www.totmataro.cat
10 de maig de 2010
Dagoll Dagom passa pel Teatre Monumental amb la nova versió de 'Nit de Sant Joan'
Comas Soler
La companyia Dagoll Dagom, un dels grups de referència en el panorama teatral català de les darreres dècades, ha optat des de fa uns quants anys per revisitar algunes de les seves creacions que temps enrere van fer època. Si el 2004 ja va reposar 'Mar i cel' i poc després 'El Mikado', ara ha decidit fer-ho amb 'Nit de Sant Joan', un muntatge que en la seva versió original el públic local va poder veure per Les Santes de 1981 al vell Parc Central, amb la intervenció de la mataronina Anna Briansó, que també signava la coreografia. L'espectacle actual espera poder-se presentar d'aquí a uns mesos a Barcelona, on ha d'inaugurar el nou teatre Artèria Paral•lel. Mentrestant, divendres passat va recalar al Monumental. I va fer ple.
Concurrència intergeneracional
La sala municipal es va omplir, doncs, d'un públic ben disposat, compost d'un ventall d'edats molt diverses. Sigui pel factor nostàlgic de rememorar temps passats, sigui pel plus d'atractiu que darrerament tenen els espectacles musicals, la qüestió és que al final de la funció la nombrosa concurrència va dispensar a la companyia uns aplaudiments més que generosos, si es té en compte que el producte presentat no se'ls mereixia ni poc ni gaire. I és que 'Nit de Sant Joan', tot i l'aurèola mítica i l'èxit indiscutible que va aconseguir ara fa vint-i-nou anys, no és ni de lluny un dels millors títols del repertori històric de Dagoll Dagom. En el seu moment va tenir, això sí, el mèrit de constituir el primer precedent del que després seria el gènere del teatre musical autòcton més recent. Però en l'aspecte dramatúrgic era ja aleshores més primet que un tall de carpaccio. Compost a trossos amb escenes molt desiguals, el muntatge va tenir llavors la gran sort d'estar guisat amb la sucosa presència d'en Jaume Sisa i les seves galàctiques cançons evocatives del solstici d'estiu, barreja d'ingenuïtat i d'agudesa que li donava un gust suculent, naïf i tendrament cabareter. Vet aquí perquè aquella samfaina imperfecte que va ser 'Nit de Sant Joan' va fer fortuna i les seves tonades han continuat vives en la memòria de tota una generació d'espectadors.
Resultat insuls
Vistes així les coses, el que no s'acaba d'entendre és el perquè i el com de la reposició actual. Amb la nova direcció del valencià Carles Alberola s'ha canviat l'ordre d'algunes escenes, s'ha mirat de fer més explícit el fil argumental, s'han reescrit parts del guió i s'han arranjat les cançons amb maneres més convencionals. Tot rodola pel pendent dels musicals més socorreguts. Així, mancada de la salsa galàctica que li donava vivor, aquesta versió no té ni suc ni bruc. A sobre, falla el ritme intern i en diversos moments cau en l'autoparòdia poca-solta. Res no hi fa que compti amb més recursos tècnics, que l'escenografia i el vestuari siguin atractius o que els seus joves intèrprets hi posin moltes ganes i cantin i ballin bé, perquè si en origen el tall de 'Nit de Sant Joan' ja era migrat, ara la cosa és encara més nyicris. I acaba avorrint. La factoria Dagoll Dagom ha volgut esprémer la moma de la glòria passada i el resultat d'aquesta avidesa no pot ser més eixarreït. Fet una coca, com qui diu. En el mal sentit.
‘Nit de Sant Joan', de Dagoll Dagom.
Direcció de Carles Alberola.
Cançons de Jaume Sisa.
Teatre Monumental, 7 de maig de 2010.