www.totmataro.cat
2 agost 2009
La suite ‘Such Sweet Thunder’, de Duke Ellington, enceta el VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Més de quatre-centes persones, la immensa majoria convidades, van congregar-se divendres passat a la inauguració oficial de la primera edició plenament mataronina del Festival Shakespeare. Un capvespre plàcid, sense calda ni remors, i l’obsequi d’una oportuna copa de cava al punt de la darrera llum del dia van acollir els assistents a la masia de can Ribot. L’encant del paratge i la visió de l’escenari retallat sobre un fons de pinedes amb el mar a l’horitzó conferien al moment una bellesa enlluernadora. El programa de la vetllada també prometia: la recuperació, amb honors d’estrena, de la suite que el 1957 Duke Ellington va crear relacionant el jazz amb l’obra dramàtica de William Shakespeare.
Proposta amb al·licients
El protagonisme de la Big Band Jazz Maresme era, a sobre, un atractiu afegit, si es té en compte el predicament que aquesta formació s’ha anat guanyant de manera merescuda, com es va demostrar fa pocs dies, per Les Santes, a la seva actuació al pati de can Marchal. El concert de can Ribot, doncs, s’havia plantejat com una producció expressa del Festival Shakespeare que pretenia conjuminar la successió de fragments instrumentals d’Ellington amb una projecció videogràfica que n’expliqués l’origen, il•lustrés les referències que cada tema prenia dels diversos títols i personatges shakesperians i que, al capdavall, ajudés a una millor recepció de l’obra per part del públic. A priori, per tant, aquesta proposta sobre ‘Such Sweet Thunder’ i el fet d’erigir-la en el leitmotiv de la inauguració del Festival d’aquest any constituïen una bona idea i un projecte engrescador.
Resultat mancat
En canvi no es pot dir el mateix de la realització, que va resultar poc satisfactòria. Sobretot perquè es va produir un capgirament de conceptes. La projecció, que s’hauria d’haver limitat a posar petits contrapunts de suport a la interpretació dels músics, va imposar des de l’inici al final un discurs paral•lel, excessiu, que va encotillar fatalment tot l’espectacle amb una evolució lenta, entretallada i distant. Així, amb el vídeo robant a la Big Band el paper principal que li corresponia, es va condemnar els seus components a una execució subordinada, que malgrat ser voluntariosament correcta va evidenciar falta de ritme i de calidesa. I és que el muntatge visual de Clack Produccions –que, per cert, no consta com a tal a la fitxa artística del programa del Festival– a més d’una estètica carrinclona va pecar en dos preceptes bàsics: que a l’escenari, com a la vida, sovint menys és més; i que no hi ha res que expliqui millor la música que la música mateixa.
Aposta per la cultura
La fredor va ser també la circumstància que va envoltar els parlaments previs que havien donat el tret formal de sortida al Festival. Desassistit de megafonia i amb els convidats dispersos i bevent cava de gorra, en Sergi Penedès, com a president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural i principal pagano dels fastos, va haver d’esforçar-se a subratllar la bondat de la cultura per damunt de les malvestats que dominen el món i a celebrar que l’esperit d’en Willy (sic) estiuegés per uns quants dies a la nostra ciutat. Va seguir-lo la Montse Vellvehí com a directora artística del Festival, que va agrair la renovada confiança rebuda del regidor, va posar l’accent en el caràcter interdisciplinari de la programació i va glossar la feina de l’equip que ella encapçala. Després en Salvador Juanpere, en tant que autor de la instal•lació visual sobre quatre sonets de Shakespeare que aquests dies es pot veure a can Ribot, va fer una breu menció a la seva obra i, finalment, en Ramon Bassas, que exercia d’alcalde accidental, va tributar un cant a la voluntat de Mataró d’esdevenir un referent cultural de qualitat a la comarca, a la regió metropolitana, en el conjunt del país i, més enllà, en l’àmbit sud-europeu. Més avançada la nit, passats els discursos i el concert, tota la concurrència va ser obsequiada amb un sopar a peu dret, coherentment fred.
2 agost 2009
La suite ‘Such Sweet Thunder’, de Duke Ellington, enceta el VII Festival Shakespeare
Comas Soler
Més de quatre-centes persones, la immensa majoria convidades, van congregar-se divendres passat a la inauguració oficial de la primera edició plenament mataronina del Festival Shakespeare. Un capvespre plàcid, sense calda ni remors, i l’obsequi d’una oportuna copa de cava al punt de la darrera llum del dia van acollir els assistents a la masia de can Ribot. L’encant del paratge i la visió de l’escenari retallat sobre un fons de pinedes amb el mar a l’horitzó conferien al moment una bellesa enlluernadora. El programa de la vetllada també prometia: la recuperació, amb honors d’estrena, de la suite que el 1957 Duke Ellington va crear relacionant el jazz amb l’obra dramàtica de William Shakespeare.
Proposta amb al·licients
El protagonisme de la Big Band Jazz Maresme era, a sobre, un atractiu afegit, si es té en compte el predicament que aquesta formació s’ha anat guanyant de manera merescuda, com es va demostrar fa pocs dies, per Les Santes, a la seva actuació al pati de can Marchal. El concert de can Ribot, doncs, s’havia plantejat com una producció expressa del Festival Shakespeare que pretenia conjuminar la successió de fragments instrumentals d’Ellington amb una projecció videogràfica que n’expliqués l’origen, il•lustrés les referències que cada tema prenia dels diversos títols i personatges shakesperians i que, al capdavall, ajudés a una millor recepció de l’obra per part del públic. A priori, per tant, aquesta proposta sobre ‘Such Sweet Thunder’ i el fet d’erigir-la en el leitmotiv de la inauguració del Festival d’aquest any constituïen una bona idea i un projecte engrescador.
Resultat mancat
En canvi no es pot dir el mateix de la realització, que va resultar poc satisfactòria. Sobretot perquè es va produir un capgirament de conceptes. La projecció, que s’hauria d’haver limitat a posar petits contrapunts de suport a la interpretació dels músics, va imposar des de l’inici al final un discurs paral•lel, excessiu, que va encotillar fatalment tot l’espectacle amb una evolució lenta, entretallada i distant. Així, amb el vídeo robant a la Big Band el paper principal que li corresponia, es va condemnar els seus components a una execució subordinada, que malgrat ser voluntariosament correcta va evidenciar falta de ritme i de calidesa. I és que el muntatge visual de Clack Produccions –que, per cert, no consta com a tal a la fitxa artística del programa del Festival– a més d’una estètica carrinclona va pecar en dos preceptes bàsics: que a l’escenari, com a la vida, sovint menys és més; i que no hi ha res que expliqui millor la música que la música mateixa.
Aposta per la cultura
La fredor va ser també la circumstància que va envoltar els parlaments previs que havien donat el tret formal de sortida al Festival. Desassistit de megafonia i amb els convidats dispersos i bevent cava de gorra, en Sergi Penedès, com a president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural i principal pagano dels fastos, va haver d’esforçar-se a subratllar la bondat de la cultura per damunt de les malvestats que dominen el món i a celebrar que l’esperit d’en Willy (sic) estiuegés per uns quants dies a la nostra ciutat. Va seguir-lo la Montse Vellvehí com a directora artística del Festival, que va agrair la renovada confiança rebuda del regidor, va posar l’accent en el caràcter interdisciplinari de la programació i va glossar la feina de l’equip que ella encapçala. Després en Salvador Juanpere, en tant que autor de la instal•lació visual sobre quatre sonets de Shakespeare que aquests dies es pot veure a can Ribot, va fer una breu menció a la seva obra i, finalment, en Ramon Bassas, que exercia d’alcalde accidental, va tributar un cant a la voluntat de Mataró d’esdevenir un referent cultural de qualitat a la comarca, a la regió metropolitana, en el conjunt del país i, més enllà, en l’àmbit sud-europeu. Més avançada la nit, passats els discursos i el concert, tota la concurrència va ser obsequiada amb un sopar a peu dret, coherentment fred.