algun excés que desentonava. D’altra part, els contrapunts musicals que de tant en tant hi posa el saxo d’en Dani Nel•lo són com una veu afegida que dóna a l’ambient de la tragèdia el to oportú d’una adolorida gravetat. Com a epíleg es pot concloure que malgrat les mancances d’interpretació i alguns problemes addicionals d’una sonorització deficient, aquest “Ricard II” s’ha de considerar una bona opció de programació del Festival Shakespeare en la mesura que ha permès la coneixença d’una obra insòlita en els escenaris del país, de la qual en Salvador Oliva assegura que és la més lírica de totes les que va escriure el genial autor anglès.
4 agost 2009
El ‘Ricard II’ de Carme Portaceli, primera fita dramàtica del VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Una lluna crescuda, mig entelada per la fina capa de núvols que tenia al davant, arribava al seu punt més alt i reflectia una llum tènue sobre l’escenari de can Ribot just en el moment en què els actors de ‘Ricard II’ al•ludien a la pal•lidesa de l’astre nocturn com a premonició del vessament de sang del rei protagonista. Bellíssima estampa en una nit de temperatura suportable, la de diumenge, en què els espectadors que van acudir a la masia del veïnat de Mata no arribaven a omplir tres quartes parts dels seients de la graderia disposada per al públic.
Senzillesa al servei de la paraula
Carme Portaceli, que és una de les directores més experimentades i guardonades del país (Premi Max, premi Serra d’Or, premi de la Generalitat Valenciana, dos premis ADE, diversos premis Butaca, etc.) no defuig mai ni l’originalitat ni el risc. En aquesta ocasió ha abordat un dels textos shakesperians virtualment inèdit als nostres teatres, l’ha esporgat i l’ha adaptat sota un prisma de contemporaneïtat. Però contràriament a les posades en escena d’altres directors, que amb l’excusa d’una pàtina de modernor fan miques l’obra original, ella opta per un enfocament fidel, rigorós i volgudament senzill. Conscient de l’ús magistral del llenguatge que Shakespeare fa a ‘Ricard II’, Portaceli despulla la seva proposta de qualsevol mena d’enfarfegament i empeny els actors a assumir el risc de transmetre gairebé amb l’únic recurs de la paraula tota la contundència poètica dels diàlegs que l’autor posa en boca dels seus personatges i que ens és servida a partir d’una magnífica traducció de Joan Sellent.
Referents d’actualitat
L’escenografia de Paco Azorín crea un espai únic, similar a un pàrquing subterrani, que suggereix un clima de sordidesa i serveix de marc a les successives escenes que encadenen la tragèdia del destronament i assassinat de Ricard. És aquest un monarca despòtic, mal governant i pèssim estratega, que té una concepció messiànica de la seva condició reial i que ha d’acabar claudicant, des d’una patètica solitud, vençut per la fatalitat de les circumstàncies i per l’hegemonia de l’usurpador Bolingbroke, que la versió de Carme Portaceli ens presenta amb la figura d’una dona. En aquest procés d’esfondrament és de destacar tot el joc d’intrigues, ambicions i traïdories que dominen les relacions entre els diversos personatges i que la directora il•lustra amb uns flaixos de comparança amb l’actual món de la borsa, on l’especulació imperant fa que qualsevol valor, material o simbòlic, estigui condemnat a la volatilitat. Al llarg de l’obra també resulta especialment interessant el procés evolutiu interior de la personalitat del rei i el lirisme dels discursos amb què embolcalla cadascuna de les progressives sotragades que pateix. En això Portaceli també hi posa un accent d’actualitat quan, en el diàleg de l’abdicació de Ricard, la projecció d’uns primers plans de vídeo evoquen la rellevància de la comunicació televisiva com a eina de poder polític.
Sí, però no
Tot plegat hauria estat així de positiu, si la representació de can Ribot hagués sigut intensa i brillant com les escenificacions que d’aquest mateix “Ricard II” es van poder veure a la Nau Ivanow de Barcelona durant el mes de març i van merèixer elogis de la crítica i del públic. Però dissortadament no va ser igual. El fet que diumenge fos la primera vegada que l’obra sortia de gira després d’uns quants mesos d’aturada va deslluir-ne el resultat, de manera que se’n van ressentir la interpretació, els moviments escènics i el ritme del tram final de la funció. I és que la manca d’activitat produeix rovell, tal com diu el comte de Northumberland al rei Ricard en una escena del tercer acte d’aquesta mateixa peça de Shakespeare. Així, doncs, el solatge rovellat produït pel desentrenament dels actors va ocasionar uns quants lapsus de text, principalment a càrrec de la Gabriela Flores, que en el seu rol de Bolingbroke es va quedar en blanc en el passatge inicial de la disputa amb Mowbray, va arrossegar inseguretats durant tota la nit i va encomanar-les als seus companys de repartiment.
Components positius
Això no obstant, cal destacar el bon treball d’en Manel Barceló com a protagonista, amb una presència, una dicció del vers i una composició del procés de demolició psicològica del seu personatge francament rodones. L’Albert Pérez, per la seva banda, va complir bé en el tres papers que fa i va destacar en els instants que personifica l’ambigüitat moral del duc de York. Igualment s’ha de remarcar l’actuació de la Carme Gonzàlez, que va servir amb encert i sobrietat la terna de personatges femenins que constitueixen una miscel•lània de disposicions anímiques diferenciades, totes elles captivadores per la seva càrrega de sentit: el desconsol de la duquessa vídua de Gloucester, la persistència de l’estimació en la desgràcia per part de la reina Isabel i la imploració materna del perdó en el cas de la duquessa de York. La feina d’en David Bagés també es pot considerar meritòria perquè carreteja amb quatre papers alhora; llàstima que la necessitat artificiosa de diferenciar-los el va portar per moments a algun excés que desentonava. D’altra part, els contrapunts musicals que de tant en tant hi posa el saxo d’en Dani Nel•lo són com una veu afegida que dóna a l’ambient de la tragèdia el to oportú d’una adolorida gravetat. Com a epíleg es pot concloure que malgrat les mancances d’interpretació i alguns problemes addicionals d’una sonorització deficient, aquest “Ricard II” s’ha de considerar una bona opció de programació del Festival Shakespeare en la mesura que ha permès la coneixença d’una obra insòlita en els escenaris del país, de la qual en Salvador Oliva assegura que és la més lírica de totes les que va escriure el genial autor anglès.