Delit de Façade presenta «Menus larcins» amb la col·laboració del «clown» Leandre
JORDI BORDES. Tàrrega
Delit de Façade, en plena funció a Tàrrega
Foto: JUANMA RAMOS
Delit de Façade és una companyia entusiasta dels balcons. Ha redescobert la seva funcionalitat. Tot i que originàriament es construeixin com una privilegiada atalaia per veure què passa al carrer, la companyia francesa fa evident que és un escenari per ser vist. El muntatge Menus larcins feia part del projecte Meridians, una voluntat de relacionar creadors, gèneres i companyies per trobar nous gustos en el llenguatge. Leandre Ribera, el clown català més perseguit pels festivals d'arreu del món, juga amb tancar l'espectacle convertint el bloc d'edificis tot sencer en un gran teatre. És el punt més poètic, en una peça en què, des d'una aparent afabilitat, els personatges ensenyen les seves passions: com l'àvia que dóna menjar als coloms, quan, en realitat, és per alimentar el seu fill monstre, per al qual és capaç també de pescar un gat, un gos o bé una criatura sense perdre el seu posat dèbil, fi d'àvia que es cola al mercat, com si ho fes sense voler.
També Cop de Clown juga amb l'edifici per al seu espectacle Bloc. En aquest cas, es recomana al públic que volti pels quatre cantons de la casa (passant de la plaça de la Caiguda al carrer de la Subvenció). Els actors canten, ballen, es persegueixen i defineixen els personatges a partir d'allò que hi ha penjat als balcons i del que es veu per les finestres. El referent del còmic de Rue del Percebe, 13 també permet que l'acció transcorri tant a la vorera com al terrat. Hi ha màfia, putes, espiritistes, una bona dosi de violència i molt de desconcert. La mecànica dramatúrgica no acaba de ser prou rodada i hi ha un excés de sobreactuació per part dels actors, els quals es mostren com uns personatges més en aquest bloc de titelles de metre i mig. Això sí, fan que l'espectador passi una bona estona veient com els mateixos artistes juguen i es diverteixen.
La ballarina Claire, dona de Leandre, actua des d'una dimensió més humana. Opta per una peça sublim, de vint minuts de durada, que transcorre a terra, embadalint el públic que l'envolta amb un silenci i uns ulls enamorats. Amb el seu posat, la seva delicadesa i una bona química aconseguia que un miler de veus taral·legessin, una mica avergonyits, un altre punt amb ànsia de comunió: un O sole mio màgic. L'artista es fondrà amb el públic fins al punt que molts espectadors la van perdre de vista fins que no va sortir a saludar. Meravellós. També oníric i místic és el viatge que la companyia Carabosse ha creat al nucli d'El Talladell. Conviden al silenci, al passeig personal, a la contemplació, al gust de deixar passar una impulsiva nit de divendres a Tàrrega, buscant un racó on poder olorar i sentir el crepitar del foc en una gran instal·lació artística, que alterna els testos a terra flamejant amb els de mitja alçada amb la música i els sons de transistors evocadors. La peça apunta a ser un dels espectacles premiats pel públic. Divendres va meravellar tothom i la nit de dissabte s'augurava encara més populosa. El boca-orella fa estralls en les agendes de programadors, artistes curiosos i públic amb fam de noves sensacions.
També com a instal·lació es pot presentar el laberint de la companyia anglesa Dot Comedy. Get lost atrapa el públic en un jardí de petit recorregut de xiprers en què transiten personatges entranyables com ara la noia indigent que desitja fortuna gratuïtament a cau d'orella i després de triar l'espectador amb una mirada dèbil, però que entra al fons dels ulls, amable com la dona que llegeix la mà i regala fils d'Ariadna per no perdre-s'hi; càustics com els arbustos en forma de la tetera i la tassa que es van perseguint barrejant-se per entre el públic, i una darrera dosi de por amb un jardiner que desconfia i sent sorolls estranys, un minotaure que busca la seva víctima o una família monster treta de la série Faltwy towers. Genial treball d'actors per a una idea de butxaca. L'escenari obliga el frec a frec i la mirada humana, de tu a tu, amb el dissortat vigilant que no troba mai la sortida ni deixa de preguntar allò de «necessites que t'ajudi?», sempre amb el mateix to. La millor alçada és la humana.
JORDI BORDES. Tàrrega
Delit de Façade, en plena funció a Tàrrega
Foto: JUANMA RAMOS
Delit de Façade és una companyia entusiasta dels balcons. Ha redescobert la seva funcionalitat. Tot i que originàriament es construeixin com una privilegiada atalaia per veure què passa al carrer, la companyia francesa fa evident que és un escenari per ser vist. El muntatge Menus larcins feia part del projecte Meridians, una voluntat de relacionar creadors, gèneres i companyies per trobar nous gustos en el llenguatge. Leandre Ribera, el clown català més perseguit pels festivals d'arreu del món, juga amb tancar l'espectacle convertint el bloc d'edificis tot sencer en un gran teatre. És el punt més poètic, en una peça en què, des d'una aparent afabilitat, els personatges ensenyen les seves passions: com l'àvia que dóna menjar als coloms, quan, en realitat, és per alimentar el seu fill monstre, per al qual és capaç també de pescar un gat, un gos o bé una criatura sense perdre el seu posat dèbil, fi d'àvia que es cola al mercat, com si ho fes sense voler.
També Cop de Clown juga amb l'edifici per al seu espectacle Bloc. En aquest cas, es recomana al públic que volti pels quatre cantons de la casa (passant de la plaça de la Caiguda al carrer de la Subvenció). Els actors canten, ballen, es persegueixen i defineixen els personatges a partir d'allò que hi ha penjat als balcons i del que es veu per les finestres. El referent del còmic de Rue del Percebe, 13 també permet que l'acció transcorri tant a la vorera com al terrat. Hi ha màfia, putes, espiritistes, una bona dosi de violència i molt de desconcert. La mecànica dramatúrgica no acaba de ser prou rodada i hi ha un excés de sobreactuació per part dels actors, els quals es mostren com uns personatges més en aquest bloc de titelles de metre i mig. Això sí, fan que l'espectador passi una bona estona veient com els mateixos artistes juguen i es diverteixen.
La ballarina Claire, dona de Leandre, actua des d'una dimensió més humana. Opta per una peça sublim, de vint minuts de durada, que transcorre a terra, embadalint el públic que l'envolta amb un silenci i uns ulls enamorats. Amb el seu posat, la seva delicadesa i una bona química aconseguia que un miler de veus taral·legessin, una mica avergonyits, un altre punt amb ànsia de comunió: un O sole mio màgic. L'artista es fondrà amb el públic fins al punt que molts espectadors la van perdre de vista fins que no va sortir a saludar. Meravellós. També oníric i místic és el viatge que la companyia Carabosse ha creat al nucli d'El Talladell. Conviden al silenci, al passeig personal, a la contemplació, al gust de deixar passar una impulsiva nit de divendres a Tàrrega, buscant un racó on poder olorar i sentir el crepitar del foc en una gran instal·lació artística, que alterna els testos a terra flamejant amb els de mitja alçada amb la música i els sons de transistors evocadors. La peça apunta a ser un dels espectacles premiats pel públic. Divendres va meravellar tothom i la nit de dissabte s'augurava encara més populosa. El boca-orella fa estralls en les agendes de programadors, artistes curiosos i públic amb fam de noves sensacions.
També com a instal·lació es pot presentar el laberint de la companyia anglesa Dot Comedy. Get lost atrapa el públic en un jardí de petit recorregut de xiprers en què transiten personatges entranyables com ara la noia indigent que desitja fortuna gratuïtament a cau d'orella i després de triar l'espectador amb una mirada dèbil, però que entra al fons dels ulls, amable com la dona que llegeix la mà i regala fils d'Ariadna per no perdre-s'hi; càustics com els arbustos en forma de la tetera i la tassa que es van perseguint barrejant-se per entre el públic, i una darrera dosi de por amb un jardiner que desconfia i sent sorolls estranys, un minotaure que busca la seva víctima o una família monster treta de la série Faltwy towers. Genial treball d'actors per a una idea de butxaca. L'escenari obliga el frec a frec i la mirada humana, de tu a tu, amb el dissortat vigilant que no troba mai la sortida ni deixa de preguntar allò de «necessites que t'ajudi?», sempre amb el mateix to. La millor alçada és la humana.