www.avui.cat
26 abril 2010
Per fer un muntatge de gran format cal un immens equip de producció. Si hi afegim música en directe i vestuari, el pressupost i, de retruc, les entrades, es disparen
Teresa Bruna
Barcelona
La tardor del 2008, la cartellera de Barcelona lluïa amb esplendor sis musicals de gran format, a més d’alguns de més modestos. Cap al febrer, només en quedaven dos. La temporada 2009-2010 va engegar amb La bella i la bèstia i Hoy no me puedo levantar. Aquest últim encara és en cartell però A, també amb música de Nacho Cano, ja anuncia que marxa. Què passa a Barcelona? No ens agraden? No hi ha calés? Preguntem als experts.
Per Anna Rosa Cisquella, de Dagoll Dagom, és sobretot un problema de diners: “Ha baixat tot, no només els musicals. Però el problema dels musicals és que són cars i la gent té menys diners i el productor s’ho pensa més”. Voldria que la crisi fos transitòria i tornés a enganxar l’afició. Ella té esperances perquè els musicals catalans de Dagoll Dagom sempre han anat bé. La Nit de Sant Joan, que al seu moment va ser tota una explosió, tornarà aviat renovada i amb direcció de Carles Alberola: “Un musical reuneix diversió, màgia i si li afegeixes la poesia d’en Sisa... Fa temps que no es fa cap musical en català, i nosaltres insistim perquè és bo que n’hi hagi”, diu.
L’espectacle havia d’arribar a Barcelona al febrer, però les obres del nou Arteria Paral•lel s’han endarrerit i no ho podrà fer fins al setembre. De moment va tenint algun bolo i funciona: “Hem fet l’escenografia nova i un nou vestuari, l’Alberola ha fet una adaptació i hi ha alguns retocs, però no gaires”, continua Cisquella. Al voltant de la revetlla de Sant Joan faran accions per la ciutat i el llançament del disc.
I Madrid és Broadway...
Però hi ha una reflexió: la crisi és arreu d’Europa, i a Londres, Broadway i Madrid, els musicals no se’n ressenten. “A Madrid hi ha un públic que els devora. Ara hi haurà quatre megamusicals (Los miserables, Cántame cómo pasó, Avenue K i Mamma Mia, que ja hi és)”, ens explica Joan Lluís Goas, que ha estat a la producció de Grease i Spamalot, entre d’altres. “L’alcalde Gallardón està a punt de presentar un nou pla per a la Gran Via en què un dels trams, des de Callao a la plaça d’España, s’anomenarà Avenida de las Variedades. Vol que sigui Broadway i ho serà, perquè els permeten posar tota la il•luminació i leds possibles”, continua.
Per Goas, a Madrid hi ha una tradició que aquí no tenim i això fa que no hi hagi públic per a molts alhora. “Quan vam estrenar Grease no hi havia res comparable des de feia temps. Va obrir les portes a un públic jove i es va veure que es podien fer musicals amb una gran inversió”. Certament, Grease va sorprendre tothom i es va prolongar almenys dues vegades: “Gent que no va mai a musicals venia a veure Grease, la tendència del públic català és triar determinades històries”.
Després van venir altres: Cabaret, Fama... “Es volia revifar el Paral•lel i no es va aconseguir. Però no és cert que no van anar bé els musicals. Els teatres estan massa separats, queda desangelat”, diu Goas.
Al setembre, si les obres de l’Arteria s’acaben, tindrem la Nit de Sant Joan i Los 40 principales, que aterrarà al Victòria. Això és el que sabem. Goas és al capdavant d’una nova producció de la qual no pot dir més perquè encara està en procés de càsting. “Tant de bo anés tan bé com Grease. Va ser una benedicció, hauríem d’aplaudir el públic de la sala!”, diu.
Després de Barcelona, Grease i Spamalot van anar a Madrid i ara, Grease encara està de gira.
Els petits es fan un lloc
Ivan Labanda, actor de musicals de gran format i cantant, que ha interpretat No són maneres de matar, El Mikado, La bella y la bestia i Què, entre d’altres, és ara mateix treballant a Fashion feeling music, la seva òpera prima com a director. “En fem una versió gamberra, parodiem OT...”, diu Labanda, que opina que “és una obra on la música és imprescindible”, perquè no gosa anomenar-la musical. Nosaltres, sí... però de petit format. Com ho són Timbals a la nit (SAT!), Magnífics sons (TGB), Tolstoi-Kreutzer-Beethoven (Versus) i Chocolat i Vittoria! (Club Capitol), encara en cartell.
Labanda també pensa que aquí no hi ha tradició: “Si la gent va a musicals és perquè hi ha èpoques que es posa de moda. Recordo que al 2002 vam fer Adéu a Berlín i va anar molt bé. I abans va haver-hi tota l’etapa d’El Musical Més Petit. Desapareixen i tornen”. També hi veu un problema econòmic: “La gent comença a dedicar part dels seus ingressos als musicals, però encara ho fa poquet. Hi ha qui els titlla de gènere menor, potser per això funcionen millor els petits. Ara la ciutat no pot suportar gaires grans formats, ni tan sols amb les entrades més barates. Però desapareixen i tornen. Algun dia tornaran”.